Vida de Santa Margarida

Un home –poderós– troba una noia, pastora. Aquest encontre que sempre es presenta com fortuït, in itinere, s’anirà revestint d’un espès teixit de significacions al llarg de tota l’edat mitjana. D’entre els relats que acaben perfilant-lo, destaca la Vida de santa Margarida, un text llegendístic nascut a la Mediterrània oriental i amb una profusa base d’usos i traduccions que el van fer molt popular a tota la cristiandat occidental. Olimbre, un prefecte romà que anava cap a Antioquia, es troba pel camí una pastora per la qual sent un desig irreprimible de seduir. La donzella envoltada d’agnus havia decidit dedicar-se a aquest ofici humil després d’haver plantat cara, per la seva fe cristiana, al seu pare, noble patriarca, i, com Olimbre, prepotent i pagà. La pastora duu un nom que s’escau perfectament a la situació: Margarita, és a dir, perla. Olimbre sap veure la perla, descobrir el tresor, una donzella noble ocultada que imperiosament no vol deixar-se perdre, encara que acabi oblidant-se de l’objectiu que el menava de viatge. Tanmateix, la pastora d’ovelles Margarida, un ofici impropi dels seus orígens nobles, rebutja frontalment el prefecte malgrat la seva autoritat i poder.  

La història que ve a continuació és la dels inevitables interrogatoris i turments fins a la mort. Margarida es defensa amb un al·legat, a la manera de sermo humilis, límpid i eficaç, que fa trontollar i enervar el discurs del miles dominans, vacu i violent. La nit abans de ser executada, un drac se li apareix a la cel·la on és tancada i se l’empassa de viu en viu. Totes les vacil·lacions i atordiments es concentren en aquesta representació del caos. Margarida, dins del drac, és momentàniament sotmesa per les seves pròpies pors, morta simbòlicament, fins que se senya en l’interior del més obscur i fa rebentar la bèstia. El senyal de la creu l’ha renascuda, la fe l’ha salvada per afrontar serenament el darrer pas i ser executada l’endemà.  

Moltes cultures han venerat la perla i li han atribuït virtuts de caràcter obstètric. Margarida, abans de lliurar la seva ànima, profereix una oració en què lliga el seu record al de totes les dones que van de part. Auxiliadora per excel·lència, santa Margarida serà particular advocada de les parteres assimilant així, com van assenyalar historiadors de les religions de començament de segle XX, atributs d’antigues divinitats com Astarte, Afrodita o Lucina. Fos com fos, els textos que narraven la v ida de santa Margarida tenien una funció protectora ben evident, fins al punt que se n’han conservat redaccions medievals damunt de cuir que, usades com a talismà, havien de cobrir el ventre de la mare en el moment del part. 

A mitjan del segle XII, el primer trobador conegut d’origen joglaresc, el gascó Marcabrú, compon la primera pastorel·la consignada com a tal: L’autrier jost’una sebissa trobey pastora mestissa. La composició és una crítica enverinada a un determinat i incipient discurs trobadoresc. Un joc intertextual problemàtic, en què Marcabrú decideix adjudicar l’expressió de la crítica punyent a la pastora que troba el cavaller, la primera veu femenina occitana d’una endurança i persuasió remarcables.  

Sense tormenta, ni passio, el gènere de la pastorel·la comparteix força elements constitutius amb la pastora Margarida: el marc in itinere del prefecte / cavaller, la seva pretensió de seducció –devirginatio— d’una pastora i una dramatització en què s’acaren dues sexualitats i dues concepcions del món; elements coincidents que, de fet, també es palesen en cicles iconogràfics de santa Margarida, alguns dels quals poden semblar representacions de pastorel·les.

No es pot traçar una caracterologia comuna de la resta de pastorel·les occitanes i molt menys del conjunt de les medievals. Si més no, caldria apuntar la persistència d’una dramatització formulada en la confrontació de dos registres oposats, el femení, un clar sermo humilis, concloent, proverbial i eficient, contra el masculí, un pretensiós sermo sublimis inadequat, enganyós i frèvol. Amb freqüència, aquest contrast es reforçarà amb la utilització de dues llengües distintes. El provençal Raimbaut de Vaqueiras, per exemple, acararà l’enfarfegament del seu occità trobadoresc amb l’expressivitat del genovès que empra la pastora. Més difícil encara és el cas del celebrat compositor flamenc Josquin des Prés, autor de la pastorel·la Une mousse de Bisquaye. Aquest compositor troba una pastora basca que expressa en èuscar el seu rebuig a les pretensions esbojarrades del galant pretendent: “Lors me dit la bisquayne: / «Soaz, soaz ordonarequin»”; el primer (i indirecte) monument imprès en aquesta llengua.  

La pastorel·la serà, doncs, molts cops un exercici multilingüístic que sublimarà unes asimetries de gènere, socials o lingüístiques sota un suspecte refinament literari. Alguna cosa d’allò que el postcolonialisme ha identificat com el tercer espai es pot entreveure en la pastorel·la medieval i en la seva persistent continuïtat, en la mesura que es crea un espai híbrid, fronterer, beyond de les categories binàries enfrontades. El cultural displacement es concreta en aquests senyors fora del seu espai, ex-cèntrics, en què les seves retòriques de dominació resulten inoperants. Unes humils pastores desarmen les abrivades grotesques dels senyors amb un discurs altre, tan vinculat a una hipotètica autenticitat cultural com a l’esfera de domini que suposadament denuncien.  

Jordi Cerdà

(Universitat Autònoma de Barcelona)