Les trobairitz

Trobairitz és la designació occitana per a les poetesses medievals i és el corresponent femení de trobador; en aquest mot, el singular i el plural són idèntics. Coneixem el nom d’una vintena d’aquestes compositores dels segles XII i XIII, a les quals caldrà afegir les autores d’una sèrie d’obres transmeses anònimament. El corpus de la poesia de les trobairitz es composa d’unes 50 poesies, ja sigui completes o fragmentàries, però el nombre total és objecte de certa discussió entre els estudiosos. 

Les obres de les trobairitz ens permeten copsar la vida i emocions d’aquestes dones, tot i que cal evitar d’assumir que el que es diu en la poesia tingui una correspondència sempre en la vida real. La majoria de trobairitz van ser actives en el període que va de 1180 a 1260, però, en general, tenim molt poca, o cap ni una, informació segura sobre les seves vides. 

De la majoria d’aquestes autores se’n conserva només un poema, o fins i tot, en alguns casos només una cobla. Però destaquen dos noms com a autores més prolífiques: Castelloza i la Comtessa de Dia, a cadascuna de les quals s’atribueixen quatre poesies. Tanmateix no sabem l’abast de la poesia escrita per dones que s’haurà perdut al llarg de la història. Tot i que la poesia trobadoresca està feta per a ser cantada i, per tant, ha de tenir una melodia, només s’ha conservat la música d’una sola poesia escrita per una dona: “A chantar m’er de so qu’ieu no volria” de la Comtessa de Dia. 

Els temes que tracten les poesies de les trobairitz van des de l’amor i els amants a la religió i a la política. Cal tenir en compte que el tema de l’amor, particularment l’amor adúlter, en la poesia occitana medieval és un tema literari més que no pas una realitat històrica. Una bona part del corpus de les trobairitz és poesia de debat, on una interlocutora, sovint anònima, i un interlocutor discuteixen, en vers, sobre un tema que han determinat prèviament; és possible que s’hagin conservat percentualment més poesies dialogades de les trobairitz precisament pel fet d’haver-hi un interlocutor masculí. 

La identitat de la Comtessa de Dia, a vegades anomenada Beatriu de Dia, que va compondre la seva obra a finals del XII o principis del XIII, ha estat objecte de discussió. Se sap segur que va compondre quatre cançons, i encara n’hi ha una cinquena d’atribució discutida. Per una d’elles es conserva la notació musical. El tema de la seva poesia és l’amor, vist des d’una perspectiva femenina. Canta les lloances del seu amant a “Ab joi et ab joven m’apais”; expressa el seu enuig cap a ell a “A chantar m’er de so q’ieu no volria”; es lamenta de la seva pèrdua a “Estat ai en greu cossirier”; i desmenteix xafarderies i calúmnies, un tema freqüent a la lírica occitana medieval, en un altre poema: “Fin joi me don’alegranssa”.

Sembla segur que Castelloza, que escriu a la mateixa època que la Comtessa de Dia, era originària de l’Alvèrnia i estava casada. En la seva poesia parla de les penes de la dona enamorada. Prega al seu cavaller en un poema i lamenta l’absència de l’amant en un altre, tot admetent que el seu marit està content amb l’absència de l’amant. És interessant de veure com Castelloza capgira els temes dels trobadors per adaptar-los al punt de vista femení. 

Tot i que les trobairitz van tractar el tema de l’amor en les seves composicions, individuals o dialogades, aquestes dones medievals també van tractar temes més excepcionals per l’època. Per exemple, una poetessa que du per nom Beatritz o Bieris de Romans es dirigeix a una dama anomenada Maria, de la qual no es té cap altra informació, en uns termes que fan pensar en una relació lèsbica. 

L’única poesia de Gormonda de Montpeller és excepcional per la seva extensió: “Greu m’es a durar” consta de 140 versos. Escrita entre 1228 i 1229, en aquest sirventès es defensa l’Església Catòlica en el temps de la croada contra els albigesos. Aquest sirventès va ser escrit en resposta a un altre sirventès de Guilhem Figueira on atacava ferotgement l’Església Catòlica. La seva postura, política i religiosa, és excepcional entre els trobadors.

En una poesia, “Na Carenza al bel cors avinenz”, les germanes Alais i Iselda pregunten a Carenza si els recomana casar-se o restar verges; ella els aconsella fer-se núvies de Crist. Aquesta poesia s’ha mencionat sovint per l’expressió realista de les preocupacions de les dones, per exemple sobre com queda el cos després d’haver parit; consideracions personals que aquesta trobairitz fa amb un realisme inusitat per l’època. 

Des del punt de vista estilístic, les trobairitz s’adrecen al seu amant directament més sovint que no pas ho fan els trobadors a les seves amants; usen més cops llenguatge negatiu i expressen frustració, enyorament i altres sentiments intensos. Aquestes dones són ben diferents de les que són retratades en la poesia dels trobadors; els homes canten unes dones distants, silencioses i impossibles d’atènyer. Aquestes dones silencioses prenen la paraula en els versos de les trobairitz.

Conclusió 

L’obra de la vintena de trobairitz de les quals coneixem el nom i la resta de corpus anònim de veu femenina representa un 5% del total de la poesia trobadoresca. Una minoria clara en una cultura literària dominada per homes. Tanmateix aconsegueixen que la veu femenina se senti clarament en una varietat de gèneres lírics.

Wendy Pfeffer

(University of Louisville)

Referències bibliogràfiques 

Bec, Pierre, ed. and tr. 1995. Chants d’amour des femmes-troubadours. Paris: Stock.

Bogin, Meg. 1976. The Women Troubadours: An Introduction to the Women Poets of 12th-century Provence and a Collection of their Poems. London: Paddington, 1976.

Bruckner, Matilda T., Laurie Shepard, and Sarah White, eds. and trs. 1995. Songs of the Women Troubadours. New York / London: Garland.

Nappholz, Carol Jane. 1994. Unsung Women: The Anonymous Female Voice in Troubadour Poetry. New York: Peter Lang. 

Paden, William D., ed. 1989. The Voice of the Trobairitz: Perspectives on the Women Troubadours. Philadelphia: University of Pennsylvania Press. 

Rieger, Angelica, ed. 1991. Trobairitz: Der Beitrag der Frau in der altokzitanischen höfischen Lyrik. Edition des Gesamtkorpus. Tübingen: M. Niemeyer.