La rellevància i oportunitat del projecte, davant de les profundes transformacions socials dels darrers anys, els impactes de la crisi econòmica de la dècada passada i de les conseqüències de la covid-19, és notori. En primer lloc, el projecte planteja les conseqüències en la reorganització social de les cures des d’una perspectiva integrada i que complementa el coneixement epidemiològic amb el coneixement desenvolupat per les ciències socials a l’estat espanyol.
La pandèmia posa de manifest les clares conseqüències que té sobre la vida comuna la mercantilització dels espais del que és públic, del que és comú i del que és solidari. Així, s’ha aprofundit la crisi de les cures; la vulnerabilitat de les dones al mercat de treball; la violència s’ha exacerbat per raons de gènere; la indispensable reducció de la població penitenciària femenina; la inconciliable articulació de temps i treballs de les mares monomarentals i la sobreexplotació de la població femenina migrant i/o desplaçada, entre d’altres col·lectius de dones vulnerabilitzades. La pandèmia ha aprofundit les bretxes de gènere i la vulnerabilitat de les dones per impulsar el canvi transformador per a la igualtat abordant l’economia de les cures, remunerada i no remunerada, incorporant la perspectiva de gènere en l’abordatge per a la resposta de l’impacte socioeconòmic de la COVID-19 és clau.
És evident la importància de reconèixer la cura com un dret de les persones i, per tant, com una responsabilitat que ha de ser compartida per homes i dones de tots els sectors de la societat, les famílies, les empreses privades i l’Estat. La situació actual aprofundeix la crisi de les cures. Cal que les mesures preses per abordar aquesta situació tinguin al seu nucli polítiques i programes de cura que permetin pal·liar aquesta realitat de manera immediata alhora que promoguin la coresponsabilitat entre dones i homes en la vida familiar, laboral i social. Això ens permetrà pensar en un món postpandèmia on les dones puguin incorporar-se a l’ocupació, l’estudi i la política i gaudir plenament de la seva autonomia. A més, cal trencar amb la divisió sexual del treball tant dins com fora de les llars. Cal avançar cap a una transformació cultural que permeti trencar amb les subjectivitats construïdes entorn del que és femení i el que es considera feminitzat. En aquest sentit, la solució no només passa per repartir més equitativament la cura entre homes i dones a nivell individual, sinó que la seva importància i valor es reconegui i pugui ser proveït també en part per la societat, el mercat i l’Estat.