En aquest marc, la crisi sanitària ocasionada per l’expansió de la COVID-19 posa en evidència les conseqüències que té sobre la vida la mercantilització del públic; el mercat com a eix regulador de les relacions humanes; i mostrant la rellevància i la debilitat de l’organització social de les cures. En tres mesos, el COVID-19 va posar a l’agenda el que s’ha advocat des de fa més de 15 anys des de l’economia de les cures. De sobte, les mesures d’aïllament social i la interrupció de les classes presencials a escoles i centres de cura tenen convivint tot el temps a tots els membres de la llar, intentant fer coexistir una multiplicitat de demandes i papers: cuidar, educar, paternar/ maternar, cuinar, treballar remotament, intervenir en conflictes familiars, etc. Situacions extremes com aquestes posen molt clarament de manifest la rellevància de la cura. Perquè una pandèmia requereix cures. I perquè les mesures que es prenen per enfrontar-la incrementa la feina de cura a les llars. També, les mesures de prevenció davant de la malaltia incrementen el treball domèstic, en particular per les tasques d’higiene més grans que es necessiten a les llars. Com en tantes altres ocasions d’emergència, el temps, el treball i el cos de les dones hi són, aguantant la situació, i sostenint la vida quotidiana.
El món es troba en una situació sense precedents. L’economia de mercat, centrada en la producció i la compravenda de béns i serveis, s’ha alentit mentre que, per contra, l’economia del treball de cures no remunerada es troba a ple rendiment. Les mesures per evitar la transmissió del coronavirus, el període de confinament i les mesures de distanciament social, han paralitzat alguns serveis públics alhora que han sotmès a una pressió més gran i restriccions a altres. Les famílies, d’un dia per l’altre, s’han hagut de fer càrrec de tota la feina de cures, cercant estratègies que permetin donar resposta a les necessitats de benestar de les persones i la sostenibilitat de la vida humana. Les restriccions de moviment han provocat que tots els membres de la llar estiguin a casa alhora, cosa que els permet presenciar (i potencialment participar) en tasques domèstiques que abans eren invisibles. Així doncs, s’ha mostrat que el sistema productiu s’ha pogut aturar i/o alentir, però el sistema de cures és ineludible. Si bé en alguns casos el confinament va permetre destinar més temps a cuidar i ha suposat un “redescobriment” de la llar com a entorn segur i les cures com a activitats reparadores i satisfactòries; en altres casos s’han enfrontat a una “nova crisi de les cures” (Moré, 2020).