Les beguines eren dones (també hi havia homes beguins, tot i que en menor nombre), que decidien viure religiosament al marge de les institucions monàstiques. Les anomenem beguines, tot i que en el seu temps van rebre noms diversos segons els contextos i els seus llocs d’origen: papelarde, bizzoche, beatas, mulieres religiosae, dones de la tercera regla o simplement dones de bona vida. Vivien normalment a les ciutats, a vegades soles, de dues en dues, en petits grups, en cases privades, en hospitals, i fins i tot creant petites comunitats.

Totes solien tenir una vida amb doble vessant: una part pràctica (vida activa) que consistia en treballar per mantenir-se o encara més especialment per a dur a terme tasques socials, com cuidar pobres, llebrosos o malalts, acompanyar-los en la mort, i també ensenyar i educar altres dones. La vessant d’espiritualitat contemplativa (vida contemplativa) es plasmava en el cultiu de la vida interior, amb una religiositat sovint propera a la de les monges amb les que compartien el desenvolupament de tècniques devocionals, de meditació, de visualització d’imatges, etc.

Algunes beguines, com algunes monges, tenien experiències místiques i van escriure sobre això. Escrivien —com deia una a la que van cremar precisament a causa del seu llibre— per ajudar-se a elles mateixes a trobar el país de la llibertat, així com per ensenyar el camí de la mística. Moltes van ser grans mestres de la mirada interior i de la interioritat. Mentre unes beguines van gaudir de reputació de santes, d’altres van ser escarnides pels textos misògins com el Llibre de les dones de Jaume Roig, i unes quantes van ser perseguides per les seves formes de vida i les seves idees i van morir cremades en fogueres.

La vida dins del monestir és una vida reglada, ordenada i metòdica, amb unes hores marcades per a l’oració i la meditació i el treball manual. La majoria dels moments que s’hi viuen segueixen un ritual (ja sigui vinculat a la litúrgia o a la vida comunitària). La mort d’una abadessa permet veure la ritualitat funerària que acompanya la mort i sepultura de la prelada, i l’elecció i benedicció de la nova abadessa. El monestir es converteix aleshores en escenari d’un moment en el que la mort i la vida s’entrellacen.