Montserrat Roig: memòria de 30 anys en el record

La frase de Montserrat Roig amb la qual encapçalem aquest article està gravada en la placa d'homenatge situada en el pati de la Facultat de Filologia i Comunicació al qual dóna nom, i pertany al recull de reflexions sobre l'ofici d'escriure que aquesta autora va publicar sota el títol Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Sobre el plaer solitari d'escriure i el vici compartit de llegir, editat tot just un any abans de la seva prematura mort.

Montserrat Roig i Francitorra (Barcelona, 13-06-1946 - Barcelona, 10-11-1991), va ser la sisena de set germans d'una família de la petita burgesia liberal, fermament arrelada al barri barceloní de la Dreta de l'Eixample.
L'any 1963 va començar els estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, alhora que assistia a les classes clandestines de literatura catalana que impartia el catedràtic Joaquim Molas, on va coincidir amb el crític literari Joan-Lluis Marfany, el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet i el cantautor i actor Ovidi Montllor.
La Roig, tal i com l'anomenaven els seus companys, va participar plenament en la vida universitària dels anys 60, alternant l'estudi i l'activisme polític d'esquerres amb les seves incipients passes en l'àmbit de la creació literària. El seu espai favorit on començà a treballar els primers relats fou durant anys el bar de la Facultat de Lletres, a l'Edifici Històric de la UB: "Un bar que feia molta pudor de salsitxes de Frankfurt. Aquell era el lloc meravellós on escriure i reunir-nos" (Torres, A. Montserrat Roig. La memòria viva, pàg. 16, Sembra Llibres. Barcelona, 2016).

Guanyà el seu primer premi literari amb tan sols 19 anys per un treball titulat La falç, un guardó al qual en seguiren molts altres i entre els quals destaquen el Premi Víctor Català 1970 per Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, el Premi Sant Jordi 1976 per El temps de les cireres, el Premi Crítica Serra d'Or de reportatge històric 1978 per Els catalans als caps nazis i el Premi de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya 1986 per L'Agulla daurada.

La seva passió era escriure novel·la, però el caràcter versàtil de la seva prosa i els seus interessos cosmopolites la van menar a conrear la narrativa, la recerca, la biografia, l'assaig i el periodisme, activitats que va saber compaginar amb períodes de docència en diverses universitats estrangeres. No és en va que, davant la pluralitat i l'abundància de la seva obra, la també escriptora Marta Pessarrodona considerés que "Montserrat Roig és la primera escriptora total que ha tingut la literatura catalana".

Literatura i feminisme, aquestes foren les dues màximes vindicacions de la Roig, el nucli central de la seva militància cultural i de gènere. Sobre la vehemència amb què va defensar incansablement la causa feminista en nombrosos textos i conferències en dóna fe la següent cita extreta del seu assaig en castellà¿Tiempo de mujer? (Plaza & Janés, Esplugues del Llobregat, 1980): "És impossible imaginar un Beethoven parint cada any, Einstein especulant sobre la teoria de la relativitat entre nadons que ploren, Miquel Àngel treballant a la Capella Sixtina mentre cada tres hores ha de donar de mamar als seus fills. Hi ha una impossibilitat física, real, que ha mantingut a la dona apartada del camp de la creació".

Finalitzem aquesta molt breu semblança de Montserrat Roig apuntant una anècdota familiar que va referir el seu fill gran, Roger Sempere i Roig, en el decurs d'un homenatge públic a la seva mare celebrat a Barcelona el 2016. Es tracta d'un testimoni de primera mà que en bona mesura il·lustra el caràcter de l'autora, el rigor amb què treballava l'ofici d'escriure i el conflicte que al respecte li suposava la seva condició de dona i mare. Els fets foren com segueix: una tarda, quan la Roig estava escrivint, tancada amb pany i forrellat en el seu despatx del pis familiar, els seus dos fills van veure com un desconegut, un lladre, s'esquitllava per la galeria del pati interior i entrava amb sigil en el domicili. El primer impuls d'en Roger i en Jordi -aleshores encara uns infants- fou avisar a la seva mare, però aquesta els havia alliçonat repetidament i de la manera més severa i estricta que no podien destorbar-la, mai i sota cap concepte, quan ella estava escrivint en el despatx, aïllada i reclosa, treballant i defensant l'ofici en la intimitat de la seva ciutadella particular. Davant la difícil situació que se'ls plantejava, i atesa la ferma autoritat de la figura materna de la Montserrat, els dos nens van resoldre que la millor opció era, sens dubte, no destorbar el treball de la mare i deixar que el lladre fes la seva feina.

J. Oriol Silvestre Canut
Vicerectorat de Patrimoni i Activitats Culturals