Totes les vides valen el mateix?
Per què a la guerra, unes vides són dignes de ser plorades i altres no? Butler evidencia, que la vida nascuda, en un context amb recursos és considerada valuosa. Les vides que no ho tenen, es donen per perdudes i no es tracten igual. Unes s’estan sacrificant per mantenir a les altres. Com a alternativa, el terme precarietat, entesa com la fragilitat que tenen totes les vides, permet comprendre-les com igual de valuoses, perquè totes depenen de l’entorn social per sobreviure.
Us voldria compartir el resum del meu treball, escrit a partir d’un dels capítols del llibre “Marcs de guerra: les vides plorades” de Judith Butler. La lectura m’ha semblat digna de ser compartida, per tant, aquí us resumeixo les idees més destacables a més de les meves breus reflexions.
Judith Butler (24 de febrer de 1956, Cleveland, Ohio) és una destacada filòsofa a la qual han inscrit dins del postestructuralisme. Les seves aportacions sobre la sexualitat, el gènere, la Teoria Queer i el feminisme són les més reconegudes.
Al llarg del capítol, l’autora exposa que algunes vides no són reconegudes com a tal, per la seva vulnerabilitat, és per aquesta raó per la què la seva mort no es considera una pèrdua. Això s’explica perquè la precarietat, o la pobresa, són vistes com una amenaça i generen rebuig i violència. Per poder ser reconeguda com a vida viva, cal que hi hagi elements de reconeixebilitat, que preparin els subjectes per ser reconeguts. Aquests elements es creen i reprodueixen segons el marc, en el llenguatge i en la normalització del seu significat. Aquest últim es crea en un context polític i social, influenciat per rols de poder. L’actual marc exclou a moltes persones i fomenta la desigualtat. Si emmarquem el marc (és a dir, qüestionem l’origen de les eines i criteris que qualifiquen i etiqueten) demostrem que no representa la realitat, per tant perd credibilitat. Permet aprendre a reconèixer i visibilitzar els mecanismes de control.
Butler proposa canviar al llenguatge per canviar les relacions socials, i una paraula amb una gran força política és el terme “precarietat”. Aquesta paraula es pot entendre com la falta de mitjans i recursos suficients, o bé la idea que tota vida és precària, perquè depenem de l’entorn per sobreviure, ja que sense aquest moriríem. Si la vida no és suportada per l’entorn, i no hi ha qui la plori, socialment no es considerarà una vida viva. El concepte precarietat permet aprendre a reconèixer-les totes, i desperta l’obligació positiva de protegir-les, perquè són igual de fràgils, per tant, igual de valuoses. Necessitem qüestionar els marcs actuals, i construir conceptes nous que permetin el reconeixement igualitari de més persones.
Respecte a les reflexions que m’ha despertat el text, considero que no som conscients, fins a quin punt ens condiciona el context. Actuem com éssers independents, amb les nostres pròpies opinions i decisions, però aquestes són en gran part influenciades pel nostre entorn. Qüestionar és l’única cosa que ens pot treure de la roda, preguntar i posar en dubte el que s’alça com a realitat.
Podem escollir on posar el temps i els diners, i aquestes accions tindran repercussions en els altres. Però què passa amb les persones que no poden escollir, què comprar, què fer, amb qui estar? Si no tens recursos materials, ni xarxa social, depens de la resta, per tant, és molt més difícil poder preocupar-te en alguna cosa que no sigui cobrir les teves necessitats. Els nostres privilegis influencien, més o menys, quan podem condicionar i millorar la nostra vida i la dels altres.
En segon lloc, valorem tant la raó que creiem que aquesta ens permet controlar tota la realitat. Li hem atorgat un poder irracional. Les persones són volàtils, i la vida no es pot encasellar. Per exemple, els valors, les relacions personals, el treball en comunitat i les emocions. Són idees abstractes, que no podem calcular i manipular, però sí que podem comprendre patrons, i aprendre a com treballar amb ells. Això és una cosa que l’educador ha de tenir molt present; treballem amb el dinamisme que caracteritza la vida, i és necessari respectar-la perquè es desenvolupi bé, malgrat que la incertesa a l’espai educatiu doni ganes de buscar informació exacta. Necessitem marcs, però marcs flexibles, que acceptin el canvi, que puguin acollir la variabilitat de realitats.
La meva conclusió és que vivim en un context manipulat, on al concepte vida, se li ha atorgat un significat per donar poder a unes persones i devaluar unes altres. Les elits necessiten responsabilitzar al subjecte (abandonat pel seu context) de la seva realitat per mantenir la seva riquesa. Cal qüestionar els discursos que asseguren donar la veritat, i buscar una alternativa, construir un llenguatge, que permeti crear una realitat més igualitària.
Laura Fornet Godina
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional.
Referències bibliogràfiques
Butler, J (2010). Marcos de guerra : las vidas lloradas (Moreno Carrillo, B., Trad.). Paidós.