Christine de Pizan

Les imatges literàries de les dones medievals les van construir essencialment els homes. Al segle XV, Christine de Pizan, la primera escriptora professional, no dubtà a denunciar que les dones no podien reconèixer-se en aquestes imatges. Al Dit de la Pastoure, escrit el 1403, rebutja tant la imatge de la dama freda i altiva que cantaven els trobadors com la de la pastora interessada i lúbrica que retrataven en les seves pastorel·les. Reprenent el vell motiu tòpic de la pastorel·la, gènere ja obsolet en la seva època, i adaptant-lo a la nova moda de la poesia pastoral, Christine descriu per primera vegada l’encontre entre la pastora i el cavaller des de l’òptica de la pastora. En aquest cas, la noia, que es diu Marote, no només no és anònima sinó que es configura clarament com un alter ego de l’autora, que fins i tot li fa cantar alguna de les seves pròpies composicions poètiques.

Marote està sola cantant enmig d’un espai bucòlic quan la sorprèn l’arribada d’uns cavallers. Per primera vegada emergeix nítidament allò que amagaven les pastorel·les compostes pels trobadors: la por de la noia davant la perspectiva de ser morta o violada:

Adonc la chair me fremie
De paour, si me tins coye
Et du tout mon chant acoye […]
Tremblant et rougie ou vis
Je devins quant je le vis, […]
Or me tins je pour surprise
bien cuiday morte estre ou prise

(Pizan 1886-1891, vol. 2, 238-240, vv. 494-496, 505-506, 541-542)

Llavors el cos em tremolà de por. Em vaig quedar quieta i vaig posar fi al meu cant […] Vaig començar a tremolar i el rostre se m’enrojolà quan els vaig veure […] Em vaig quedar sorpresa, car ja pensava ser morta o violada.

Aquesta por no només no es verbalitzava en el vell gènere de la pastorel·la, escrit des de la perspectiva masculina, sinó que fins i tot s’arribava a interpretar la resistència acarnissada de la dona com a part del joc eròtic. Ho palesa prou clarament la següent pastourelle anònima:

Enmi la rousee que nest la flor (L 265-632)

Quant vi que proiere ne m’i vaut noient,
Couchai la a terre tout maintenant,
Levai li le chainse,
Si vi la char si blanche,
Tant fui je plus ardant,
Fis li la folie. El ne·l contredist mie,
Ainz le vout bonement. 
(vv. 25-32, ed. Rosenbert / Switten / Le Vot 1998, 200-201)

En veure que de res no em valien els precs, la vaig tirar a terra i li vaig alçar la faldilla. La visió de la seva car blanca em va excitar i vaig cometre la follia. No va protestar, ans prou que li va agradar.

La mateixa Christine a La ciutat de les dames va denunciar la perversió del joc cortès que converteix la negativa femenina en un ingredient, tàcitament pactat, del ritual de la seducció:

“Per això estic desolada i indignada de sentir els homes que repeteixen que les dones volen ser violades i que no els desplau gens de ser forçades, encara que se’n defensin a crits. Perquè no puc creure que obtinguin plaer amb una tal abominació.

– No creguis, estimada Cristina meva – em va contestar-, que les dames virtuoses i honestes obtinguin el més mínim plaer en ser violades; ans al contrari, cap dolor podria ser més insuportable. Nombroses d’entre elles ho han demostrat, com per exemple Lucrècia […] 

Alguns afirmen que, a causa de la violació de Lucrècia, es va promulgar una llei condemnant a mort tot home que violés una dona: és una pena legítima, moral i justa” (Pizan, 2022, 198-200)

Amb Marote emergeix per primer cop la subjectivitat de la pastora silenciada sota la ficció del discurs masculí, la seva veritat en tant que objecte de desig; i també quan la jove s’enamora del cavaller, la seva realitat en tant que subjecte de desig.

La pastora de la pastorel·la tradicional podia defensar-se de les pretensions del cavaller però també podia cedir portada per una sexualitat presentada sempre com a animal i instintiva. Davant d’això, el desig eròtic de Marote apareix formulat per primera vegada amb una sensualitat inusitada i intensa, però clarament desvinculada de la lubricitat purament instintiva que el gènere atribueix a la dona:

Il n’est penser qui de mon cuer gitast
Le doulz regard que voz yeulz enfermé
Ont dedans lui, riens n’est qui l’en otast
Ne le parler et le gracieux tast
Des doulces mains qui, sanz lait desplaisirs,
Veulent partout encerchier et enquerre 

(Pizan 1886-1891, vol. 2, 278, vv. 1777-1782)

No hi ha cap pensament que pugui expulsar del meu cor la dolça mirada dels vostres ulls que hi ha quedat tancada; res no la pot treure d’allà, ni tampoc les belles paraules ni l’agradable toc ce les vostres dolces mans, que sense causar desgrat ni disgust volen per tot arreu buscar i descobrir…

Christine retrata la dona de manera molt diferent a la de la lírica masculina però no deixa de fer evident com pesa sobre la dona la mirada dels altres. Aquesta doble veu es plasma a l’obra a través del diàleg entre Marote i la seva amiga i confident, la pastora Lorete. Una amiga que refrena les seves pulsions recordant-li convencions que s’oposen al seu amor amb el cavaller, com ara la diferència de classe o la por de comprometre l’honor que no ha d’abandonar mai una dona. Atrapada entre els seus desitjos i la mirada aliena, Marote no podrà expressar-se ni fer-se entendre i acabarà sola.

Meritxell Simó

(IRCVM – Universitat de Barcelona)

Referències bibliogràfiques

Christine de Pizan, Oeuvres poétiques de Christine de Pizan, publiées par Maurice Roy, París, Firmin Didot, 1886-1891, 2 vol.

Cristina de Pizan, La ciutat de les dames, traducció de Mercè Otero Vidal, pròleg de Victoria Cirlot, Barcelona, Cal Carré, 2022.

Samuel N. Rosenberg, Margaret Switten, Gérard Le Vot, Songs of the Troubadours and Trouvères. An anthology of Poems and Melodies, Nova York, Garland, 1998.