Desembre 2021.

S’ha de pagar per la cultura als equipaments públics? Donem el mateix valor a un cantautor que a un mecànic? Les paraules “entrada lliure” desprestigien un espectacle?

Aquestes i d’altres preguntes ens les portem fent la majoria dels actors que formem part d’aquest gran mecanisme que és la indústria cultural, sobretot en la seva besant pública.

A la ciutat de Barcelona tenim la sort de tenir 52 Centres Cívics, 39 casals de barri i unes quantes desenes d’altres equipaments que reben subvencions públiques i que ens ofereixen una programació estable cultural diversificada per tot el territori, donant accés a l’experiència cultural a tots els barris de la ciutat. Aquests equipaments són gestionats majoritàriament per empreses de serveis culturals que presenten concursos amb uns plecs de condicions més o menys discutibles i redactats pels tècnics de cada districte, i que tenen una durada de 2 a 4 anys.

Els Centres Cívics depenen de l’Institut de cultura de Barcelona (ICUB). Per qui no el conegui, aquest organisme fou creat per l’ajuntament de Barcelona l’any 1996 amb l’objectiu de fixar la cultura de la ciutat com un dels principals valors per la projecció i el desenvolupament de Barcelona, gestionant els equipaments i serveis culturals de la ciutat.

En l’organigrama de l’ICUB trobem 6 ramificacions: Recursos, Cultura als Barris, Memòria , Història i patrimoni, Teixit Cultural, Innovació, Coneixement i Arts Visuals i Programes Culturals. La coordinació de la Xarxa de Centres Cívics depèn de la branca Cultura als Barris, que gestiona tot el que està relacionat amb la cultura de proximitat.

Dins dels no pocs projectes que gestiona aquesta secció, trobem el Barcelona Districte Cultural, un circuit que porta una programació estable d’arts escèniques als barris de la ciutat de Barcelona. Les actuacions són de música, teatre, dansa i circ, així com la secció audiovisual amb les projeccions de documentals musicals del festival IN-EDIT, i de cinema infantil alternatiu amb el PETIT CINECLUB. El circuit també conté un projecte de creació artística comunitària als barris anomenat ART i PART.
El circuit consta de dues programacions trimestrals, una d’hivern a primavera -­‐febrer, març, abril-­‐ i una altra de tardor a hivern -­‐octubre, novembre, desembre-­‐.

Des de la seva creació a l’any 2017, on el circuit va començar amb 20 equipaments, s’han dut a terme 10 edicions i actualment són ja 32 els espais que, distribuïts en els 10 districtes de la Ciutat, han permès que 125,000 espectadors accedissin a les actuacions. Només en la darrera edició 15.000 espectadors han pogut gaudir de les 236 funcions programades. Les últimes edicions han estat marcades per les restriccions d’aforament derivades de la pandèmia, tot i això, la covid no ha evitat que es pugui gaudir d’espectacles de dansa d’avantguarda a espais com el Centre Cívic Zona Nord, a la Ciutat Meridiana, o de la millor música de l’escena catalana a espais com el Centre Cívic Besòs o el Centre Cívic Vil·∙la Urània a Sarrià-­‐Sant Gervasi.

Imatge: Icub

Entre les moltes peculiaritats que té el cicle, hi ha la que cada espectacle ha de tenir un mínim de 3 actuacions que roda per la ciutat, i els artistes i companyies es comprometen a fer activitats complementàries per tal que l’espectacle no quedi només a l’escena durant l’actuació, es pot prolongar com una tertúlia post espectacle, pot esdevenir una master class d’interpretació per a companyies de teatre amateur, o simplement donar resposta a qualsevol dels neguits que sorgeixin al territori.
Els caixets que es paguen als artistes són competitius a nivell de mercat i una oficina tècnica s’encarrega que l’espectacle sigui el màxim professional possible, aportant les necessitats que no tingui el mateix equipament.
Totes les entrades són gratuïtes i els espais tenen un aforament limitat, així que s’han de reservar les entrades prèviament online al lloc web de cada equipament.
L’any 2017 va ser l’any de Maria Arnal i Marcel Bagés. El seu disc 45 cerebros y un corazón i sobretot la celebrada cançó, Tu que vienes a rondarme, van fer-­‐los créixer i van començar a ser demandats per teatres i festivals de tot l’estat espanyol. Van poder complir amb les actuacions que tenien tancades al BDC, però no van poder fer activitats complementàries per problemes d’agenda. Els privilegiats que van reservar entrades van poder-­‐los gaudir a espais amb aforaments de 80 persones.

Recordo que els vaig poder veure al Matas i Ramis d’Horta, les entrades es van esgotar en hores, com era lògic, doncs eren un dels grups del moment. Molta gent va intentar anar i no va poder, però el dia de l’actuació, hi va haver unes quantes butaques buides.
En aquest cas no va ser gaire greu, ja que un 90% de les reserves van venir, perquè eren qui eren, malauradament aquest és un problema que es va donar en major o menor cas, en cadascuna de les actuacions del Circuit.

Aquest fet va obrir el debat de posar un preu públic d’entrada simbòlic com fan altres Centres Cívics en les seves activitats. Així de sobte una actuació familiar et pot costar 3, 51 € i un monòleg 4,55 € en funció de com s’apliquin els preus públics a cada districte.
La idea va tenir els seus defensors i detractors. En defensa de la mesura, hi havia qui deia que qui pagui, encara que sigui 1 €, segur que no fallaria, ja que al donar-­‐li alguna cosa de valor, no es perdria l’espectacle, realment és molt injust que un recurs públic no arribi a tothom qui ho vol, i més si hi ha demanda i gent que s’ha quedat fora. Es va fer la reflexió que pagant un espectacle també eduquem en què l’art i la cultura, són també un treball, una indústria. En l’imaginari col·lectiu totes tenim clar que si anem al mecànic o a la carnisseria, haurem de pagar un import pels productes o serveis que ens emportem o proporcionin… en canvi en l’art… no és del tot així.
Els detractors de la mesura, i ara faré l’spoiler doncs l’assistència als espectacles del BDC segueix sent gratuïta amb inscripció prèvia, van argumentar principalment la dificultat administrativa dels equipaments per cobrar els espectacles, el que tiraria enrere per algunes famílies el fet d’haver de pagar, encara que fos poc. Així doncs, l’espectador no ha de pagar per a fer poder accedir als espectacles del BDC, i el “Circuit de Cultura als Barris” continua creixent.

El tema de les cadires buides ha estat i segueix sent un problema, sobretot quan hi ha restriccions en els aforaments. Alguns equipaments d’Horta-­‐Guinardó van tenir la iniciativa de fer un vídeo per sensibilitzar sobre el tema que no té desaprofitament, fent una campanya de sensibilització afrontant el problema.

Imatge: Jaime Herrera Espinosa

Quan el BDC va començar, tenia aquest eslògan: el “Circuit de Cultura als Barris”. Aleshores, entitats i d’altres centres de cultura de proximitat que porten dècades programant cultura i fent feina els barris es van queixar i inclús van signar un manifest conjunt en contra, reivindicant que ells porten fent cultura i que el BDC tenia un discurs extremadament superb, que no tenia en compte tota la feina que s’estava fent. L’anecdotari va acabar absorbent aquest fet, i els equipaments i entitats han acabat abraçant aquest cicle.

Per un Centre Cívic és un xollo. Et cauen a l’equipament uns sis “bolos” a l’any que probablement amb el teu pressupost no et podries permetre. Et proporcionen la figura d’un Connector Cultural que s’encarrega de fer xarxa amb el barri contactant amb altres agents socials, culturals i educatius i coordinant les activitats complementàries que es realitzen més enllà del propi espectacle i que beneficien a la comunitat.

Et venen recursos de difusió, infraestructures, i públic nou que posa a l’aparador al teu equipament per a públic que no el coneix… tant gent que està acostumada a consumir cultura regularment com veïnes i veïns que no s’havien atrevit a entrar mai al teu Centre.

Així si, la feina de tothom és justament reconeguda, i els recursos no falten. De fet, fins i tot una coneguda empresa de comunicació s’ha incorporat aquest any per portar les Xarxes socials, ja que fins ara, s’estaven portant d’una forma més aviat precària, sense un estil definit… publicant fotografies fetes pels mateixos treballadors amb la qualitat dels seus telèfons mòbils, i amb una estratègia dubtosament definida.

La situació dels equipaments que acullen el cicle és una mica diferent. L’organigrama que hi ha per definir els equips que gestionen els centres està format per les categories de Direcció, Animació, Administració i Informació. Els he posat en ordre de salari descendent, esmenant en primer terme a qui cobra més. Aquest sou està regulat per un conveni del lleure que precisament no ha evolucionat en acord amb les pujades anuals de l’IPC.

D’ençà que la gestió d’aquests equipaments públics de cultura de proximitat és gestionat per empreses de serveis culturals, aquestes, com és lògic, han professionalitzat el sector i l’intenten portar a una excel∙lència perquè l’experiència de l’usuari sigui el màxim satisfactòria possible. Amb la por de perdre el concurs i així la concessió de l’equipament s’aprofita al màxim la creativitat i qualitats de les persones que en formen part.

Així, ens trobem que si en el plec de condicions o la categoria laboral d’un informador és obrir la porta, donar les claus i donar suport a les activitats, ens trobem en una realitat on s’està portant la comunicació de l’equipament, dissenyant cartells, editant vídeos o fent de tècnics de so. Tot això amb un sou de poc més de 1000 € al més, i en algunes ocasions sense les pagues dobles d’estiu i hivern.

Un tècnic de so et cobra uns 150 € com a mínim per cobrir una activitat que ho precisi en un Centre Cívic. Les fonts consultades per aquest article i que no seran esmentades m’han assegurat que un informador ha arribat a cobrir 20 espectacles l’any fent aquesta feina. Els números són fàcils, podem reproduir aquesta realitat amb el disseny de cartells, la cobertura fotogràfica o audiovisual dels actes o d’altres factors puntuals que puguin sorgir.

En termes generals no hi ha una queixa extremadament pronunciada amb aquest problema, ja que la gent que treballa en aquests equipaments s’acaba fent seu el projecte i segueix contribuint amb tota la seva bona voluntat i virtuts, a no donar a la indústria cultural, el valor que es mereix.

Imatge: Icub

L’ajuntament s’ha acostumat al fet que els Centres donin aquests serveis amb els pressupostos que ofereixen als plecs, i aquesta història ha esdevingut un peix que es mossega la cua que no se sap ben bé com es pot aturar. Tan de debò el BDC acabi sent el gran mirall on es reflecteixin les voluntats polítiques per donar visibilitat a tots aquests problemes, que projectin amb el seu exemple, que la feina ha de ser ben remunerada i reconeguda, i que el viatge de la cultura ha de ser una experiència inoblidable per totes les que hi formen part.

Avui mentre intentava mirar a través d’aquest mirall, que està un xic borrós, llegia a la pàgina web de l’ICUB que el Govern Municipal ha presentat un pla de drets culturals pioner que inclou 9 mesures i 100 accions específiques amb l’objectiu d’implementar noves polítiques públiques per reconèixer i eixamplar els drets culturals a la ciutat.
El programa té un pressupost de 68’7 milions d’euros per tal de dur a terme aquestes accions durant l’any 2023. Els seus objectius són reforçar els següents àmbits:

• Cultura als barris i acció comunitària
• Cultura de base i sectors culturals
• Cultures populars
• Cultura i educació
• Cultura feminista
• Cultura i espai públic
• Innovació cultural i drets digitals
• Museus i el patrimoni cultural de la ciutat
• Biblioteques

Per aplicar les noves polítiques públiques en cultura afirmen que:“el reforç de programes ja existents que encarnin la filosofia del pla al 100%, com ara el Barcelona Districte Cultural”.
Tan de debò sigui així… veurem si finalment, podem estar orgullosos del que projecta aquest esmentat mirall.