150 anys del naixement d’Isabel Llorach i Dolsa (Barcelona, 1874-1954)

Isabel Llorach i Dolsa (Barcelona, 1874 – 1954) va ser la quarta i darrera filla de Pau Llorach i Malet, metge psiquiatre, i de Concepció Dolsa. El doctor Llorach va acumular una gran fortuna amb la comercialització de les aigües minerals de Rubinat. Aquesta circumstància va permetre a la família formar part de la societat benestant de l’època. La mare d’Isabel, ja vídua, encomanà la construcció d’una sumptuosa mansió d’estil alpí envoltada de jardí, al carrer de Muntaner, 265, prop de la Travessera de Gràcia. El projecte va ser realitzat per l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch i enllestit l’any 1904. En morir, la torre va ser heretada per Isabel i es parcel·là una part del jardí per construir-hi dues torres més per a les seves dues germanes. La casa va ser enderrocada durant la dècada dels anys trenta.

Per vocació meditada, Isabel Llorach aconseguí estrènyer els vincles entre els cercles benestants, força ancorats en costums clàssics, i els intel·lectuals i artistes que encetaven noves tendències. Aquesta intenció la deixà reflectida en el llibre Un siglo de Barcelona 1830-1930, que l’any 1946 coordinà Carles Soldevila. Hi deia: “Des de molt jove, he tendit a trencar el mur que incomunicava el món elegant del món de les arts i les lletres.” I afegia: “Res em sembla tan útil per millorar i elevar el to d’una elit com que els poetes, els pensadors i els artistes transmetin a les dames i als cavallers una mica de les seves inquietuds espirituals i que aquests els comuniquin a aquells una mica de sentit social i de gràcia urbana”. Va assolir els seus propòsits, esdevenint una excel·lent promotora, dinamitzadora i mecenes cultural.

Així, va ser la presidenta del Conferentia Club (1929) associació cultural fundada per Francesc Cambó a Barcelona el 26 de març de 1929 amb l'objectiu d'elevar el nivell cultural de la classe alta barcelonina, mitjançant conferències pronunciades per intel·lectuals de prestigi internacional. S’hi assistia en qualitat de soci i, doncs, s'hi contribuïa econòmicament. El Conferentia Club arribà ràpidament als cinc-cents cinquanta socis i superava així la xifra programada inicialment de cinc-cents, que era el nombre màxim d'assistents que cabien a la sala més gran disponible.

Fent ús de la seva fortuna, en els salons i el “teatret” del palauet del carrer de Muntaner, va organitzar nombroses sessions acadèmiques i representacions d’obres teatrals d’avantguarda, participant-hi noms de la talla de Vaslav Nijinsky, Carlos Gardel, Maurice Chevalier Josephine Baker, Miguel Fleta i Wanda Landowska, entre altres. A més de presidir el comitè protector de les Vetllades de Teatre Selecte i de ser membre activa de l’Associació Wagneriana, era assídua assistent a les representacions del Teatre Principal, del Liceu i del Palau de la Música i amb caràcter més lúdic, de les curses a l’Hipòdrom del Prat de Llobregat, de les sessions de la Maison Dorée i dels thés-dansants al Restaurant Llibre.

Gràcies a la seva iniciativa es van salvar moltes cases del carrer Montcada que estaven destinades a ser runa –dues d’elles són ara la seu del Museu Picasso– i va ser protectora de l'Associació Wagneriana, creada en homenatge al músic preferit dels liceistes durant moltes dècades.

Amb tot, doncs, va ser una precursora del model de dona culturalment dinàmica, socialment activa i que actuava amb plena llibertat personal. Una nova manera de viure la vida femenina que s’anava obrint pas entre les dones de l’Europa avançada d’aleshores, però que a Catalunya no es va començar a concretar, i encara tímidament, fins a la dècada dels seixanta. En l’aspecte cultural i artístic, la seva actuació com a promotora, dinamitzadora i mecenes va contribuir a elevar el to de l’endormiscada societat barcelonina.