A les darreres dècades, s’ha desenvolupat una àmplia línia de recerca sobre la (re)organització social de la cura en un context de profundes transformacions sociodemogràfiques, del capitalisme global i de l’estat del benestar. Entre aquestes es destaca: (1) les transformacions demogràfiques; (2) l’impacte de la crisi econòmica i financera a l’oferta de serveis públics i les condicions de vida de les persones; (3) el canvi del model; (4) l’augment de la participació femenina al mercat de treball sense abandonar la seva dedicació al treball de cures; i (5) canvis en els rols i les identitats de gènere. Aquestes transformacions han suposat una creixent demanda de necessitats socials de cura que, en contínua evolució, plantegen la necessitat de ser ateses de manera diferent (Almeda, 2015; Carrasco, 2013; Carrasco et al. 2011; Carrasquer, 2013; Ezquerra, 2012; Flaquer, 2004, González i Guillén, 2018; Guillén et al., 2016; Lleó i Pavolini, 2014; Martínez Bujan i Martínez Virto, 2015; Moreno et al., 2013; OIT, 2018; Pérez Oroz4; , 2012; Yeates, 2012). Transformacions que operen en un marc on la divisió sexual del treball persisteix gairebé sense canvis i les dones són les principals cuidadores en les societats de benestar, (Almeda, 2015; Carrasco i Domínguez, 2011; Durán, 2012; Gálvez, Rodríguez i Domínguez, 2011).
Fischer i Tronto (1990) defineixen les cures com l’activitat genèrica que comprèn tot el que fem per mantenir, perpetuar i reparar el nostre ‘món’, perquè hi puguem viure tan bé com sigui possible. Aquest món comprèn els nostres cossos, a nosaltres mateixos i al nostre entorn, tots els elements –en les seves dimensions pública, econòmica, social i normativa– que s’articulen en una xarxa complexa de sosteniment de la vida. Aquesta definició posa l’èmfasi que l’objectiu de la cura és sostenir la vida en un entramat de relacions d’interdependència, ja que totes les persones necessitem cura, encara que sigui de tipus diferent i amb diferent intensitat, al llarg de la nostra vida; i totes hem cuidat o cuidarem alguna etapa del nostre cicle vital.
A Espanya, a partir de la Llei de la Dependència, aprovada el 2006 i aplicada en plena crisi econòmica, es registra un considerable augment i diversificació dels serveis socials dirigits a les necessitats de la població dependent –més limitat als serveis de cura per a la infància-, en gran mesura realitzats des del sector privat (Martínez, 2017). Són diversos els estudis que mostren que ni els poders públics ni les organitzacions privades han donat una resposta prou satisfactòria a la demanda de cures; persistint una visió assistencialista i subsidiària en l’organització de la cura i, sent les persones de la llar, especialment les dones, les que han assumit el treball o l’han externalitzat mitjançant la contractació de cuidadores immigrants. Per tant, amb una estratègia de mercantilització i externalització individualista pensada des de i per a la família (Comas, 2015; García et al., 2014; Perez Orozco, 2006). Això mostra, en el cas espanyol –però no exclusivament, tal com assenyalen estudis a nivell internacional- allò que Nogueira i Zalakain (2015) anomenen Etnoestratificació, desigualtat i discriminació: la persistència i emergència de les desigualtats segons el gènere, origen, grup ètnic i classe social en la dedicació al treball de cures (Agrela et al., 2010; Aulenbacher et al.,2018; Comas, 2015; Fraser, 2016; Goñalons-Pons, 2015; Kofman i Raghuram, 2015; Lutz, 2017; Bujan, 2014; Moreno et al., 2013; Oso i Parella, 2012).