Tomás Oulton, director d’Objeto A, és un crac de la tecnologia. Després de passar per Microsoft i altres projectes comunicatius, avui aquest enginyer gestiona un espai artístic excepcional a Buenos Aires. Com ell diu, un projecte cultural a Llatinoamèrica, o és un vaixell que trenca ones o un que s’estavella contra elles. Ells ja hi estan acostumats! En aquesta entrevista comenta 8 factors que condicionen la gestió cultural a Amèrica Llatina.
En aquesta entrevista, l’Alan Jaén i la Romina Pacor, estudiants del Màster Oficial en Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona ens ajuden a entendre com les eines de diferents disciplines es poden enfocar en el progrés cultural d’un país llatinoamericà com l’Argentina.
Com veus l’àmbit de la gestió cultural al teu país?
En general, Argentina és un país molt obert a les expressions culturals i dóna cabuda al desenvolupament de la gestió cultural. En aquest camp, hi ha una renovació dels actors en un escenari que va mutant a mesura que ens anem introduint de ple al segle XXI. Hi ha una forma de comunicació menys formal i més global. Hi ha més espais per a la recerca i l’exploració de formes no tradicionals. Segueix per descomptat el circuit d’art contemporani convencional però, la resposta del públic és major a les mostres que proposen noves aproximacions. La gent aprecia, gaudeix i espera una nova experiència als espais culturals. Particularment, Buenos Aires és una tempesta de noves propostes que la constitueixen en un focus d’atenció i vidriera d’exposició de les noves exploracions de la gestió cultural local. Per grandària, és la tercera capital llatinoamericana i al contrari que les altres principals capitals de la regió que miren cap als seus orígens, Buenos Aires té la seva mirada permanent cap a Europa.
Va començar sent enginyer civil i ara és gestor cultural. Podries descriure’ns com va ser aquest pas d’una carrera merament tècnica a coordinar festivals, concerts i altres activitats que vinculen a l’art i la cultura?
A més de gestor cultural i enginyer, sóc tutor de la càtedra de màrqueting de la Universitat di Tella. Fa una setmana donava una classe a un grup nou d’estudiants sobre alguns aspectes de la vida laboral i els comentava que aquest és un període de la vida que dura aproximadament 40 anys i que, probablement, cap d’ells passaria tots aquests anys en la mateixa ocupació i menys en la mateixa empresa. A mesura que la vida laboral va transcorrent, es van aprenent noves habilitats i es van desenvolupant noves capacitats. Deia Sèneca: Si no saps cap a on es dirigeix el teu vaixell, cap vent et serà favorable. He tingut el privilegi de poder triar on apuntar el meu vaixell. Després d’exercir la professió d’enginyer civil i participar de grans obres a Argentina i a Espanya, em vaig especialitzar en Disseny assistit per computadora a Bilbao, la qual cosa em va portar a treballar al meu retorn a Buenos Aires en la principal companyia de programari americana aplicant informàtica a problemes complexos d’enginyeria. En el procés de creixement d’aquesta companyia, vaig desenvolupar els seus canals de comercialització i educació, raó per la qual Microsoft Corporation em va buscar per fer el propi amb els seus productes. Després de 14 anys en Microsoft i havent tingut una amplíssima experiència en el llançament de productes nous, el seu posicionament al mercat, desenvolupant els seus sistemes de distribució en tots els països del Con Sud i sent portaveu de premsa de la companyia, vaig sentir que estava llest per desenvolupar un producte propi des del no-res. Objecte a és aquest producte.
Pots descriure’ns quin tipus de factors afecten la realització d’un esdeveniment cultural a Argentina i il·lustrar amb alguns exemples?
Factor econòmic. Clarament, aquest és un factor típic dels països en desenvolupament. Tots els sistemes de finançament tornen a zero amb l’inici d’un nou any. Les empreses que t’acompanyaven l’any anterior, aquest any han canviat la seva política i no ho fan. Els recursos que aconseguies de l’Estat via Programes de Mecenatge amb l’inici d’un any nou, canvien les autoritats i deixen d’acompanyar-te. El banc que et donava crèdits tous, canvia el seu focus a un altre tipus de clients i ja no et presta. Lamentablement no hi ha una cura per a aquest problema i cada any és barrejar i donar de nou. Al principi perdia temps discutint i tractant de tornar a convèncer al partner. Ara uso aquest temps per buscar nous socis.
Factor social. Als països llatinoamericans hi ha cicles, últimament es parla de 10 anys, passant per exemple de dictadures militars a governs social democràtics i després a governs populistes i després a…. En cadascun d’aquests cicles es generen moviments socials ascendents, descendents i horitzontals. Si el teu projecte és un projecte que pot travessar aquests moviments, llavors vas amb el teu vaixell com en una tempesta, tractant de tallar les ones. Si per contra, el teu projecte es dóna de front amb algun d’aquests moviments socials, llavors el teu projecte no és viable. Això l’has de plantejar en la definició del teu projecte. Els que vivim en aquests països estem acostumats.
Seguretat. És una variable de pes a Llatinoamèrica. No pots no incloure-la en els teus costos ni tenir-la fora de la planificació d’una exhibició. Has de pensar com protegir les obres, els dispositius electrònics, els objectes personals dels visitants i de tots els que formen part de la mostra. Has de capacitar al personal de seguretat i als assistents de sala a tenir una mirada diferent cap a les obres i a involucrar-los en els procediments de seguretat implementats (depenen de cada exhibició). Has d’estar atent en els dies i horaris de major perill: vernissage, caps de setmana, hores d’obertura i tancament i períodes de muntatge i desmuntatge. Hem sortit indemnes en exposicions amb moltíssim equipament tècnic sofisticat i hem suportat episodis d’inseguretat, des de furts d’elements considerats com souveniers fins a assalts amb mà armada.
Nivell adquisitiu. El mercat de l’art de Buenos Aires és molt petit i la quantitat de col·leccionistes no arriben al miler. És rara la combinació d’una persona entesa en les Arts Visuals i de bon poder adquisitiu. De la mateixa manera, no hi ha una cultura de compra d’objectes d’art ni una valoració dels mateixos. Amb l’adveniment de fires tipus “de l’autor al consumidor” el circuit de l’art es distorsiona i tot el treball dels art dealers, galeristes, marxants, etc. es difumina i els artistes han de desenvolupar el seu propi màrqueting. Hi ha com una crisi comercial que complica el desenvolupament de nous elencs i ningú sap ben bé quin és la funció que ha de complir. En aquest context, una classe mitjana amb poder adquisitiu rosegat per la inflació i l’alta pressió d’impostos complica encara més un mercat amb valors no estandarditzats
Educacional. Desenvolupant una mica més l’ítem anterior, arribem a aquest punt, en el qual en general hi ha poc coneixement del que són les Arts Visuals i com el circuit de l’art contemporani repel·leix als no entesos. La gran massa de població entén que l’art són quadres i els quadres són paisatges o naturaleses mortes. Una visió de fa cent cinquanta anys. El públic no entès té un acostament a les arts visuals en petites quotes anuals. Si fa un viatge de turisme de dues setmanes, destina un dia a recórrer el museu més important de la destinació triada i és aquí quan s’enfronta a l’art contemporani i se sorprèn. Si no té cap tipus d’indicació, comentari sobre l’obra o l’artista, l’experiència és frustrant. Una instal·lació o un quadre abstracte de Malevich poden produir curtcircuits. És això art? Si això el puc fer jo! L’art conceptual sense una guia pot produir el mateix efecte que parar-se enfront d’un matafocs: no ho va a entendre. El mite que l’artista no ha d’explicar la seva obra perquè l’obra parla per si sola, no crec que sigui vàlid per a totes les formes de l’art contemporani. En el nostre cas, acompanyem les exhibicions amb teres d’informació a la qual es poden accedir a través dels dispositius mòbils dels assistents o de sistemes d’informació que es van actualitzant: pantalles tàctils, realitat augmentada, vídeos 360, etc. Considerem important no només la memòria conceptual sinó també la descriptiva i la tècnica. Per a aquells que vulguin aprofundir més, posem a la seva disposició les recerques dels artistes. Finalment, per a certs públics (depenent dels rangs etèries i dels interessos personals) procurem comptar amb guies de sala estudiants de Belles arts capacitats en les obres i en Nous Mitjans per orientar-los.
Consulta l’entrevista completa aquí
