Canvi d'aires
Us presento una breu narració de l’experiència com a estudiant de terres catalanes llunyanes a una ciutat tan viva i vibrant.
Fa dies que penso en tot això que està suposant la universitat, Barcelona i viure a un pis. Tot d’una, mentre ho estic escrivint, ja fa una mica d’atabalament només de veure-ho, i puc dir que ja m’entra aquesta temoreta que fan els canvis i que passa tan poc desapercebuda.
Us contextualitzo un xic, soc de les Terres de l’Ebre, aquesta part de Catalunya que sembla que ningú sap on està i a la qual ens confonen o per lleidatans o valencians, tota una ofensa, si us he de ser sincera. Estudio pedagogia des de fa un mes i mig i poca cosa més així prou captivadora per a fer-vos un monòleg.
Tot just volia compartir-vos aquesta experiència vertiginosa, però ara tampoc vull que penseu que està sent horrible, tot i que al principi pensava que em quedaria escarransida i no duraria ni dos dies… No obstant això, ara puc dir, que sentint-me tota una barcelonina amb un domini excepcional de les línies de metro i la Plaça Catalunya, ja soc una ciutadana de ple dret. I sí, considero que la gent de poble tirem a ser més normalets que no pas aquesta grandesa amb què viu la gent de per aquí. Perquè tu, quan surts al carrer sembla que et trobis als 100 metres llisos, renoi, quina embranzida a les 7:00 del matí, jo que era parsimoniosa, se m’ha acabat el “xollo”.
I a part de la festa constant de la capital, perquè el dilluns la gent ja no té ganes de fer res i les Rambles arrebossen individus de tota mena, he de dir que no m’avorreixo gens, i és que sempre tens alguna cosa a xafardejar o anar a fer; com per fer la feinassa després.
Una altra cosa que no acabo d’entendre és la capacitat per canviar d’idioma, carai, jo ja no sé com parlar, perquè quina fluïdesa per enllaçar frases amb català i castellà, no sé com s’ho fan, perquè jo no n’encerto ni una. Ja ho he dit abans, que nosaltres som més “simplets”, deurà ser que no allarguem tant.
Ja veieu que Barcelona és profunda i el Campus Mundet, allí on déu va perdre l’espardenya, tampoc se n’està gaire. Només et cal veure les escales que has de muntar per arribar, que sembla que hagi fet una mitja marató, amb la cara ben enrojolada i desprenent-me de mitja vestimenta de la qual porto posada.
També us dic, el campus ja està una mica antiquat, jo que em pensava que venia a convertir-me en una universitària creguda i tan sols em queda dir que ja m’han avisat que algun dia em creuaré amb porcs senglars per dictar-me sentència i sortir “pitant”. Jo d’això en diria una red flag per què clar, jo estic acostumada a les feres però vosaltres?
Ben mirat, voldria afegir que la somniada “experiència universitària” se m’ha desmitificat del tot, perquè soc esclava dels llibres, els treballs en grup són els meus aliats i les reflexions em xuclen les idees. Però tot i aquesta roïnesa he d’acceptar que m’està fascinant. Així i tot, no us volia parlar de tant meravellada que estic amb la carrera, que també, encara que millor en un altre moment us en faig cinc cèntims.
I en darrer terme, només manca comentar la convivència en un pis amb amigues i amics, és un vodevil. Sí, no hi ha més, una comèdia de disbarats que no us puc arribar a explicar si no la viviu.
Així que, si us passen alguna d’aquestes bajanades que he anat soltant, potser és que com jo, Barcelona us va gran o teniu alguna anècdota de la qual fer-nos partícips.
Gina-Lua Sebastià Ferré