1
Quan s'arribava
a la vellesa?
a la vellesa?
Dones
medievals i
vellesa
Quan es considera una dona vella?
L’edat d’inici de la vellesa era una noció relativa, que canviava segons el context social i econòmic de cada persona, i estava relacionada amb la capacitat productiva. L’home medieval era considerat vell quan començava la seva feblesa física, quan ja no podia treballar o participar en conteses bèl·liques. La dona medieval, per contra, quan ja no podia engendrar. Així doncs, la percepció de la vellesa moltes vegades es basava en els conceptes de validesa i utilitat. Mentre els homes i les dones podien demostrar el seu valor dins de la societat, no eren considerats vells, sempre que conservessin la seva força física i una aparença jove. En definitiva, allò que importava en la vida de la majoria de les persones era la seva capacitat funcional, més que l’estricta edat cronològica, per la qual cosa les persones podrien definir-se com a velles a edats molt diferents. En el cas particular de les dones, sovint es considerava que la vellesa començava abans per a elles que per als homes, concretament a la fi dels quaranta anys o al voltant dels cinquanta, moment en què es feien visibles en el cos els canvis derivats de la menopausa.
La Vella, Guillaume de Lorris et Jean de Meung Le Roman de la Rose, Ms. Français 24.392, fol. 118v. © Bibliothèque nationale de France
L'esperança de vida
L’esperança de vida en néixer als segles XIII i XIV era de quaranta anys, a causa del gran nombre d’infants que morien durant la infància i l’adolescència. No obstant això, els individus que superaven els vint anys a la fi de l’Edat mitjana tenien moltes possibilitats d’arribar als cinquanta i, fins i tot, superar aquest llindar.
Els tractadistes medievals van notar que les dones semblaven tenir una major esperança de vida i es van fer preguntes sobre aquest fet, ja que, des del seu punt de vista, semblava natural que els homes, sent més forts, visquessin més. I, efectivament, es creu que les dones que superaven els quaranta i, per tant, superaven l’edat fèrtil tenien més probabilitats de viure més anys que els homes que aconseguien arribar a aquesta mateixa edat. El problema per a les dones adultes era superar els perills del part i del postpart.
La Vella, Guillaume de Lorris et Jean de Meung Le Roman de la Rose, Ms. Français 24.392, fol. 5r. © Bibliothèque nationale de France
Les edats de les dones
Segons l’obra Speculum al foder, un manual sobre el sexe dirigit als homes, les etapes de la vida d’una dona són cinc: la primera és la infantesa, que arriba fins als vuit anys; la segona, fins als vint anys; la tercera, fins que la dona fa els trenta anys; la quarta, fins que té quaranta anys; i, finalment, la cinquena, fins que deixa de tenir la menstruació. Per tant, segons aquest tractat, la cinquena edat correspon a la vellesa, moment en què disminueix la seva vista i la calor, se li afluixen les carns, i ja no pot ser desitjada sexualment.
El peregrí, la vellesa i la malaltia, Guillaume de Digulleville, Pèlerinage de vie humaine, Ms. 1.130, fol. 2r © Bibliothèque Sainte-Geneviève
Ítem, dix que les edats de les fembres són cinc. L’una és la infantesa, entrò que ha vuit anys; la segona, entrò que ha vint anys; la terça, entrò que ha trenta anys; la quarta, entrò que ha quaranta anys; la quinta, entrò que perd, que no li ve son temps. E la natura de la primera edat és que no diu veritat de ço que hom li deman, e que no té celat tot ço que sap de veritat, e no ha vergonya d’home ni de fembra. E la segona edat ha més de vergonya, e cela mills ço que sap. La terça edat és que és ja complida de tot ço que ha mester, e aquesta és ja fembra feta. E la quarta edat, aquesta ama més los hòmens, e assuauja’s més en son anar e en son parlar e en ses obres, e vol veser. E la quinta edat minva sa vista e sa calor, e afluixen-se les carns, e serveixen molt a l’hom. E aquella qui passa aquesta edat és vella e negú no la deu cobejar.
Speculum al foder, Edició a cura d’Anna Alberni, Vitel·la, 2007, v. 756—770
2
La percepció
de la vellesa
de la vellesa
Les construccions sobre el que es considerava ser vell o vella a l’Edat mitjana són, sovint, contradictòries, cosa que posa de manifest la gran quantitat de tòpics al voltant de la vellesa i l’envelliment. A vegades, la vellesa és representada de manera positiva, entenent-la com l’etapa més venerable de la vida i posant de relleu la saviesa acumulada pels anys, especialment pel que fa als homes. En el cas de les dones, aquesta visió no era tan nítida, ja que la vellesa femenina era generalment percebuda de manera negativa.
El més habitual a l’Edat Mitjana era que la vellesa fos presentada com una etapa miserable i degenerativa, caracteritzada per un cos vell i decrèpit, amb pèrdua d’habilitats mentals, acompanyada per l’exageració dels vicis com a conseqüència de l’edat. En el cas de les dones, l’estereotip més repetit és el de la vetula, definida com una dona físicament repugnant, però també malvada i perillosa, que, a vegades, és presentada com una dona astuta. Aquest personatge es caracteritza per enganyar un home jove per a tenir-hi relacions sexuals, tot i que el jove és qui acudeix a la dona vella per a concertar els seus serveis com a alcavota, amb la finalitat d’aconseguir l’amor de la jove desitjada.
La mort i la vella, Martial d’Auvergne, Danse macabre des femmes, Ms. Français 995, fol. 36v. © Bibliothèque nationale de France
Fragment del Spill de Jaume Roig
Jaume Roig, a l’obra Spill o Llibre de les dones (v. 372-397), descriu una dona vella a qui el pas del temps ha marcit el cos i a qui critica per buscar un marit jove.
La mort i la dona de la forca, Martial d’Auvergne Danse macabre des femmes Ms. Français, 995, fol. 36v. © Bibliothèque nationale de France
La muller vella, lo marit jove que be la sove ffa lo que deu – mantingua Deu qui tal praticha. La que·s pus richa mes ne mereix, menys se coneix: lo fum l'anguana, la carn la mana; la vella fembra del temps no·s menbra: tendra la pancha ab plechs com mancha, ab semblant pell com terçanell o chamellot, parra bossot buyt la mamella, put li l'axella, cap alquenat, ffront estirat, no tendra dens: conta los bens, no los seus anys.
3
L'assistència a la vellesa:
l'hospital de la Santa Creu
l'hospital de la Santa Creu
L'hospital com a lloc d'acollida
Les discapacitats i deteriorament propis de la senectut feien –i fan– necessàries l’atenció i la cura de les persones grans. Això és encara més evident si tenim en compte que no totes podien disposar dels mitjans suficients per a mantenir la seva posició social i econòmica, ateses les dificultats per poder continuar treballant i poder comptar, per tant, amb uns ingressos regulars. És cert que les persones velles intentaven allargar la seva vida laboral al màxim per poder mantenir la seva font d’ingressos, però ¿què passava quan ja no podien continuar treballant a causa de l’edat o la malaltia? Sens dubte, la reducció de la capacitat de treball feia les llars vulnerables, ja que els recursos durant aquesta etapa de la vida estaven en perill i no sempre podien assegurar les seves necessitats durant el temps que els quedava de vida quan ja no treballaven. Per tal de fer front a aquesta situació, l’assistència a aquestes persones grans havia de ser coberta per l’entorn familiar, amics o veïns, però també per institucions benèfiques i religioses a les quals els homes i dones d’edat avançada podien acudir a la recerca d’auxili i assistència. Aquesta ajuda podia consistir en almoines, en el cas de determinades dificultats econòmiques, però també suport en cas de malaltia, i protecció i acompanyament davant circumstàncies d’impotència i solitud.
Serventa al llit de la vídua moribunda, Gautier de Coinci, Miracles de Notre Dame, Besançon, Bibliothèque Municipale Ms. 551, f. 39r. © Besançon Bibliothèque Municipale
Llibre d’entrada de malalts de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona Llibre d’entrada de malalts 1457, fol. 41r. © Biblioteca de Catalunya
L’entrada a l’hospital
(Transcripció)
Juny
Cambra primera
Madona Clara, muller de n’Anthoni Amorós quòndam, nediue de Tarragua, de edat de LXXX anys.
Primo une cota tota blava oldana
Ítem una gonella tota blava
Ítem un pordomàs negra folrat de vert
Ítem una camise bé esquinsada
Qui són les velles que ingressen a l'Hospital?
L’admissió en un hospital era una opció plausible per a les dones grans que volien evitar acabar els seus dies malaltes i al carrer. No obstant això, el nombre de dones velles que documentem als Llibres de malalts de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona és molt baix. En general, constatem que es tracta de dones clarament pobres, tal com es desprèn de la descripció de la roba que portaven. A més, la majoria no duien diners a sobre. En alguns casos, s’indica que estaven malaltes de vellesa, en d’altres simplement no es diu res, de manera que no sempre podem saber si el seu ingrés era degut al fet que estaven malaltes o simplement perquè eren massa velles per cuidar-se per si mateixes. En alguna ocasió, fins i tot, s’especifica que havien estat portades fins a l’hospital amb llitera, cosa que indica el grau d’incapacitat en què es trobaven. La majoria morien pocs dies després d’ingressar a l’hospital.
Hospital de la Santa Creu, Llibre de Taula. Arxiu de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau Barcelona, Casa de Convalescència. Vol. I. Inv. 5, f. 129r. ©Arxiu de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
4
El bací dels
pobres vergonyants
pobres vergonyants
La principal institució benèfica dins la xarxa assistencial de Barcelona va ser, sens dubte, el Bací dels pobres vergonyants, el qual depenia de cadascuna de les parròquies de la ciutat. La seva finalitat era repartir les donacions de feligresos entre les persones més necessitades de la seva parròquia, entre les quals es trobaven també les persones grans.
Capitells, Basílica de Santa Maria del Pi (Wikimedia Commons 2022 Barcelona)
Façana, Basílica de Santa Maria del Pi (Wikimedia Commons 2022 Barcelona)
En aquesta caixa es guardava la documentació del Bací dels pobres vergonyants. Tenia tres panys, les claus de cadascun dels quals estaven en mans de cadascun dels baciners o administradors del Bací.
“Caixa hedificada dels pobres vergonyants de la parròquia del Pi, stans administradors lo honrat en Miquel Çabestida e Johan Cendra, brocarer, e Francesh Font, sartre, any MCCCXXXXIIII.”
Caixa del Bací. Museu de la Basílica de Santa Maria del Pi. (Barcelona)
