Les mesures d’aïllament social disposats pels governs com a forma de fer front a la qüestió sanitària van trastocar les maneres habituals d’organització del treball i ha posat en evidència tota la pressió que hi ha sobre el treball de les dones i l’enorme precarietat de múltiples situacions. A nivell general, encara que tant dones com homes s’estiguin enfrontant a més problemes físics i emocionals com a resultat de la pandèmia i les mesures relacionades per abordar-la, tot sembla indicar que aquesta situació està tenint un impacte més gran en les dones (Farre et al., 2020; Castellano-Torres et al., 2020). Segons dades de l’estudi d’Intermón Oxfam (2020) gairebé la meitat de les dones enquestades va afirmar sentir uns nivells més grans d’ansietat, depressió, sobrecàrrega de treball, aïllament o malalties físiques pel major volum de treball domèstic i de cura no remunerat que recau sobre elles des que va començar la pandèmia.
Des d’aquesta perspectiva, i des de la mirada a la gestió a les polítiques públiques, la cura és una variable d’ajust i la divisió sexual del treball a la segmentació de gènere del mercat laboral han estat sustentes de les mesures governamentals per gestionar la pandèmia (CEPAL , 2020). Com a conseqüència, les dones són les principals perjudicades en termes de la seva participació al mercat laboral i la sobrerepresentació a la desocupació. A més d’estar més presents als sectors més afectats per la crisi (ocupació domèstica, activitats sanitàries i el sector de cures en residències, comerç, turisme i indústria manufacturera), són els que primer es retiraran del mercat laboral per atendre les necessitats de cura amb més exposició a la pobresa i manca d’autonomia econòmica.