Per entendre el naixement de l’activisme indígena als anys seixanta als Estats Units cal tenir present les condicions socioeconòmiques en que vivien els natius. El cas de marginalitat més extrema era el de la reserva de Pine Ridge (Dakota del Sud): el 80% de la població vivia per sota l’índex de la pobresa, la taxa d’atur fluctuava a l’entorn del 90%, els ingressos anuals per càpita entre les famílies tradicionalistes era inferior a 1.000 dòlars anuals, l’esperança de vida era de 43 anys, el 70% tenien problemes d’alcoholisme, el que fa que quasi un 25% dels nadons nasquessin amb danys cerebrals, l’Indian Health Service no només no disposava dels mitjans tècnics i humans per assolir les garanties mínimes requerides pel propi Govern sinó que a més estava duent a terme un programa d’esterilització sense el coneixement dels propis pacients, fracàs escolar, més de la meitat dels joves abandonaven l’escola abans d’acabar l’educació primària.
Aquest estat en que es trobaven els Lakota era conseqüència directa de la política colonitzadora del govern, que havia començat ja en la segona meitat del s. XIX, però que serà vigent al llarg de tot el s. XX. L’objectiu prioritari continuava sent l’assimilació nativa en la societat dominant (mainstream), per així diluir la cultura indígena en el melting pot que constitueix la societat nord-americana, i apoderar-se del territori i recursos naturals indígenes. El darrer pas en aquesta direcció va ser la Termination Act (1953) que pretenia posar fi a les elevades despeses públiques en concepte de tutela nacional i a l’estatus especial del que gaudien els habitants de les reserves. Aquesta llei va anar acompanyada de la Relocation Act (1956) que elaborava uns programes de reubicació per traslladar individus i famílies índies de les reserves cap a les ciutats, on rebrien una formació professional per tal d’obtenir una ocupació. Es van denegar els fons per implementar programes semblants a les reserves. L’objectiu era despoblar les reserves per deixar via lliure als interessos corporatius. Aquestes lleis van tenir com a conseqüència una diàspora de natius nord-americans. Cap al 1967 pràcticament la meitat de la població Sioux havia estat traslladada als guettos de ciutats com Denver, Minneapolis, Chicago, San Francisco i Los Angeles. A la vegada, també va servir per accentuar la fractura dins la cohesió social indígena, generant un distanciament entre els que tractaven de viure com els blancs i els tradicionalistes de les reserves.
Molts d’aquests cursos formatius no es van arribar a constituir. Els afortunats que reberen aquesta instrucció, van haver de patir el racisme i la discriminació tant de sindicats com de patrons, acceptar els salaris més baixos, els treballs més pesats… Com a ciutadans independents i contribuents, sense experiència laboral ni una bona formació, la majoria dels indis van quedar reduïts a l’absoluta pobresa haguessin estat reubicats a les ciutats o no.
El 1968 neix a Minneapolis l’American Indian Movement (AIM), que, tot i inspirar-se en les lluites pels drets de pesca de les tribus de Washington i Oregon, en les reclamacions territorials dels Iroquesos a Ontario i Nova York, i en l’activisme del Red Power liderat pel Nacional Youth Indian Council, l’AIM va ser el resultat directe d’aquestes polítiques de terminació i reubicació. En un primer moment, l’objectiu d’aquest Moviment era la creació de programes d’ocupació, educació i habitatge pels indis de les ciutats i alhora van crear unes patrulles que tenien com a missió protegir als natius dels abusos i brutalitat policial. Ràpidament l’AIM es va començar a expandir i en dos anys transfereix els seus programes de l’àmbit local a l’esfera nacional, al mateix temps que dirigeix la seva atenció de les ciutats d’on era originari, a les reserves. D’aquesta manera es vinculava als sectors més tradicionals de la societat índia i s’inseria en la lluita per la defensa dels drets emanats dels tractats, sobretot del tractat de Fort Laramie de 1868. Serà aquesta l’essència del Moviment: l’aliança entre els joves militants de les ciutats i els tradicionalistes de les reserves. Aquests dos grups es complementaven i es necessitaven mútuament. Els tradicionalistes i els homes medicina reforçaven la identitat nativa en els indis de les ciutats, amb un conflicte identitari degut a les polítiques assimilacionistes del govern que havien provocat una dislocació social i un oblit de pràctiques i costums tradicionals. Mentre que els ancians tradicionalistes veuran en els joves de les ciutats el canal per on vehicular totes les seves demandes: eren una nova societat guerrera que parlava la llengua de les ciutats distants. Efectivament, inspirant-se en el Black Panther Party, l’AIM havia adoptat el mateix model d’autodefensa i es va convertir en un activisme que no rebutjarà la lluita armada per fer front al racisme imperant en la societat nord-americana. L’AIM tindrà un paper protagonista en un seguit de mobilitzacions que agitaran el país: ocupació d’Alcatraz (1969), la Marxa dels Tractats Trencats (1972) i Wounded Knee (1973). L’estratègia era dur a terme un seguit de mobilitzacions i accions de xoc amb un radicalisme moderat que servissin per posar sobre la taula del President les demandes indígenes i iniciar uns processos de negociació. Les reclamacions natives mai van ser seriosament considerades i la tensió s’incrementava progressivament. Però on la violència va assolir les seves màximes cotes va ser a la reserva de Pine Ridge.
Allí el govern federal va posar en pràctica el programa del COINTELPRO (Counter Intelligence Program) que tenia com a finalitat acabar amb tot nucli de dissidència. El resultat va ser el suport a un govern tribal corrupte presidit per Dick Wilson que va generar el Regne del Terror (1973-1976). Gràcies a la cooperació entre el FBI, que va proporcionar tota la logística necessària, i el govern Wilson, aquest va poder disposar d’un esquadró de sicaris anomenats Guardians of the Oglala Nation (GOON). Durant aquest període, que coincideix amb el major desplegament del FBI a la zona, la reserva de Pine Ridge presentava l’índex d’assassinats per càpita més alt de tot els Estats Units. L’oficina de Comptabilitat General va documentar més de 60 assassinats polítics però va aturar les investigacions argumentant no disposar de més fons. Leonard Peltier i l’International Indian Treaty Council estimen que s’haurien produït entre 260-300 baixes. La reserva no arribava a 20.000 habitants. Malgrat totes les denúncies, cap d’aquestes morts va ser convenientment investigades. Al contrari, van ser encobertes pel FBI. Per part de l’administració federal es tractava de la vella tàctica de divideix i guanyaràs. Es va incentivar una guerra civil entre els mateixos indígenes donant suport a un cabdill facciós que es sotmetés a les directrius del govern central i acabés amb les reclamacions territorials i de sobirania nativa protagonitzades per aquest activisme. Perquè? Que hi havia al darrera? Els interessos de l’estat corporatiu, és a dir, la coalició entre el govern federal i les grans multinacionals del sector energètic que pretenien posar en explotació els recursos i els jaciments de les reserves índies per treure’n el màxim benefici.
Així que enarborant l’excusa de la defensa nacional (en un context en que la guerra freda era plenament vigent) i de la independència energètica (en una conjuntura en que s’acaba de produir l’embarg àrab del petroli), l’Administració nord-americana incapaç de prescindir del poder econòmic d’aquestes corporacions va deixar que fossin elles les que dictaminessin la planificació de les polítiques públiques i va declarar la regió de les Black Hills, muntanyes sagrades dels Lakota, com a zona de sacrifici nacional. Es pensava suprimir tot abastament d’aigua per a usos que no fossin industrials, i el pla que es projectava era d’unes mides colossals: la creació d’un parc nuclear amb 25 reactors, la construcció de grans centrals elèctriques que mitjançant tota una xarxa de línies de transmissió d’alt voltatge portarien l’energia a les ciutats de l’Est, l’explotació dels jaciments de carbó i urani a cel obert… Aquest pla tindria uns efectes devastadors des del punt de vista de la sostenibilitat mediambiental i suposaria una amenaça per a la salut pública dels habitants de la zona degut a la contaminació nuclear i als residus tòxics que es generarien.
És en aquest context que un contingent de l’AIM en el que es trobava Peltier va anar a Oglala a petició de la comunitat tradicional per protegir-los dels atacs dels GOON. El 26 de juny de 1975, dos agents del FBI, Ronald Williams i Jack Coler entren a la reserva de Pine Ridge tot i no tenir jurisdicció sobre els crims menors ni disposar d’una ordre judicial per tal de detenir a Jimmy Eagle, indi que havia robat unes botes uns dies abans. No se sap massa bé com però va començar un tiroteig i els dos agents i l’indi Joe Killsright van morir. El FBI va començar un procés d’investigació conegut com RESMURS (Reservation Murders) Investigation en el que va procedir sense cap respecte pels drets civils per tal de detenir als autors. Els primers acusats foren Robert Robideau, amb qui he pogut parlar respecte al cas Peltier, i Dino Butler. Però tots dos foren absolts en el judici celebrat a Cedar Rapids (1976), ja que el jurat va admetre l’al·legat de defensa pròpia esgrimit pels inculpats. Aleshores el Ministeri Públic i el FBI van concentrar tots els esforços per assolir la condemna de Leonard Peltier, que havia fugit al Canadà. A finals del mateix any s’obtenia l’extradició mitjançant unes declaracions jurades falses de Myrtle Poor Bear, que coaccionada per agents del FBI va signar aquests documents en que sostenia ser la nòvia de Leonard Peltier i que havia estat testimoni de com havia matat als agents. En el judici contra Peltier que es va celebrar a Fargo el 1977, el jutge Benson juntament amb el FBI i la fiscalia van establir les normes que regirien el procés i no van deixar cap marge de maniobra per a la defensa.
Sense cap prova fidedigne i malgrat les irregularitats i contradiccions de l’acusació, Peltier fou condemnat a dues cadenes perpètues consecutives i va ser tancat a la presó de màxima seguretat del país: Marion. El tribunal d’Apel.lacions del Vuitè Circuit va desestimar el recurs d’apel.lació de Peltier (1978) i el tribunal Suprem va denegar una revisió del cas (1979). El 1981, els advocats de Peltier guanyaven el procés judicial del FOIA (Freedom of Information Act) i aconseguien la desclassificació de 12.000 pàgines de documentació que el FBI i el fiscal havien amagat en relació al cas Peltier mentre que les altres 6.000 continuaven sent retingudes sota l’excusa de protegir la seguretat nacional. Malgrat que aquests documents treien a la llum el comportament dolós del FBI, els nous processos que es van emprendre no van servir per alliberar a Peltier tot i que el fiscal Crooks va reconèixer davant de l’Eighth Circuit Court que no podien demostrar qui va matar als agents i contradient-se amb el que havia propugnat a Fargo, ara sostenia que Peltier no estava a la presó per homicidi sinó per complicitat criminal en els mateixos. També el Tribunal va admetre que si la defensa hagués disposat de les proves que havia retingut el Ministeri Públic la sentència hagués estat un altre. De totes maneres, la sentència no va ser modificada. Si la lluita jurídica no ha tingut èxit, tampoc ha servit de res la pressió que l’International Indian Treaty Council (IITC) ha fet davant la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides per alliberar a Leonard Peltier.
L’IITC és el braç diplomàtic internacional de l’AIM que es va crear el 1974 a la reserva de Standing Rock i que va esdevenir la primera organització indígena en ser reconeguda per Nacions Unides el 1977 al adquirir el rang d’ONG amb caràcter consultiu dins de l’ECOSOC (Consell Econòmic i Social de Nacions Unides). El seu propòsit era que els seus portaveus presentessin en els organismes internacionals les demandes indígenes referents a les provisions dels tractats i les violacions dels seus drets. Molts sectors de l’activisme indígena, entre ells Robert Robideau, no confien en l’opció que representen les Nacions Unides. Tampoc ha donat fruits l’aparició en escena d’un misteriós personatge no identificat, Mr. X, que el 1988 confessava ser l’autor dels assassinats en una entrevista realitzada a Peter Mathiessen.
CONCLUSIONS
Com a conseqüència del COINTELPRO i de les diferències internes avui l’AIM ha perdut la força aglutinadora i el lideratge que va exercir als anys setanta dins de l’activisme indígena. Tal com em va comentar Edward Flagler, l’AIM constitueix avui un moviment de base local que concentra la seva mobilització en objectius menors com poden ser l’alliberament de Leonard Peltier.
De totes maneres sembla que tampoc en aquesta tasca estan obtenint massa èxit ja que com ens va explicar James Anaya, la situació de Peltier ha tingut un major seguiment en l’esfera internacional que no pas als mateixos Estats Units.
Avui dia les úniques sortides legals que li queden a Peltier per aconseguir la llibertat són: 1) Que la Comissió encarregada li concedeixi la llibertat provisional. 2) Que el President dels Estats Units li otorgui l’amnistia. Cap de les dos vies sembla probable que es produeixi.
Una possible alternativa que podria desbloquejar la situació actual en la que es troba el cas Peltier es podria originar si el proper mes d’octubre Leonard Peltier guanyés el Premi Nobel de la Pau, ja que probablement es generaria un pressió internacional molt més forta de la que s’ha produït fins al present.
