Entrevista a Xavier Fina, consultor cultural.
Per: Andrea Arasa y Agnès Bartolomé. Estudiants del Màster Universitari en Gestió Cultural de la UB
Xavier Fina defensa la visió única d’entendre la vida i la societat dels gestors amb la voluntat de fer-la arribar a tota la població
Identificat com a consultor cultural, Xavier Fina i Ribó (Barcelona, 1965) va estudiar filosofia i gestió cultural. Actualment treballa com a professor de producció i gestió a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Com a director d’ICC Consultors desenvolupa projectes de consultoria, assessorament i recerca en els àmbits de la cultura, l’educació i altres polítiques socials. Ha estat professor de polítiques culturals a la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador del màster de gestió cultural de la Universitat de Barcelona. Va ser membre de l’equip de Josep Maria Bricall, que va promoure i desenvolupar la primera versió del CoNCA
– Com vas començar en el món de la gestió cultural?
Havent acabat filosofia em vaig decidir a buscar feina. Gràcies a un amic vaig començar a treballar com a enquestador per treballar al Centre d’Estudis de Planificació (CEP), un centre d’estudis que es dedicava a l’àmbit cultural. El CEP va esdevenir un lloc de referència perquè molts líders polítics, referents intel·lectuals i professionals de la gestió pública van aplegar-se en el mateix espai. Allà vaig conèixer el Lluís Bonet i la Gemma Sendra. Inicialment vaig ser contractat per tres mesos però m’hi vaig acabar quedant més temps com a tècnic d’estudis culturals.
Amb la nova feina, em vaig sentir motivat a realitzar el màster de Gestió Cultural a la Universitat de Barcelona a la promoció 91-93. Al finalitzar els estudis, vaig proposar la modificació d’una assignatura elaborant un nou programa que va agradar a la coordinació del màster. Al setembre començava com a docent del màster, mica en mica vaig anar establint lligams amb la direcció del màster i al cap de poc temps vaig vincular-me d’una forma més directa: primer com a adjunt a la coordinació i després com a coordinador. Vaig combinar les dues feines fins que va tancar el CEP i fou quan vaig obrir la meva empresa, ICC consultors. Amb la proposta de formar part del departament de Gestió i Producció de l’ESMUC, i i després d’un període com a professor de polítiques culturals a la UAB, vaig centrar-me en la docència a l’ESMUC i en la meva faceta com a consultor, que he continuat fins l’actualitat.
Em sento especialment orgullós del projecte de l’OVC, un tipus d’estudi molt valuós del món de la gestió cultural i que no s’està realitzant a cap altra comunitat |
Entre tot això, en un segon pla, he realitzat altres tasques: masterclass en màsters i postgraus, moderació i participació en taules rodones, coordinació de jornades i col·laboració en la redacció d’articles i llibres.
– Quins han estat els teus projectes professionals més importants?
Per un costat, vaig ser col·laborador de l’encàrrec que el President Pasqual Maragall li va fer al J.M. Bricall, exrector de la UB i fundador del CEP, que va ser la creació del CONCA. Va ser un projecte molt il·lusionant pel què aquest significava però, tanmateix, el resultat final no va ser el que hagués volgut que fos.
Un altre projecte important, encarregat a la meva empresa, va ser la creació i conceptualització de l’Observatorio Vasco de la Cultura (OVC) i que actualment seguim desenvolupant. Es tracta d’un tipus d’estudi que no s’està realitzant en cap altra comunitat i pel qual em sento especialment orgullós.
També m’agradaria mencionar l’encàrrec del disseny i implementació del pla de funcionament de Teatre Solís (Montevideo) fruit de la nostra especialització en les arts escèniques, que ens ha permés la participació en molts altres projectes referits a aquest sector.
Hem participat també en desenvolupament de Projectes Educatius de Ciutat, implementats internacionalment i que van sorgir fruit de la xarxa de ciutats educadores, iniciada a Barcelona.
– Quins són els teus referents?
Em reconec una mica fill d’una generació més gran que la meva que la formen professionals com Lluis Bonet, l’Eduard Delgado, l’Alfons Martinell, Xavier Mercè, Gemma Sendra… Els considero els meus mestres en l’àmbit de la gestió cultural perquè han estat els pioners, aquí a casa nostra. Tanmateix, la veritat és que des del punt de vista més ideològic o més conceptual no tinc grans admiracions dins d’aquest àmbit de les polítiques culturals, més enllà del Josep Maria Bricall. És un referent importantíssim per a mi des del punt de vista personal i òbivament professional per ser un exemple en la manera de prendre decisions i treballar en la gestió pública. Sempre que puc aprofito per veure’l i quan el visito, em sento en un veritable “oasi d’intel·ligència”, és fantàstic. D’altra banda, també em sento deixeble del Joan Subirats, el qual va ser el meu mentor per començar a treballar a la UAB i amb el qual segueixo col·laborant.
També segueixo activament les reflexions que fan alguns professionals perquè em semblen unes idees fresques i renovadores, entre els quals trobaríem el Marc Fumaroli criticant el model francès, tot i que no m’hi acabo de sentir identificat perquè em considero simpatitzant d’una la visió de la cultura molt francòfila.
Un altre pensador que segueixo i, que a més a més és gestor cultural, i que diu coses ben interessants en l’àmbit de la gestió cultural i és filòsof, i em sento identificat amb ell, és més jove que jo i més intel·ligent que jo, és el Cèsar Rendueles. És un nom que jo crec que s’ha de tenir en compte com… com a filòsof així de referència sembla que l’únic que està de moda és la Marina Garcés i el Cèsar en sap molt més de polítiques culturals que la Marina i fa una conceptualització de molts temes que jo els trobo super interessant.
-Dona’ns algun consell professional.
Un en donaré dos consells. Per un costat, cal que esdevingueu un professional que, per una banda, tingui sentit crític i, per d’altra, conegui quines són les regles del joc del lloc professional que ocupa. És a dir, que trobi l’equilibri entre ser dur, contundent i reivindicatiu respecte el que creu i defensa, però alhora, que sigui capaç de ser el suficientment flexible per a acceptar els punts de vista que no comparteix en la seva totalitat. En aquest sentit, costa molt trobar un professional que tingui aquest punt d’equilibri entre tenir una determinació i ser capaç d’acceptar-ne d’altres.
Un altre consell que us donaria és que, si teniu pensat engegar un projecte personal propi, cal que sigueu especialment previsors i deixeu per escrit tot allò que voleu que reglamenti el vostre projecte. Heu de valorar amb antelació el rol que desenvolupa cada professional en l’empresa i només així el treball es podrà realitzar de forma ordenada i amb una mirada compartida.
– Què creus que és bàsic per formar-se d’una forma completa, ara mateix, per ser un bon gestor cultural?
Per a mi el fet de fer un màster és bastant necessari ja que et dota d’un corpus teòric i pràctic que t’aproximen a la diversitat de funcions i tasques que es donen en el sector cultural.
Qualsevol gestor cultural ha ser saber tenir una coneixement holístic del sector, és a dir, no saber de res en concret però saber una mica de tot. Tanmateix, crec que obeint a les aspiracions i habilitats de cada professional, un s’ha de formar en aquells àmbits concrets que el condueixin a treballar en el que desitja i s’hi senti còmode. Des d’aquí vull reinvindicar l’existència d’un professional meta i d’un més pragmàtic, ambdós necessaris i complementaris per exercir en el món de la cultura.
Podríem parlar d’unes habilitats generals i necessàries com ara el fet de tenir una inquietud pel coneixement i pel saber, cercant el ser culte, també saber comunicar-se, entendre l’altre, tenir bona capacitat de síntesi, saber treballar en equip i alhora capacitat per assumir els rols que més s’aproximen a la funció que s’exerceix. Tot plegat, penso que parteix d’una actitud que ja es té i que, tot i que es desenvolupa i s’aprèn, parteix d’una forma personal i única d’entendre la vida i la societat.
– Com ha evolucionat el món de la gestió cultural?
Hi ha hagut canvis. És evident l’arribada d’un nou paradigma que Baumann va definir com un “canvi d’època”. En aquest sentit, la reflexió sobre les polítiques culturals que era una mirada que bevia molt dels valors de la il·lustració francesa ha passat a plantejar-se sustentant noves mirades sobre la cultura. S’ha parlat molt d’un model cultural ocupant un terreny de lo comú, dels béns comuns… però a hores d’ara les polítiques culturals encara no recullen aquest nou plantejament. Els canvis s’estan donant de forma lenta i podem sentir un cert caos, d’altra banda molt definidor de l’època que vivim, que hem de poder materialitzar quan abans. Actualment les polítiques culturals en el paradigma del comú es troben en un estadi molt teòric i han de poder ser concretades en una manera de concebre les polítiques culturals. En aquest sentit, hi ha el llibre de Jaron Rowan “Cultura libre de Estado”, simpatitzant de l’àmbit del bé comú -el tercer àmbit que completa el públic i el privat- que ja està sent crític amb allò que defensaven els comuns.
– Com creus que canviarà el món de la gestió cultural en els propers 10 anys…?
Seguint amb el què us comentava, podem observar una tensió entre l’espai d’intervenció pública, privada i comuna. Per això, hem de defugir dels tòpics “L’àmbit privat només busca el benefici econòmic”; “L’àmbit públic persegueix només beneficis socials”. En tots els casos, hem de tenir clar que trobem una voluntat de servei públic i una necessitat de cobrir costos i generar beneficis per continuar l’activitat en ambdós espais. Per tant, l’àmbit comú que trascendeix aquests àmbits ha de formar part de l’agenda pública i política i, per tant, estic segur que formarà part del debat polític present i futur. Cal adonar-se que comprendre i intervenir d’una forma activa comporta comprometre’s també amb idees com la participació, l’empoderament… que formen part dels discursos actuals. A més, lligat al valor de la col·laboració i amb la necessitat urgent de trobar noves formules econòmiques de lo comú -com ara la idea de la renda bàsica-, s’acabarà definint un model cultural que permeti superar aquest canvi d’època.
– Tens la possibilitat d’encomanar-nos una tasca com a futurs gestors culturals…
Doncs, fonamentalment, què podem fer per superar l’ absentisme cultural? O, com ens ho fem per que la cultura interessi a aquells que no s’hi senten interpel·lats? És a dir, entenent que el nostre paper es sustenta sobre una idea emancipadora de la cultura però alhora sense caure en el despotisme, com mediem amb el fet que cadascú sigui lliure de mantenir una relació única amb la cultura i alhora participi en el marc compartit d’aquesta? En últim terme, com aconseguim que la cultura, que els continguts culturals que defensem nosaltres com a prioritaris, superin les barreres d’accés perquè el conjunt de la societat senti necessària la cultura. M’agradaria molt que l’enfoc que s’adoptés defugis de les polítiques de públics més instrumentals i s’enfoqués a fer entendre que la cultura és com l’aigua i que no podem seguir permetent que més d’un 50% de la població cregui que no necessita l’aigua per viure. Com pot ser que hi hagi gent que no vulgui fer ús d’aquest bé comú?
D’altra banda, hem de ser capaços de generar polítiques que s’ajustin a allò que la gent pugui entendre i sentir pròximes. Hem de defugir de polítiques culturals tan globals, tan poc concretes… perquè finalment aquesta “imprecisió” pot acabar amb elles, seran inútils.