No sabem moltes coses de la vida de Marcabru. Conservem dues redaccions biogràfiques (Vida) que van ser escrites amb molta posterioritat al seu temps i que són poc fiables en tant que no es basen en cap documentació segura, sinó en dades que moltes vegades s’extreuen del contingut dels poemes del mateix trobador. La primera Vida ens diu que era natural deGascunya -cosa que podria ser certa ja que en els seus versos es poden detectar alguns gasconismes- i que era fill d’una paubra femna que ac nom Marcabruna, nom matern del que no tenim cap certesa documental, però que el mateix trobador fa saber en el vers 67 de Dirai vos senes duptansa, una de les seves composicions. La segona Vida, una mica més extensa, diu, sense cap fonament, que va ser expòsit, que va conviure amb el trobador Cercamon, que es va fer joglar amb el nom de Panperdut fins que va esdevenir trobador i el va canviar pel de Marcabru, i que era tan maldient que el van matar els castellans de Guyena.
Totes aquests dades, irreals, incertes o difícilment comprovables, fan pensar que era un trobador de baixa condició social que va aprendre l’ofici de compondre i que, gràcies al seu art, va poder viure en diferents corts. Sabem que va estar sota la protecció de diversos senyors: el més antic va ser Guillem VIII de Poitiers i X d’Aquitània, fill del primer trobador conegut, Guilhem de Peitieu. A la mort del comte, el trobador va intentar guanyar-se la protecció d’Elionor d’Aquitània, la seva filla, casada amb Lluis VII de França, però no li va anar massa bé, ja que el monarca francès no mostrava cap interès en les campanyes dels regnes hispànics en les que Marcabru se sentia compromès; per això es va desplaçar a diferents corts del sud: a la d’Alfons VII de Castella i Lleó, a la d’Alfons Enriquez de Portugal, a la d’Alfons Jordan de Tolosa i a la de Ramon Berenguer IV de Barcelona. Sembla que va ser en la cort d’aquest senyor on Marcabru va compondre un dels poemes més famosos de la lírica trobadoresca occitana, el conegut com Vers del lavador: Pax in nomine Domini, que pot ser considerat el model literari de la canso de crozada, un cant exhortatiu de la participació en les campanyes en contra dels musulmans promogudes des dels regnes hispànics en el moment en què l’Església volia aconseguir l’equiparació d’aquests conflictes amb els que tenien lloc a Jerusalem. Marcabru va crear amb aquest poema un dels gèneres més interessants de la lírica occitana per la seva vinculació amb la realitat religiosa del moment; el va elaborar a partir dels continguts de la “predicació de la creu”, transformant els sermons i les proclames en poemes cantats.
La situació de Marcabru com a trobador és completament diferent de la d’altres que el van precedir, com Guilhem de Peitieu i Jaufre Rudel. És un trobador d’ofici, moralista, que utilitza un llenguatge molt directe, amb paraules poc poètiques i termes contundents i que jutja severament la societat del seu temps, sobretot les classes elevades, a les quals retreu la seva immoralitat; també critica els trobadors de tendència cortesana i els seus cants d’amor. Profundament influït pel pensament cistercenc, els seus versos són passionals, violents i van destinats, amb molta intransigència, a la denúncia de la corrupció, la decadència moral del seu temps i la degeneració de tots els estaments. Era un bon coneixedor de la retòrica declamatòria, per això, els seus poemes tenen to de sermoneig i els seus seguidors el veien com un predicador.
Conservem 42 composicions de Marcabru; la majoria són sirventesos plens d’ironia i sarcasme, sàtires contra l’amor i les dones, denúncies de la decadència de les virtuts nobles que viu en el seu entorn, temes que es repeteixen en la majoria de les seves composicions i que elabora amb jocs de paraules de doble sentit i termes populars del seu temps que no es troben en els repertoris lèxics i que dificulten la seva comprensió.
Marcabru és també l’autor de la primera pastorel·la de la lírica occitana: l’autrier jost’una sebissa. La pastorel·la és una composició que relata la trobada d’un cavaller i una pastora. Mentre ella té cura del bestiar, el cavaller inicia un diàleg amb la pastora i la requereix d’amor. El diàleg sol ser viu i ple d’ironia i contraposa dos estaments socials: l’aristocràtic, representat pel cavaller, i el rústic, representat per la pastora, que sol ser aguda i enginyosa i s’expressa amb un llenguatge cortès que no li correspon mentre el cavaller va perdent la paciència i es va allunyant de la cortesia. La pastora accepta o rebutja el joc del galanteig i ho fa amb raons i arguments utilitzats en els espais de la vida cortesana, cosa que confereix una certa comicitat al gènere. Sembla que la pastorel·la es cantava en els entorns cortesans i que la posada en escena solia ser a càrrec d’un joglar que feia els dos papers, el del cavaller i el de la pastora.
Conservem unes 25 pastorel·les occitanes; el gènere és molt més present en la lírica francesa medieval, en la que el nombre de poemes conservats es quintuplica; l’originalitat de la pastorel·la occitana, però, consisteix en el diàleg sobre temes d’ètica cortesa.
Anna M. Mussons
(IRCVM – Universitat de Barcelona)