Anderson, Miriam / Arroyo, Esther (U. Barcelona) (Coords.)
A l’hora de desenvolupar els seus projectes vitals i professionals, la majoria dels ciutadans i empreses precisen de finançament extern. En l’ideari col·lectiu, les necessitats de finançament estan inevitablement lligades a la banca tradicional, ja sigui en el seu perfil retail o en el seu perfil majorista. A Espanya, el panorama del sector estava tradicionalment dominat pels bancs i les caixes d’estalvis. No obstant això, les modificacions legislatives posteriors a l’esclat de la crisi econòmica de l’any 2008 han derivat en la pràctica extinció de les caixes d’estalvi i en l’acumulació de la immensa majoria de la quota de mercat en mans d’un reduïdíssim nombre de grans bancs. Més recentment, l’expansió de la banca en línia ha propiciat l’aparició de nous actors, com les fintech, que aspiren a tenir un impacte disruptiu en el sector financer.
Ara bé, també existeixen altres tipologies d’actors financers que, encara que son generalment desconegudes per al gran públic, contribueixen al manteniment i evolució del teixit productiu i social des d’una aproximació menys ortodoxa, però també més humana: les cooperatives de crèdit i de serveis financers. Precisament, la finalitat de la Jornada “Cooperatives, crèdit i prestadors vulnerables en la Directiva de Crèdits Immobiliaris”, celebrada el passat 8 de maig de 2024 i organitzada en el marc del Projecte “La reforma del crèdit immobiliari: cap a un mercat europeu sostenible, inclusiu i digital” (PID2021-127197NB-I00) (IPs: Miriam Anderson i Esther Arroyo), era contribuir a la difusió del coneixement sobre aquests altres actors financers, analitzar el seu encaix normatiu i suscitar el debat sobre determinats aspectes jurídics i funcionals.
La primera ponent va ser la registradora María Tenza Llorente, que va abordar la qüestió des d’un prisma netament tècnic-jurídic. La seva intervenció es va iniciar amb una reprovació del legislador nacional en allò tocant a la normativa creditícia: va criticar que aquest només adopti una actitud proactiva davant situacions crítiques o d’emergència social, i va indicar que la seva tècnica de transposició de les directives europees és, en moltes ocasions, deficient i imprecisa. Tenza va destacar que la conducta del legislador espanyol resulta particularment negligent si es té en compte que l’actual escenari d’increment dels tipus d’interès constreny encara més l’accés al crèdit, la qual cosa afecta especialment aquelles persones en situació de vulnerabilitat econòmica i social.
En aquest sentit, la ponent va sostenir que les cooperatives de crèdit i de serveis financers podrien constituir un instrument útil per a pal·liar aquesta situació i facilitar l’accés al crèdit a tipus d’interès més baixos que els que ofereix la banca tradicional. No obstant això, un dels factors que ho impedeix és la tendència del legislador espanyol a obviar-les a l’hora de definir la normativa sectorial, tal i com ocorre en el marc de la LCCI. Això genera uns certs dubtes sobre si les exigències formals tuïtives imposades per la LCCI (el deure d’informació precontractual, l’examen previ de solvència, l’obligació d’atorgar l’acta de transparència material davant notari…) resulten d’aplicació, també, en els crèdits per a l’adquisició d’immobles que són concedits per cooperatives. Ara per ara, sembla que la doctrina científica, la DGJSFP i la jurisprudència dels tribunals s’inclinen per una resposta afirmativa, sempre que el prestatari sigui un consumidor. No obstant això, la ponent va considerar necessari que el legislador intervingui per a aclarir la situació i potenciar el paper de les cooperatives com a autèntics vectors de finançament del teixit econòmic. La reforma hauria de prestar especial atenció a la utilitat latent de les cooperatives com a mecanismes de finançament de l’activitat d’autònoms i pimes. Ulteriorment, Tenza va assenyalar que caldria dur a terme una modificació de la LCCI, de manera que aquesta ampliés el seu àmbit d’aplicació, també, als préstecs concedits per a l’adquisició de béns immobles que siguin necessaris per a l’exercici d’una activitat econòmica o professional.
Posteriorment va intervenir Raimón Gassiot, responsable de l’àrea política de Coop57, una cooperativa dedicada al finançament ètic i que presta serveis a fundacions, associacions, empreses d’inserció social i, en general, a qualssevol entitats de l’economia social i solidària. En particular, va ressenyar les diferències entre l’operativa de Coop57 i la lògica de la banca tradicional. Així, Gassiot va precisar que no conceben el crèdit com una eina per a aconseguir un lucre econòmic, sinó com a pilar de la transformació social. La cooperativa únicament proporciona finançament a aquelles entitats que siguin, alhora, titulars d’una part del capital social de Coop57. Al no estar subjectes a les restriccions reguladores del Banc d’Espanya, poden mantenir una filosofia alternativa: ofereixen tipus d’interès per sota de mercat, accepten garanties atípiques (com les fiances mancomunades) i, davant situacions d’impagament, sempre prioritzen aquelles solucions que facilitin la continuïtat del projecte finançat. Tot això els permet fer gala d’una taxa de morositat molt baixa, la qual cosa els ha guanyat el suport del Banc Europeu d’Inversions. L’èxit de la fórmula és palès, doncs actualment gestionen una cartera de 60 milions d’euros aportats pels més de 6.700 socis de la cooperativa.
Un d’aquests socis és, precisament, la Fundació Arrels, representada en aquesta Jornada per Guillem Fernández, economista i doctor en Polítiques Públiques. La Fundació Arrels està dedicada a combatre el sensellarisme, especialment a la ciutat de Barcelona. El ponent va explicar com Arrels cerca abordar el problema des de tots els seus vessants, ja que la seva activitat abasta l’ajuda directa a les persones sense llar, l’assessorament jurídic, la realització de campanyes de sensibilització i la denúncia de les precarietats patides pels afectats. Una de les seves principals línies d’activitat és l’adquisició, renovació i manteniment d’immobles residencials en els quals resguardar a persones sense sostre. Per a això precisen de l’accés a finançament extern, ja que en moltes ocasions els fons propis de la fundació no són suficients i es generen tensions de tresoreria. En aquestes ocasions, Arrels es recolza en entitats públiques com l’Institut Català de Finances, però també requereix de les possibilitats de finançament ofertes per Coop57, que els hi concedeix pòlisses de tresoreria en condicions més favorables que les que s’ofereixen en el mercat financer estàndard.
És innegable, doncs, que el model de les cooperatives financeres funciona a ple rendiment en el marc associatiu i de l’economia social, col·laborativa i sostenible, generant així un impacte notablement positiu en la nostra societat. Queda per veure si aquest mateix model pot ser replicat i estès als sectors econòmics i productius convencionals. Per a això no sols es precisarà de l’adequació de múltiples instruments de Dret Privat i de Dret Públic, sinó també d’una bona dosi de conscienciació ciutadana.
Enrique Peruga Pérez
Investigador predoctoral AGAUR FI en Dret Civil
Universitat de Barcelona
Deixa un comentari