Un apropament a l’educació infantil de Munic gràcies a un Erasmus+ BIP
Us expliquem la nostra experiència de mobilitat internacional on va haver visites a llars d’infants, converses amb estudiants d’altres contextos i l’oportunitat de comparar cadascun dels enfocaments educatius.
Fa uns mesos, la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona (UB) va convocar un Blended Intensive Program titulat “Early Childhood Education in European Countries”. Aquesta és una nova modalitat d’Erasmus+, un programa intensiu en què grups d’estudiants i professors realitzen una mobilitat física a l’estranger de curta durada combinada amb un component virtual obligatori. Resumidament, és un programa que reuneix estudiants de tres universitats en línia per treballar de forma col·lectiva i simultània en tasques específiques i es combina amb una estada presencial en una de les seus dels participants per endinsar-nos en la temàtica.
En el cas d’aquesta convocatòria, l’estada va ser a Munic del 4 a 12 de desembre de 2022. Hi hem participat dotze estudiants i tres docents de la UB, quinze estudiants i tres docents de l’Haute Ecole du Travail et de l’Intervention Sociale (HETIS, Niça, França) i dinou estudiants i una docent de la Katholische Stiftungshochschule München (KHS, Munic, Alemanya). La part virtual de la docència ens va facilitar una aproximació comparativa a com s’atén i acompanya la infància a cada país pel que fa a l’educació, el currículum, la legislació, el tipus de centres i les polítiques familiars. L’estada a Munic ens va permetre debatre sobre perspectives educatives després de visitar centres de diverses tipologies -públics, privats, religiosos- que acullen la petita infància. Vam realitzar sessions d’aula conjuntes, presentacions i treballs en petits grups d’estudiants de les tres universitats. D’altra banda, el grup de la UB ha estat conformat per estudiants de Pedagogia i d’Educació Infantil, i també hi podien participar de Treball Social, cosa que ha convertit el programa en intergrau i ens ha enriquit molt. L’any 2023, la universitat organitzadora i d’acollida serà la Universitat de Barcelona, des d’on donarem a conèixer el nostre sistema educatiu i d’atenció a la infància.
Estudiants i docents participants al BIP procedents de la Universitat de Barcelona a la KSH:
Marina Mata, Lourdes Segovia, Judit Freixa, Maria Maroto, Clara Gallardo, Ana Blanes, Ana Corral, Laia Balagué, Inés Fumero, Aina Boadas, David Pérez i Albert Fernández (estudiants), i Núria Lorenzo, Conxi Reig, Claudia Baena i Àngels Renom (docents).
En aquest temps, se’ns van obrir molts interrogants tant pel que fa al nostre sistema educatiu i l’atenció a la infància com als de la resta de països participants. Només calia fixar-nos en els perfils d’estudiants que veníem de cada país per adonar-nos que, tot i que compartim la preocupació per al desenvolupament de la petita infància, els enfocaments i el reconeixement de l’educació de la primera infància és ben diferent a cadascun dels països.
Tant a la Kinderkrippe (el centre de dia per a infants d’entre 1 i 3 anys) com a la Kindergarten (de 3 a 6 anys) alemanyes, en concret de l’Estat Federal de Baviera -sobre qui recau la competència de l’educació-, es dona molta importància al joc lliure, a la descoberta d’un mateix, a l’experimentació, la creativitat, l’expressió corporal, al desenvolupament del llenguatge i a la convivència. Fins aquí, sembla que no som tan diferents, no? Ara bé, l’educació infantil a Alemanya, en concret a Munic, no està tan regulada com la nostra. La Kinderkrippe està poc estesa i es considera educació no formal, tot i tenir una proposta curricular, és a dir, els centres estan pensats per assistir els infants fora del seu entorn familiar, a diferència de les nostres escoles pertanyents a l’educació formal. Els daycare centres alemanys ens recorden a centres dedicats a l’assistència, la cura i el respecte a la infància, que se centren més en el desenvolupament que en l’aprenentatge. Tenen un marc d’orientació comú a l’estat de Bavària, però al mateix temps se’ls dona llibertat total i flexibilitat per treballar-lo. Així, no els anomenem escola perquè per a ells el nom d’“escola” està reservat per a una altra institució a Munic: la que s’inicia a partir dels sis anys.
Aleshores, ens plantegem quina relació existeix entre els dos organismes: si el fet d’haver anat a una Kindergarten marcarà una diferència en l’arribada de l’infant a l’escola pròpiament dita i formal, si les metodologies són pròximes entre centres de dia i escoles o hi ha un gran xoc, o si bé es dona una transició entre ambdues institucions.
D’aquesta última pregunta, almenys pel que vam observar en un centre, hi ha un esforç dels educadors d’apropar els infants a la idea alemanya d’escola amb antelació perquè el canvi no sigui un xoc per a ells. Per tant, podem arribar a identificar un possible espai que genera desigualtats. Les famílies amb un nivell retributiu més alt tindran més opcions de portar al seu/va fill/a a la kidergarten o a altres institucions equivalents, que tindrà una preparació abans del seu accés a l’escola. El fet que no tots els infants hi puguin accedir per falta de centres i recursos, tant físics com humans, genera una desigualtat d’oportunitats educatives per a la primera infància.
En aquest sentit, les Kinderkrippe i les Kindergarten a Munic estan disponibles per a pocs infants (hi ha molts en llista d’espera). L’escola és una institució completament diferent que sí que està reconeguda per l’Estat i que ha de respondre a l’obligatorietat d’educació, mentre que de la primera infància no se’n fa càrrec.
Així mateix, un aspecte que ens va sorprendre molt és que aquí, si volem ser mestres a les escoles bressol, tenim clar quins camins seguir (grau universitari o cicle superior de TEI). En canvi, a Alemanya hi ha moltes maneres d’accedir a la professió i sembla que la visió que en tenen és com la nostra del lleure: d’arribar-hi de moltes maneres, estar-s’hi un temps quan ets més jove per guanyar diners i guanyar-te una mica la vida, però seguir escalant o centrar-te en una feina diferent millor remunerada. De fet, això ens ho van explicar les estudiants amb qui vam fer l’estada, que estaven estudiant per poder “sortir” de les escoles bressol i avançar cap a altres sectors educatius amb millors condicions.
Encara que aquests centres compten amb molt personal i les ràtios d’adult per nombre d’infants són millors que les nostres, els fa falta més professionals qualificats i estan interessats en què anem a treballar a les Kinderkrippe i Kindergarten de Munic. Per això no és estrany trobar-nos amb facilitats i ajuts per fer-ho.
El que sí que és molt atractiu del seu sistema és que hi ha dues o tres persones a cada aula, és a dir, els infants tenen més d’una referent per respondre a les seves necessitats (amb ràtios molt més petites): Erzieher*in (educadores), Kinderpfleger*in (tècniques suplementàries), Sozialpädagog*in o Kindheitspädagog*in (pedagoges), a més del personal administratiu, de cuina, de neteja, etc. En aquest sentit, és més relaxat, saludable i agradable veure com gestionen els temps i les activitats, tant per als adults com per a les criatures.
Precisament per això, les instal·lacions d’aquests centres són molt grans i s’aprofiten bastant, perquè al final pots tenir a les educadores en un mateix o diversos llocs segons les necessitats de cada moment. És sorprenent veure que totes les bressol tenen diversos pisos en comptes de tenir les aules dels petits en una mateixa planta baixa, sinó que més aviat és un pis per a cada grup o per a dos grups. A més, tenen espais diferenciats (no només dins de l’aula, sinó fora): els lavabos són una sala; l’aula, una altra; l’espai de dormir, una altra, l’espai de teatre, l’espai de construccions, l’atelier, i, fins i tot, en alguns llocs trobem espais concrets com petites cambres per deixar les coses dels infants. Tots, això sí, tenien en comú un molt bon aïllament tèrmic i auditiu.
En aquest sentit, però, els materials en alguns centres, no en tots, ens van semblar limitats. A diferència de les nostres escoles, carregades de material inespecífic aprofitable en moltes situacions, en aquests centres vam trobar poc material i poc divers, amb finalitats específiques. Tal volta, aquesta diferència de materials és potenciada pel contrast de metodologies i principis de les pràctiques emprades a l’educació infantil destacades anteriorment.
Depenent de la zona, els centres acullen molta immigració i, en canvi, en altres no hi ha gens de diversitat entre els infants. En centres del primer cas, malgrat que l’únic idioma oficial del país és l’alemany, si un educador coneixia l’idioma nadiu d’un infant, no hi havia cap problema a dirigir-se a ell en aquesta llengua, cosa que ens sorprendria molt que succeís aquí. Cal fer incís en aquest aspecte, la sorpresa i la naturalitat de la convivència del plurilingüisme als centres alemanys: tot i tenir una sola llengua oficial accepta i inclou les llengües maternes de les famílies migrants amb facilitat, senzillesa i simplicitat.
Arran d’aquest fet, reflexionem sobre la immersió lingüística del català i l’homogeneïtat del nostre sistema, ja que no tenim mestres que parlin la llengua materna de l’alumnat que procedeix d’altres països, ni és un aspecte que es valori. Trobar-nos aquests casos a Munic ens va fer pensar en la necessitat de mantenir i respectar les múltiples identitats, la del lloc d’origen i la del país on vius, així com quines són les accions que des de l’educació i les polítiques socials s’han de posar en marxa per donar valor a la diversitat cultural. Apostar, així, per polítiques que reafirmin una pràctica des del respecte, construïda en i per la comunitat, emprant la pluralitat i la diversitat com els grans principis a seguir per l’educació i les polítiques socials i culturals.
Pel que fa a la nostra estada, vàrem concloure que, tot i que aquests centres siguin considerats educació no formal i que siguin finançats per diversos agents (estat, ajuntaments, famílies i església), és pel benefici dels infants, perquè l’educació formal a Alemanya és molt menys lliure i exploratòria que el que els infants de les Kinderkrippe estan vivint (i que és cap on tendeix la nostra educació). Potser tenim, a Catalunya, molt a envejar a les instal·lacions i, especialment, a les ràtios i al personal que trobem als Kinderkrippe i Kindergarten de Munic, però això és possible gràcies a una visió molt més flexible, amb una mirada assistencial i respectuosa amb les necessitats que educativa pròpiament dita que, indubtablement, també és interessant, per què podem educar sense tenir cura? Quin espai donem en el nostre sistema educatiu a la llibertat, la creativitat o l’expressió?
En concret, també ens vam aturar a repensar la inclusió o integració dels dos sistemes. Per a nosaltres, són un parell de conceptes diferents i claus en el sistema, amb la recerca constant de diagnòstics i la seva evolució tot i la falta de recursos per afrontar-los de la millor manera, mentre que en aquests centres costava molt més assolir aquest reconeixement i donar lloc a aquests infants. Els alumnes amb necessitats educatives específiques (NEE) no hi són directament perquè els limiten l’accés i els destinen a centres específics per a ells ja a la primera infància. Consegüentment, nosaltres no parlaríem d’inclusió sinó d’integració, és a dir, d’oferir-los un lloc a la societat, però des d’un altre espai, cosa que ens recorda al nostre passat pel que fa a la inclusió.
D’altra banda, cal fer incís en la por de les famílies a rebre diagnòstics, ja que aquest provoca l’encasellament i un gran fre en les oportunitats dels seus fills i filles. D’aquesta manera, l’actitud recelosa xoca amb un dels grans pilars de l’atenció a la infància del nostre context: identificar el més ràpid possible les necessitats específiques d’aquests infants per actuar i retallar les distàncies que van generant-se i assolir així el potencial de desenvolupament integral de tots els infants, sense abandonar-ne cap. Per tant, l’avenç cap a un sistema vertaderament inclusiu a Munic queda frenat per la rigidesa del mateix sistema integrador, que permet la intervenció i l’acompanyament a l’infant amb necessitats concretes però allunyat dels iguals. És a dir, el sistema perpetua que les accions d’acompanyament creades a partir dels diagnòstics es donin fora dels centres regulars fins que aquests infants s’hi han adaptat i poden retornar-hi. La intervenció esdevé pròpiament sobre l’individu sense fer-ho sobre el seu context per buscar assolir un sistema més just i inclusiu.
Així mateix, la KHS, la universitat d’acollida, ens va portar a conèixer els seus espais, entre els quals destacaríem l’EDUlab, un concepte de laboratoris d’ensenyament i aprenentatge que serveixen per adquirir habilitats i coneixements professionals i permeten una reflexió teòrica sobre les diverses metodologies didàctiques. Actuen com a interfície entre la pràctica, la ciència i la recerca. L’EDUlab ens va permetre veure, analitzar i avaluar molts materials simultàniament i treballar-los conjuntament en comptes de per àrees com fem a la universitat normalment. Ens va portar a reflexionar com és d’interessant poder conèixer, com a mestres, els materials i interrelacionar-los.
Quant al seu caràcter innovador, el programa en ens ha abocat a poder conèixer de primera mà el sistema a Munic gràcies a una mobilitat física d’una setmana, és a dir, a poder sortir de la nostra universitat i les nostres aules per analitzar realitats diferents de les locals i despertar així les ganes de saber i seguir aprenent. Això s’ha fet de manera guiada amb un treball previ: l’aproximació als contextos dels participants (Munic, Niça i Barcelona) de la mà de cada país a partir de sessions virtuals. D’aquesta manera, hem aprofitat els recursos que tenim per poder entendre la realitat dels infants i de l’educació infantil a cada indret, cosa que ha fet que donem continuïtat a les idees de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) de teixir una xarxa entre les diverses localitats europees i promoure la cooperació interuniversitària.
Amb la metodologia emprada, hem viscut una mena de formació dual que combinava el coneixement teòric i la pràctica a partir de la visita als centres d’educació infantil. La diversitat interdisciplinari de graus participants ens ha portat a establir un treball horitzontal (alumnat-professorat) i actiu en tot moment, cosa que ens ha permès establir contacte amb actuals i futurs professionals del camp de l’educació infantil i de l’educació superior, i a conèixer analíticament la diversitat de visions dels tres sistemes.
El fet de trobar-nos tres universitats, tres cultures, tres perspectives diferents, ens ha portat a examinar qüestions locals, globals i interculturals relacionades amb l’educació, entendre i apreciar les perspectives i les visions dels altres i qüestionar-nos les pròpies. El BIP ha fet possible participar i interactuar obertament i de manera efectiva amb estudiants i professorat de Niça i Munic, tant de virtualment com presencial i repensar el nostre sistema educatiu, els nostres valors i valorar què fem bé i què hauríem d’aprendre dels altres. En el fons, l’estructura de l’experiència del BIP facilita que els continguts acadèmics s’abordin treballant la competència global.
En definitiva, participar en aquest Blended Intensive Program ens ha possibilitat endinsar-nos en el sistema alemany i poder veure el nostre des d’una perspectiva comparada: reconèixer allò que és tan valuós com la nostra mirada educativa i continuar identificant aquells aspectes pedagògics i de sistema en què podem millorar, no només a les escoles, sinó també en la formació docent. Sens dubte, l’estada a Munic va ser una experiència que ens ha portat a desenvolupar la nostra competència analítica i crítica com a futurs professionals del món de l’educació i on vam poder fer una immersió en un sistema diferent del nostre acompanyats per professionals de l’educació d’allà, cosa que tot educador hauria de poder viure.
Ara, tenim ganes que sigui el seu torn de viure aquesta experiència i ajudar-los a conèixer de prop les nostres escoles bressol i cicles d’educació infantil l’octubre del 2023 i que els portin a repensar i reflexionar tant com ho hem pogut fer nosaltres.
Aquí podeu trobar un recull fotogràfic de la nostra experiència a Munic: https://www.instagram.com/stories/highlights/17973001234806421/
Albert Fernández Parpal i Maria Maroto Amigó
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional.