L'escriptura, la peça oblidada
Aquest article es centra en la importància de posar en pràctica l’expressió escrita com a mètode per pensar i organitzar el discurs. Es discuteix sobre la manca de dedicació a la competència escrita en nivells d’estudis superiors i com es podria posar remei a aquest mal que fa temps que la universitat pateix.
El primer que ens passa pel cap quan per fi anunciem voler escriure és que ja està tot escrit. D’una manera més creativa, emocional, visceral o insulsa, comptem amb una quantitat ingent d’escrits en formes i modalitats variades. No obstant això, el detriment de la capacitat comunicadora és un tema recurrent entre les investigacions dels professionals de l’educació i, en els dies què vivim, és d’opinió pública que no es llegeix suficient. D’entrada, topem amb el discurs de generacions que, amb més o menys coneixement de causa, opinen sobre les poques destreses o eines racionals dels joves, que es troben sotmesos als mecanismes de control i vigilància de les tecnologies digitals. Per altra banda, veiem com aquesta aparent falta de competència comunicadora crida l’atenció, en tant que el sistema universitari s’organitza entorn l’adquisició de competències com a resultat de la seva incorporació a l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). De fet, són els mateixos titulats que expressen cert escepticisme sobre la seva competència a l’hora de discernir, seleccionar i comprendre la informació en un context cada vegada més propens a les mentides, enganys i desinformació (Martín, 2020). Encara que ens sorprengui, l’hàbit lector no és tan comú entre la població universitària i ho demostren diversos estudis que afirmen la manca d’aquest hàbit i fins i tot de lectura voluntària (Yubero i Larrañaga, 2015).
Culminat l’estudi sobre la necessitat de la competència lectora, apareixen estratègies i pràctiques per incloure la lectura als plans d’estudi: recensions, seminaris, comentaris de text, exàmens, etc. Altres pràctiques que, tot i ser un encàrrec de lectures concretes, requereixen aquesta competència, són les elaboracions de marcs teòrics, de carpetes d’aprenentatge, d’articles per una revista d’estudiants o, per als més engrescats, l’afiliació a un club de lectura. En qualsevol cas, es pot argüir que és certament reduccionista creure que llegir és només llegir el fet escrit. Entenem que quan llegim, descodifiquem, desxifrem i interpretem no només textos, tal com apunta Saussure, sinó també imatges, gestos, vestimenta, accions, sons i fins i tot silencis. Així, defensarem sempre la necessitat de treballar incessablement aquesta habilitat. Tanmateix, els esforços investigadors i educatius s’han centrat tant en la lectura que han descuidat la necessitat d’explorar l’art de l’escriptura.
Escriure és un mètode per pensar i, per tant, no hauria de ser quelcom allunyat de les aules, de les línies que els estudiants han escollit com a via formativa. Malgrat que la universitat exigeix la incorporació a la cultura escrita, mitjançant com s’ha mencionat anteriorment, l’avaluació de les activitats lectores, no veiem prou reflectida en la comunitat universitària una pedagogia de l’escriptura, llavors, no apropem els estudiants als conceptes més bàsics (Carlino, 2004).
Si comparem les pràctiques educatives enfocades a la capacitació lectoescriptora a la universitat amb les que es duen a terme a primària i secundària, es copsa una notòria diferència, induïda per la creença que aquest tipus de competències estan més que superades en aquesta etapa (Cassany i Morales, 2008; Morales, 2016, p.8).
És evident que sense el suport i la col·laboració de la institució universitària, molt difícilment la comunitat d’investigadors poden exigir als estudiants capacitats de producció i comprensió de textos científics. Malgrat que aquesta competència esdevé essencial en el desenvolupament professional de qualsevol persona que entra al mercat laboral, Morales apunta
“los problemas derivados de una defectuosa formación lectora no solo dificultan el resto del aprendizaje en cualquier materia, sino que originan una deficiencia en la habilitación que desencadena un proceso imparable de deterioro en los estadios posteriores -en detrimento de los procesos de formación de los demás- en el momento en el que cualquier profesional traslada sus carencias al aprendizaje de otros” (2016, p.2).
Morales
Curiosament, cada vegada veiem més iniciatives que tenen com a objectiu promoure la cultura escrita intrínseca a les disciplines i ajudar a treure profit de la funció epistèmica de l’escriptura. Un exemple dels primers passos en aquest camp va ser el moviment “Escribir en todas las materias” (Writing Across the Curriculum). Atès que cap als principis del segle XX començaven a desenvolupar-se professions més especialitzades, es va haver d’introduir una instrucció en l’escriptura específica. Nogensmenys, ençà van començar a entrar estudiants amb una diversitat quan a context social, gènere, raça i edat, cosa que va fer necessària una introducció de la cultura escrita en l’acadèmia. Actualment, trobem una gran varietat de propostes a les universitats catalanes:
Com es mostra en la taula d’elaboració pròpia, han anat sorgint projectes dins les universitats per incitar a l’estudiantat a millorar la seva destresa en la composició de textos, i veiem una aproximació bastant diferent: reconeixement acadèmic, gratuïtat, virtualitat…
Les institucions han buscat la manera d’apropar-se sense pressionar gaire a l’estudiant a millorar la seva capacitat expressiva. Pot ser degut al fet que cada cop escrivim menys, i com sabem, la tecnologia ja fa temps que avança a pas de gegant, cada cop trobem més plataformes que ens permeten “inspirar-nos” tot reproduint els discursos ja existents. Per acabar-ho d’adobar, el 30 de novembre d’aquest any passat, arriba al mercat educatiu una nova eina d’intel·ligència artificial, el xat GTP, que davant de la pregunta “Per què el xat gtp tindrà un impacte en el desenvolupament cognitiu dels estudiants” la IA respon:
“Es posible que el uso de ChatGPT o de modelos lingüísticos similares en la educación repercuta en el desarrollo cognitivo de los alumnos. Por ejemplo, podría utilizarse para proporcionar experiencias de aprendizaje personalizadas y atractivas, y podría ayudar a mejorar las habilidades lingüísticas de los estudiantes y la comprensión de conceptos complejos. Además, el uso de tutores con IA podría ayudar a mejorar la motivación y el compromiso de los estudiantes, lo que redundaría en mejores resultados de aprendizaje. Sin embargo, también es importante tener en cuenta las posibles desventajas, como la posibilidad de depender excesivamente de la tecnología o de que los tutores asistidos por IA sustituyan a los profesores. Es necesario seguir investigando para comprender plenamente el impacto potencial de ChatGPT en el desarrollo cognitivo de los estudiantes” (Chat GTP, 2022).
Això porta a pensar que l’increment d’exposició freqüent a textos creats en entorns digitals i compartits en dispositius electrònics també requereix una formació que es nega en els nivells universitaris sustentant-se en el mite dels “nadius digitals” (Kirschner i De Bruyckere, 2017).
Per concloure, la pregunta cabdal d’aquest projecte no és què aporta l’escriptura a la societat, sinó en què es tradueix per a l’individu.
Laia Balagué i Cabré
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional.
Referències bibliogràfiques
Carlino, P. (2004). “Escribir a través del currículum: tres modelos para hacerlo en la universidad”. Revista Latinoamericana de Lectura y Vida, 25(1), 16-2.
Chat GTP. (23 de gener, 2023). Why chat gtp is going to impact students cognitive development.
Cassany, D. y Morales, O. A. (2008). Leer y escribir en la universidad: Hacia la lectura y la escritura crítica de géneros científicos. Revista Memoralia, 5(2), 69-82.
Kirschner, P. A., & De Bruyckere, P. (2017). The myths of the digital native and the multitasker. Teaching and Teacher education, 67, 135-142.
Martín Villarreal, Juan Pedro (2020). Iniciativas de fomento de la lectoescritura en el ámbito universitario. Revista Álabe 21.
Morales Sánchez, M. I. (2016). El reto de la formación transversal en la Universidad: lectura, escritura y nuevas tecnologías. En E. Ramírez (coord.), Tendencias de la lectura en la universidad (pp. 49-74). México: IIBI, UNAM.
Yubero, S. y Larrañaga, E. (2015). Lectura y Universidad: hábitos lectores de los estudiantes universitarios de España y Portugal. El profesional de la información, 4 (6), 717-723.