Guillems de Cabestaing si fo us cavalliers de l’encontrada de Rossillon, que confina ab Cataloigna et ab Narbones. Mout fo avinens hom de la persona, mout presatz d’armas e de cortesia e de servir.
Et avia en la soa encontrada una dompna que avia nom ma dona Soremonda, moiller d’En Raimon de Castel Rossillon, que era mout gentils e rics e mals e braus e fers et orgoillos. En Guillems de Cabestaing si amava la dompna per amor e chantava de lieis e·n fazia sas chanssos. E la dompna, qu’era joves e gaia e gentils e bella, si·l volia ben mais qe a ren del mon. E fon dich so a·N Raimon de Castel Rossillon; et el, cum hom iratz e gelos, enqueric tot lo faich e saup que vers era, e fetz gardar la moiller.
E qan venc un dia, Raimons de Castel Rossillon trobet paissan Guillem de Cabestaing ses gran compaignia et aucis lo; e fetz li traire lo cor del cors e fetz li taillar la testa; e·l cor fetz portar a son alberc e la testa atressi; e fetz lo cor raustir e far a pebrada, e fetz lo dar a manjar a la moiller. E qan la dompna l’a manjat, Raimons de Castel Rossillo li dis : “Sabetz vos so que vos avetz manjat ?”. Et ella dis : “Non, si non que mout es estada bona vianda e saborida”. Et el li dis q’el era lo cors d’En Guillem de Cabestaing so que ella avia manjat; et, a so q’ella·l crezes mieils, si fetz aportar la testa denan lieis. E quan la dompna vic so et auzic, ella perdet lo vezer e l’auzir. E qand ella revenc, si dis : “Seigner, ben m’avetz dat si bon manjar que ja mais non manjarai d’autre”. E qand el auzic so, el cors ab s’espaza e volc li dar sus en la testa; et ella cors ad un balcon e laisset se cazer ios, et enaissi moric.
La novella cors per Rossillon e per tota Cataloigna q’En Guillems de Cabestaing e la dompna eran enaissi malamen mort e q’En Raimons de Castel Rossillon avia dat lo cor d’En Guillem a manjar a la dompna. Mout fo grans tristesa per totas las encontradas; e·l reclams venc denan lo rei d’Aragon, que era seigner d’En Raimon de Castel Rossillon e d’En Guillem de Cabestaing. E venc s’en a Perpignan, en Rossillon, e fetz venir Raimon de Castel Rossillon denan si; e qand fo vengutz, si·l fetz prendre e tolc li totz sos chastels e·ls fetz desfar; e tolc li tot qant avia e lui en menet en preison. E pois fetz penre Guillem de Cabestaing e la dompna, e fetz los portar a Perpignan e metre en un monumen denan l’uis de la gleisa; e fetz desseignar desobre·l monumen cum ill eron estat mort; et ordenet per tot lo comtat de Rossillon que tuich li cavallier e las dompnas lor vengesson far anoal chascun an. E Raimons de Castel Rossillon moric en la preison del rei.
Text base: cançoner A.
Jean Boutière, A. H. Schutz, Irenée Cluzel, Biographies des troubadours. Textes provençaux des XIIIe et XIVe siècles, París, Nizet, 1973, p. 531-533.
Guillem de Cabestany fou un cavaller de la contrada del Rosselló, que confina amb Catalunya i amb el Narbonès. Fou molt avinent de la persona, molt preuat per les armes, la cortesia i el servei.
A la seva contrada hi havia una dama que es deia madona Soremonda, muller d’en Raimon de Castell Rosselló, que era molt noble, ric, dolent, brau, fer i orgullós. En Guillem de Cabestany amava la dama per amor i d’ella cantava i feia les seves cançons. I la dama, que era jove, alegre, gentil i bella, el volia més que res del món. I això fou dit a en Ramon de Castell Rosselló; i ell, com a home irat i gelós, inquirí tot el fet i sabé que era cert, i feu guardar la seva muller.
S’esdevingué un dia que Ramon de Castell Rosselló trobà Guillem de Cabestany, que anava sense gran companyia, i el matà; li feu treure el cor del cos i li feu tallar el cap; i el cor el feu portar a casa seva, i el cap també; i feu rostir el cor i cuinar-lo a pebrada i el feu donar a menjar a la seva muller. Quan la dama l’hagué menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: “Sabeu què heu menjat?”. I ella digué: “No, però m’ha semblat una vianda molt bona i molt saborosa”. I ell li digué que era el cor de Guillem de Cabestany el que havia menjat, i perquè ho cregués feu portar el cap davant d’ella. Quan la dama va veure i va oir això, perdé la vista i la oïda. Quan revingué va dir: “Senyor, m’heu donat un menjar tan bo que mai més no en prendré un altre”. Quan ell ho sentí corregué amb la seva espasa i volgué ferir-la al cap; però ella corregué a un balcó i es deixà caure, i així morí.
I la nova corregué pel Rosselló i per tota Catalunya que en Guillem de Cabestany i la dama havien estat morts tan malament i que en Ramon de Castell Rosselló havia donat el cor de Guillem a menjar a la dama. Hi hagué gran tristesa per totes les contrades; i la queixa arribà al rei d’Aragó, que era senyor d’en Ramon Castell Rosselló i d’en Guillem de Cabestany. I anà a Perpinyà, al Rosselló; i feu venir davant seu en Ramon Castell Rosselló; i quan fou vingut el feu empresonar, li prengué tots els seus castells i els feu derrocar; i li llevà tot quant tenia i el feu portar a la presó. I després feu portar Guillem de Cabestany i la dama a Perpinyà i els feu posar en un monument davant la porta de l’església; i feu esculpir sobre el monument com havien estat morts; i ordenà que per tot el comptat de Rosselló tots els cavallers i les dames els vinguessin a celebrar l’aniversari cada any. I Ramon de Castell Rosselló morí a la presó del rei.
Traducció de Joan Dalmases Paredes
(Universitat de Barcelona / Ruprecht-Karls-Universität Heidelberg)