Banda Simfònica de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC)

L’Ouverture für Harmoniemusik in C major op.24 de Felix Mendelssohn (1809-1847) fou un dels primers precedents de les obres per a banda simfònica, que no començarien a sovintejar fins a finals del s. XIX. Mendelssohn va compondre aquesta obertura l’any 1824 per encàrrec del Gran Duc de Mecklemburg-Schwerin, que volia que el seu harmonie, o octet de vents, estrenés una nova música d’acompanyament per a les vetllades aristocràtiques. El jove compositor, que tenia només quinze anys però ja respirava aires de grandesa, va decidir afegir tres instruments més a la formació del duc. Però el músic no s’aturaria aquí, i amb les revisions de l’obra que va fer els anys 1826 i 1838, tornaria a fer créixer el conjunt fins assolir una plantilla instrumental molt semblant a la que avui podrem escoltar.

Luis Serrano Alarcón (1972) es va inspirar en tres poemes del llibre Tiempo y quimera, del poeta Germán Gaudisa, per compondre l’obra homònima. Escrita el 2005, l’autor hi reflecteix d’una manera especialment captivadora l’efecte implacable del pas del temps. Tic tac, tic tac... Els segons passen per a tothom i les descoratjadores melodies moren tal com brollen. Encara, però, ens podem aferrar a l’esperança autocomplaent d’una vida eterna. Amb setze minuts i mig el valencià té temps de sobres per plantejarnos aquest neguit.

A la segona part del concert, Darius Milhaud (1892-1974) ens exposa el relat d’un dels episodis que més van marcar la seva vida, la Segona Guerra Mundial. La Suite Française és, en paraules del propi autor “un relat dividit en cinc parts amb noms de províncies franceses on els americans i els seus aliats van lluitar junt amb la resistència per la llibertat de França”. Així, l’optimisme de Normandie, on l’alliberament va començar, i de la Provence, la bucòlica regió natal de l’autor, contrasta amb l’Ille de France, que testimonia el soroll de París, la Bretagne, buida i freda, i l’Alsacie-Lorraine, l’última província en ser alliberada i on més cruel es mostra el so de la guerra.

El virtuosisme i la intensitat de The Year of the Dragon clouran el concert. Philip Sparke (1951) va escriure aquesta obra l’any 1984 per a la Cory Band, una de les bandes més prestigioses del Regne Unit, a qui el compositor volia reptar a “desplegar tot el seu talent”. L’estil americanitzant i espectacular remet a les millors obres de Copland (1900-1990) en diversos moments, com l’emotivitat èpica de l’Interlude o la imparable marxa èpica del Finale. Un cúmul de sensacions amb les quals Sparke ens pretén fer reaccionar, despertar la força de l’esperit humà a través de la música i, potser gràcies a aquest, superar les nostres
adversitats.

Miquel López Garcia,
Estudiant de musicologia de l’Esmuc