Entrevista a Josep Fornés, gestor cultural.

Per: Andrea Arasa y Agnès Bartolomé. Estudiants del Màster Universitari en Gestió Cultural de la UB

Gestor cultural des de l’antropologia aplicada, Josep Fornés va estudiar magisteri especialitzat en Ciències Humanes, Antropologia Social i Cultural i Gestió Cultural. Actualment, en la seva faceta de museòleg, és director del Museu Etnològic de Barcelona i del Museu de les Cultures del Món, després d’haver treballat com a tècnic de cultura la Districte de Gràcia i a l’Institut de Cultura de Barcelona.

Josep Fornés té un fort vincle amb l’associacionisme cultural, sector al que defensa i el va veure néixer com a gestor de la cultura.

– Com vas començar en el món de la gestió cultural?
Primer de tot, vaig començar la meva activitat professional fent de mestre, primer en una escola de Pedralbes i després en una ben diferent, al Carmel. No va ser fins l’any 1985 que vaig començar a dedicar-me a la gestió cultural, amb la proposta per a que treballés al Districte de Gràcia assumint la direcció del Centre Artesà. Poc temps després, vaig passar a ser responsable de Cultura i Centres Cívics i recordo aquesta època com molt intensa en la creació i direcció de diversitat de projectes culturals: cicles d’art contemporani, teatre, cinema, música tradicional, experimental i jazz, entre d’altres. Quatre anys més tard, vaig incorporar-me al Servei de Festes de l’Institut de Cultura de Barcelona.

Des de l’any 2008 dirigeixo el Museu Etnològic de Barcelona, institució museològica amb més de 70 anys d’història que posseeix una important col·leció d’objectes etnogràfics i des d’on volem que els visitants interpretin i es plantegin com canvia la societat en què vivim. Com ja sabeu, fa un parell d’anys, a més de reinaugurar-se l’Etnològic, també es va inaugurar el Museu de les Cultures del Món, del qual també assumeixo la direcció al néixer com a branca del Museu Etnològic.

També sóc membre de diferents consells i comissions culturals oficials a la ciutat de Barcelona i a la Comunitat Autònoma de Catalunya. Finalment, he comissionat algunes exposicions, també participat i moderat taules rodones i debats, i he escrit més d’un centenar d’articles.

– Quins han estat els teus projectes professionals més importants?
A vegades hi ha projectes que són petits i  que ja són importants; també n’hi ha altres petits que van creixent i es converteixen en importants.

De coneguts m’agradaria destacar el Centre Artesà Tradicionàrius, la casa de la música folk de Barcelona. La proposta inicial era fer un cafè concert a l’Artesà amb l’objectiu de reinventar el centre cívic l’Artesà. Des de la primera edició el vam omplir i el projecte va anar creixent fins a tenir una programació regular de concerts, balls, sessions d’improvisació i intercanvi, amb tallers trimestral d’aprenentatge musical i el festival que li dóna nom, el Festival Tradicionàrius.

Un altre projecte que també vaig fer néixer, durant les festes de la Mercè, va ser un cicle de cinema a la placeta de Sant Felip Neri.  Va ser quan em va venir a veure un noi francès que em va proposar fer una mostra de curtmetratges a l’aire lliure durant les festes. Em va comentar que ell portaria el material i faríem la mostra europea de curtmetratges al carrer. Aquella idea avui en dia és el Festival Mecal, el Festival Internacional de Curtmetratges i Animació de Barcelona, que és un dels festivals relacionats amb el cinema més importants d’Europa, i que va començar en una placeta.

Dins la Mercè, fa uns anys també vaig trobar interessant fer una mostra de cultura d’arreu del Mediterrani i així va néixer la Cavalcada Mediterrània, un espectacle on hi han format part, entre d’altres, els Cavalls de Menorca i la Confraria Sagrada dels Eixaues de Fez.

Una cosa important que vaig aconseguir fer amb un bon amic, que fa anys que treballem en projectes, va ser importar els foguerons mallorquins a Gràcia i crear Sa Pobla a Gràcia, la revetlla mallorquina. Ara és impensable pensar Gràcia sense els foguerons. Quan vaig ser el cap de cultura i centre cívics de Gràcia, només hi havia dues festes; quan me’n vaig anar, la festa major era Festa Patrimonial d’Interès Nacional: hi havia els Foguerons, cicles de tota mena, el Tradicionàrius. Demostració que la transformació de la vida cultural d’un territori és possible.

Tots aquests treballs i projectes, no els he fet sol, ho he fet amb un equip que hem treballat junts, ho hem fet nosaltres. I el millor de tot és que molts projectes d’aquests encara continuen. Existeix el Festival Tradicionàrius, el Festival MEcal, hi ha moltes sales d’art contemporani, les Festes de la Mercè… Estic content perquè són projectes impactants a nivell festiu que he aconseguit fer.

– Com apliques la gestió cultural com a director del Museu Etnològic?
Com una experiència d’antropologia aplicada. En tot moment intento fer equip ja que crec que és molt important. Recordo que a l’entrar al museu, i vaig començar a implicar en responsabilitat a la gent, el primer que vaig voler fer va ser unificar el color de les bates. Volia que tothom se sentís igual i no existís una jerarquia, que no facilitava en absolut la implicació dels companys.

Ser director és un càrrec, però la responsabilitat la tenim tots. Com anècdota us explicaré que vaig encomanar-li, a una companya que assumia una funció molt bàsica en el museu, la responsabilitat important i imprescindible sobre la decisió de temes que ningú millor que ella podia fer. Vaig valorar-li la seva tasca, era ella la mestra en aquell aspecte, i això li va comportar començar a “no poder dormir” en sentir la responsabilitat. Us diré que aquesta actitud, aquest sentiment de creure que allò que fas és important, comporta una manera d’entendre la feina que enriqueix a l’equip.

Sovint, fer equip implica renunciar al propi criteri per tenir més i millors idees entre tots. És important repartir el joc, delegar i assumir els errors; en qualsevol cas, els errors seran culpa meva com a director però els èxits sempre seran gràcies a tothom.

Voldria explicar-vos també que estic vivint el moment més dur de la meva carrera professional. Fa més de 30 anys que em dedico a la gestió pública de la cultura i en aquest moments m’estic trobant que es fa molt difícil treballar dins la gestió de la cultura a l’Ajuntament, degut a que hi ha una forta centralització política.

Estem vivint un impàs polític a la ciutat de Barcelona. Els que governen en l’àmbit de la cultura tenen molta por, centralitzen el poder i els que l’hem de gestionar tenim serioses dificultats per prendre decisions pròpies.

– Com es gestiona la pressió política en la gestió cultural d’un centre?
Es gestiona amb molta mà esquerra i fent entendre als polítics el que un creu i defensa; en cas de no aconseguir-ho és important no enemistar-te. Els professionals han de saber com abordar situacions crítiques de mala praxis política, de mal govern i intromissió en temes que no dominen. Han de saber donar diverses solucions al polític perquè triï la millor opció i el gestor l’executi. Tanmateix és important no renunciar a la professionalitat i al criteri propi i saber dir no quan es creu convenient.

Voldria recomanar-vos dues sèries. La primera, “Hill Street Blues”, que evidencia els rols de cada treballador i de la feina imprescindible de cadascun d’ells. És tota una inspiració per aprendre a tenir mà esquerra segons qui mana. L’altra és “Yes Minister”, on apareix un ministre que és molt poruc i un funcionari que sempre li diu que és molt valent. El paper del funcionari és rellevant perquè suggestiona al ministre perquè pensi que s’ofega i finalment canvia d’opinió.

– Com ha canviat la gestió cultural en els últims 10 anys? I, com creus que canviarà en els propers 10?
Hi van haver temps gloriosos en la gestió de la cultura, tant de manera de privada com de manera pública. Els anys 80 van ser anys emergents de primavera, d’experimentació, anàrquics. Els anys 90 van ser moments de consolidació, sobretot a Barcelona, van ser èpoques importants. Ara estem en temps d’una burocratització aberrant, una enorme paperassa, ridícula i estúpida, podríem dir poruga, sobretot perquè les administracions tenen por i els polítics han estat extremadament covards, mantenint una tecnoestructura omnipresent que fa 30 anys que no evoluciona. Els que ja no hi són, és perquè s’han jubilat i els que queden fa més de 25 anys que hi són. Això és un llast enorme i terrible. Estem en mans de mediocres i covards, que estan manant a la ciutat de Barcelona, i em temo que al país, a les Diputacions i a la Generalitat. Aquesta mateixa gent dona feina a una part de l’empresa privada adquireixen els mateixos hàbits i acaben convertint-se com ells, reproduint el mateixos esquemes de mediocritat. Els que triomfen són esbirros, que ja fa temps que manen, perfectament col·locats en empreses i indústries culturals, que són portes giratòries les unes amb les altres. Pinto un futur aberrant, em fa patir molt.

– Tens la possibilitat d’encomanar-nos una tasca com a futurs gestors culturals…
En aquests moments l’únic que em dóna ànims i alegries és el món de l’associacionisme, el tercer sector, gent que hi incorpora un grau de voluntariat. Hi tinc moltes esperances i per això l’estic intentant ajudar.

Encara que no tinguin diners, em sembla el sector més nét, creatiu, pur i innovador i al qual li veig una major capacitat de transformació.

Per això, penso que tenim l’assignatura pendent amb el voluntariat social i cultural. Hem de fer que aquest emergeixi i sigui valorat i prestigiat i així pugui donar els seus fruits en el segle XXI. Vull que m’ajudeu en aquest treball.

Penso que aquest tercer sector és la única alternativa, ja que el sector privat està podrit i pervertit, amb vasos comunicants amb l’Administració, que està en mans de mediocres. Hi ha molt un gruix de gent que s’ha de retirar per donar pas a gent jove, com vosaltres, que està emergent i està fent molt bona feina, especialment en aquest sector associatiu.