La pastourelle francesa

La pastorel·la en llengua d’oïl ha atret l’atenció d’alguns dels romanistes més importants dels segles XIX i XX. La pastorel·la francesa es distingeix de l’occitana per una certa manca de posicionament ideològic i per recórrer majoritàriament a estructures mètrico-musicals “popularitzants”, sovint amb una tornada. Els estudiosos han reconegut, en aquestes dues característiques, possibles traces d’una lírica anterior a la primera producció documentada en llengua vulgar, centrada en la presència de la veu femenina i només parcialment acollida pels textos posteriors que ens han pervingut. La qüestió de les interferències i de les possibles relacions entre les dues formes gal·loromàniques de la pastorel·la és un afer complex i s’ha de restringir sempre amb una dada cronològica indiscutible: les cinc pastorel·les franceses més antigues que es poden datar amb seguretat són les del poeta de l’Artois Jean Bodel, del voltant de l’any 1200, ben bé una seixantena d’anys després de L’autrer jost’una sebissa,  la composició de Marcabrú que seria la iniciadora del gènere.

Tanmateix, tal com estan les coses, és indubtable que la pastorel·la francesa va gaudir a l’Edat Mitjana d’un èxit més gran que l’occitana, com es pot comprovar no només per l’extensió dels dos corpora que ens han pervingut (al voltant de 150 textos en llengua d’oïl davant d’una trentena en llengua d’oc), sinó també per la valoració que en fan ja els tractats contemporanis. En el primer decenni del segle XIII, el trobador català Raimon Vidal de Besalú escriu a les seves Razos de trobar –la descripció d’una llengua romànica més antiga que tenim- que el francès és, en relació amb l’occità, no només un idioma més apte per a l’escriptura de la novel·la (roman) sinó també per a la de pastorel·la. Més d’un segle més tard, l’opinió de Raimon Vidal –per bé que amb algunes precisions– apareix encara en l’extens tractat de les Leys d’amors, en les quals l’èxit del gènere de la pastorel·la en francès és explicat pel major ús de les estructures mètrico-musicals popularitzants a les quals ens referíem. No és, doncs, casualitat que les pastorel·les en llengua d’oïl siguin les que tenen una funció de model per als textos que reprenen aquest gènere en l’àmbit gallego-portuguès i italià, on fins i tot un autor estretament relacionat amb Dante com Guido Cavalcanti es basa en l’escriptura d’aquesta lírica.

La tipologia més comuna de la pastorel·la en llengua d’oïl (la considerada “clàssica”) fa que el “jo” líric, un cavaller, vagi pels camps fins a trobar-se una pastora a la qual intenta seduir. D’aquesta trobada en neix una dialèctica que, al contrari del que succeeix en la realització occitana del gènere, no entra, en general, en la discussió de qüestions relacionades amb la ideologia cortès, sinó que tendeix a una conclusió eròtica; no manquen, però, casos on el protagonista masculí és rebutjat per l’habilitat de la seva oponent o fins i tot per la intervenció d’altres membres de la societat rural (el promès o el pare de la noia). Cal notar, tanmateix, que en els casos en els quals la noia, sovint descrita com a àvida i ambiciosa, rebutja les temptatives del cavaller, ho fa per raons pràctiques més que no pas per veritables escrúpols morals.

Les estratègies del jo líric masculí per atènyer els seus propòsits són diverses i algunes són pròpies dels textos en llengua d’oïl: el recurs a donar regals –per exemple, joies o vestits-, o directament la violació. Aquest darrer motiu apareix en gairebé un quart de les pastorel·les franceses conservades i, en els casos on la brutalitat del protagonista masculí es posa en evidència, mostra com el gènere es podia utilitzar per expressar un cert ressentiment social contra els cavallers, potser per part de la puixant burgesia de l’Artois, de la qual formen part diversos autors de pastorel·les (començant pel mateix Jean Bodel). Tampoc no manquen els estudiosos que veuen, en les dinàmiques amoroses que apareixen en aquests textos, escenes destinades al mer divertiment de les classes socials altes, posant en ridícul els habitants rurals.

Hi ha algunes particularitats de la pastorel·la francesa que accentuen la dimensió teatral que ja és inherent al gènere amb l’intercanvi dialògic entre els protagonistes: els textos en llengua d’oïl descriuen un mon rural molt més poblat que no pas el dels corresponents occitans, un mon on els pastors i pastores porten noms característics que identifiquen cadascun dels personatges que intervenen en el quadre bucòlic (Robin, Perrin, Marion, Marot, etc.). A més, l’element teatral és ben present en una segona tipologia lírico-narrativa de pastorel·la -minoritària respecte de la “clàssica”, però ben representada al nord i gairebé absent al sud-, la dita “objectiva”: en aquest cas, el jo líric assisteix a discussions i escenes campestres que impliquen pastors i pastores, i a vegades hi participa; el text es resol en la representació de les dinàmiques dialèctiques que s’instauren entre els diferents personatges que animen l’espai rural.

No sorprèn, aleshores, que en l’àmbit de la cultura francesa septentrional els escenaris rurals que prenen vida en les pastorel·les aviat es representin també en contextos pròpiament teatrals: un dels dos jeux descrits per Jacques Bretel en el seu Tournoi de Chauvency (1285), intitulat Robardel, es configura com una dansa que descriu el festeig entre un pastor i una pastora. Però el trasllat escènic més important del gènere líric que ara ens ocupa és sens dubte el Jeu de Robin et Marion d’Adam de la Halle, poeta d’Arras i el primer autor del teatre medieval que va posar en escena temes profans. Aquesta pièce, encarregada per Carles I d’Anjou (rei, però, com a mínim en la seva joventut, també trobador), va ser representada a Nàpols entre 1282 i 1285, i, en la primera part, dramatitza una pastorel·la de tipus “clàssic” -és a dir, la temptativa de seducció per part d’un cavaller– i, a la segona part, una pastorel·la de tipus “objectiu”, amb un gran espai dedicat no només al segon intent amorós fallit del personatge masculí, sinó també a la descripció dels ritus i jocs connexos a una gran festa campestre. L’acció escènica preveu també que es cantin alguns textos poètics que revelen l’univers líric que fa realment de model de referència per a la representació teatral, en una mise en abyme que demostra les riques potencialitats, també dramàtiques, de la pastorel·la francesa.

Stefano Resconi

(Università degli Studi di Milano)