1
Pastores reals
i literàries
i literàries
Dones
medievals i
literatura
Parlar de la dona a la literatura medieval és sovint parlar d’imatges femenines construïdes pels homes. En aquest eix temàtic mostrem el xoc entre aquesta realitat imaginada i la que ens descobreix la documentació històrica. Centrant l’atenció en les dones que vivien en entorns rurals, contrastarem la realitat de les pastores medievals amb la imatge polaritzada, estilitzada i grotesca, que construeix d’elles la poesia culta a través del gènere conegut com a pastorel·la. En l’altre extrem de l’escala social, contraposem la imatge de les dames cantades pels trobadors i la seva realitat: les dades biogràfiques que conservem de Saurimonda de Navata contrapunten el seu retrat com a heroïna de la llegenda del cor menjat, un dels mites literaris que millor expressa les mistificacions i contradiccions de la imatge de la dona en el marc de l’anomenat “amor cortès”.
La pastorel·la
Una de les imatges literàries de la pastora en la literatura medieval és la que ens ofereix el gènere trobadoresc occità de la pastorel·la als segles XII-XIII. La pastorel·la és una cançó en forma de diàleg en què un home de classe elevada prova de seduir una pastora. En la pastorel·la, la representació de la dona i de l’amor s’oposa frontalment a la de la cançó trobadoresca. En la cançó, el trobador canta l’amor envers una dama noble (domna, midons), la indiferència de la qual accepta amb humilitat i resignació. L’espai d’aquest amor imaginat, que mai no serà concedit, és la cambra o el verger.
Diferents són l’actitud de l’home, el tipus de dona a la qual s’adreça i l’espai on es produeix l’encontre en el gènere de la pastorel·la. El cavaller, adulador, però també directe i en algun cas violent, troba la dona (toza, pastora) en plena natura. Sense altre horitzó que la satisfacció de l’instint sexual, la tracta de forma ruda quan ella hi oposa resistència. En un ambient cortesà, la violència sexual envers les dones de classe inferior ja havia estat banalitzada i considerada legítima per Andreas Capellanus en el seu tractat De Amore.
La pastorel·la es va conrear molt a la literatura francesa del segle XIII. La pastourelle francesa acostuma a retratar la pastora com a ambiciosa i interessada, i com un ésser moralment reprovable. Només en 36 ocasions de les 160 pastorel·les franceses conservades el cavaller no n’obtindrà els favors sexuals.
La pastorel·la occitana, menys representada (25 textos), tot i que més primerenca (segles XII i XIII), té un to més aristocràtic i el seu interès se centra, més que en el desenllaç, en l’enfrontament dialèctic entre l’home i la dona.
La pastora Raquel, Bíblia de Pamplona. (Biblioteca Municipal d’Amiens, ms. 108, fol. 18r.)
L'autrier jost' una sebissa de Marcabrú
La primera pastorel·la occitana, i la més famosa, és la de Marcabrú, L’autrier jost’ una sebissa, conservada amb notació musical. En aquesta composició la pastora no només rebutja el cavaller sinó que li dona una autèntica lliçó moral tot recordant-li que les seves pretensions envers una vilana contravenen els més elementals preceptes de la cortesia.
Per a Michel Zink, la cançó trobadoresca i la pastorel·la representen dos imaginaris masculins de la feminitat: el de la dona cortès i el de la dona salvatge, encarnació aquesta última de l’instint eròtic lliure de qualsevol idealització o codificació.
Per Erich Kölher, el tema central de la pastorel·la és l’escenificació de la distància sòcio-cultural entre l’home i la dona. Considerada un mer objecte de desig eròtic, la pastora és assimilada als animals. Fins i tot arriba a establir-se una certa analogia entre el seu aspecte i la seva conducta i el tipus d’animals que guarda, segons es considerin aquests (xais, vaques, porcs…) més o menys “nobles”.
L’autrier jost’ una sebissa de Marcabrú, conservada amb notació musical en el Cançoner La Vallière (Bibliothèque nationale de France, fr.22543, fol.5r.)
Tradicions posteriors
Als segles successius la pastora lírica es polaritza. La bella pastora dominada i/o seduïda per l’home en un context primaveral i idíl·lic és parodiada en les salvatges serranes, que, en un context agrest i hivernal, assalten l’Arcipreste de Hita al Libro del Buen Amor (s. XIV) i reclamen brutalment els seus favors sexuals.
En contrapartida, la pastourelle francesa evolucionarà en el Renaixement cap al gènere pastoral bucòlic d’inspiració clàssica i que descriu un mon pastoral idíl·lic. Al segle XV, la pastourelle dona un gir radical de la mà de Christine de Pizan. Com havien fet les trobairitz, en el cas la cançó trobadoresca, Christine escriu per primera vegada la pastorel·la des de la perspectiva de la dona.
Una altra pastora literària és la que construeix l’hagiografia al voltant de Santa Margarida, figura de la pastora virtuosa, objecte d’atracció eròtica alhora que màrtir i disposada al sacrifici per tal de preservar la virtut.
Representació de Santa Margarida amb el drac (New York, Pierpont Morgan Library, Ms. 157, fol. 199r)
2
L'abús
Abús i consentiment
Andreas Capellanus, autor del De Amore, un tractat que vol regular les relacions amoroses entre homes i dones en funció del grup social al qual pertanyen, desaconsella la relació entre cavallers i vilanes, i, si aquesta arriba a produir-se, no veu amb mals ulls l’ús de la força per part del cavaller.
Jungfrukällan / La font de la donzella (Igmar Bergman. Film,1960)
La pastora avui
A l’edat mitjana, com en altres èpoques i encara avui en dia en diversos indrets, les dones, o, més aviat, les nenes, es dedicaven a guardar els ramats, ocupació que per la soledat i l’aïllament que comportava les feia especialment vulnerables.
Pastora amb ovelles, Bulgària 1880—1924 (Imago History Collection /Alamy Photo)
Document d’abús a Mansília
Com a prova del risc que suposaven les activitats al camp per a les dones tenim un document que ens relata els repetits intents d’agressió que el domer de la parròquia de Sant Cugat d’Albons (Baix Empordà) havia comès contra tres nenes del poble a mitjans del segle XIV. En l’acta de la visita pastoral realitzada per Ènnec de Vallterra el 19 de gener de 1367, es reprodueix la narració d’aquests abusos en boca d’alguns vilatans i d’una de les nenes, Mansília, a qui, malgrat la seva curta edat de dotze anys, se li permet declarar i se’n recull el testimoni. Ella i altres dues nenes, Francesca d’onze anys i Marieta de set o vuit, havien estat agredides quan pasturaven el bestiar o collien herba per al bestiar en els camps. També un cop el domer les havia intentat agredir dins el poble. En tots els casos les nenes havien donat l’alarma (un cop al crit medieval de “Via fora!”) i fugit, ajudades, en ocasions, per algun veí que es trobava a prop.
3
El cor
menjat
menjat
La llegenda
Saurimonda de Navata és un dels protagonistes de la cèlebre Vida de Guillem de Cabestany, segurament la versió més coneguda de la llegenda del cor menjat. El relat, conservat en onze cançoners d’entre els segles XIII i XVI, ens narra la cruel venjança de Ramon de Castell Rosselló en descobrir la relació que manté la seva jove esposa, Saurimonda, amb Guillem, un trobador vassall d’ambdós. El noble assassina l’amant, li extreu el cor, el fa cuinar i el presenta a la dama com un plat exòtic i de gran valor, preparat exclusivament per a ella. Un cop acabat l’àpat, la dona pregunta què era aquella menja exquisida que tant li ha agradat; és aleshores quan el marit li revela que es tracta del cor de Guillem.
En saber-ho, Saurimonda jura no tornar a menjar mai més res i se suïcida deixant-se caure pel balcó del seu castell. El rei d’Aragó, en assabentar-se de la tragèdia, fa tancar Ramon de Castell Rosselló a la presó, on mor poc temps després. Paral·lelament, ordena que enterrin Saurimonda i Guillem junts davant de l’església de Perpinyà, on s’erigeix un monument públic que explica la història dels amants. El destí fatal dels enamorats i la seva unió post mortem esdevé així un llegat per a les generacions posteriors i un testimoni del triomf etern de l’amor vertader.
Saurimonda menjant el cor de Guillem de Cabestany i tirant-se tot seguit de la finestra. Miniatura que il·lustra una còpia del Decameron de Boccaccio (Codex Pal. lat. 1989, Biblioteca Apostolica Vaticana, fol. 143r.)
Lai de Guiron
El primer testimoni de la llegenda del cor menjat el trobem en el lai de Guiron, conservat en el Tristan de Thomas (1172-1176):
En sa chambre se set un jor
e fait un lai pitus d'amur,
coment dan Guiron fu supris,
pur l'amur de la dame ocis
qu'il sur tute rien ama,
e coment li cuns puis dona
le cuer Guiron a sa moillier
par engin un jor a mangier,
e la dolur que la dame out,
quant la mort de sun ami sout.
La reine chante dulcement,
la voiz acordee a l'estrument;
les mainz sunt beles, li lais buens,
dulce la voiz, bas li tons.
La reina [Iseut] seia un dia a la seva cambra i componia un trist lai d’amor de com en Guiron va ser descobert i mort per l’amor de la dama que estimava per sobre de tot: el comte donà per menjar el cor de Guiron a la seva dona amb engany i ella va tenir un gran dolor en conèixer la mort del seu amic.
La reina canta dolçament acompanyant la veu amb l’instrument; les mans son belles, el lai bonic, la veu dolça, el to baix.
Caplletra del Roman de Tristan en prose (Viena, Österreichische Nationalbibliothek, Ms. 2542)
4
La
llegenda
llegenda
La realitat de la llegenda
Per més que aquest relat sigui purament llegendari, hem conservat documentació històrica que demostra que els personatges que el protagonitzen van ser ben reals. Guillem de Cabestany fou un cavaller i trobador de finals del segle XIII, de Cabestany (Rosselló), i Ramon de Castell Rosselló, un noble rossellonès que visqué en aquella mateixa època. Gràcies a les actes i els títols preservats als Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals, a Perpinyà, sabem també que l’any 1197 Ramon va casar-se amb Saurimonda de Navata, de la qual ens han arribat nombrosos testimonis documentals.
Saurimonda, filla de Bernat de Navata i de Maria de Peralada, va néixer entre 1177 i 1179. Amb només quinze anys, va ser casada amb Ermengol de Vernet, un important magnat rossellonès. Ermengol va morir poc després del casament i Saurimonda, viuda als divuit anys, concertà unes segones núpcies amb Ramon de Castell Rosselló, que devia tenir, com a mínim, vint anys més que ella. Sorprenentment, a partir de l’any 1210 tots els escrits es refereixen a Saurimonda no com a muller de Ramon, sinó com l’esposa d’un tercer home: un noble anomenat Ademar de Mosset.
No sabem què va passar exactament; però, tenint en compte que el 1210 Ramon seguia viu, tot sembla indicar que entre el noble de Castell Rosselló i Saurimonda succeí alguna disputa, problema o desacord suficientment greu com per desencadenar el divorci o l’anul·lació del matrimoni. Qui sap si Guillem de Cabestany, que vivia a només tres quilòmetres de distància de la seva senyora, va tenir-hi res a veure.
Parella en un jardí. La Cité des dames de Christine de Pizan (Londres, The British Library, Harley Ms. 4431, fol. 145r.)
Recepció de la llegenda
La llegenda de Guillem de Cabestany va tenir molt d’èxit durant l’Edat Mitjana; Petrarca la mencionaria als seus Trionfi i fins i tot Boccaccio la inclouria dins de la quarta jornada del seu Decameró. La popularitat del relat no va fer més que augmentar durant l’Edat Moderna, i la simbologia ancestral que l’envolta ha arribat als nostres dies a través de la cultura popular: devorar el cor (o simplement la carn) d’una persona o d’un animal implica l’assimilació total d’un altre ésser viu, amb totes les seves qualitats psíquiques, a través de la ingesta física.
Dama lliurant el cor a un cavaller (University of Oxford, Bodleian Library, ms. 264. fol. 59r.)