English
Castellano
Amic Carlos t’has anat però no ens has deixat. Per a molts romandràs, no com a simple record, sinó en totes aquelles lliçons que han quedat integrades en els nostres camins existencials, en les nostres sensibilitats socials i polítiques, en els nostres afers intel•lectuals. Quan se t’evoca es parla del psiquiatre, per suposat mestre psiquiatre, però molt més que un psiquiatre, o potser mostrant que per ser un bon psiquiatre cal ser més del que s’entén convencionalment com a tal. El teu partir del microscopi seguia amb el gran angular i els seus successius zooms. Aquesta ha estat la primera gran lliçó, no només per al psiquiatre sinó per a tot científic social, doncs, malgrat alguns professionals, compartíem el convenciment que, amb les seves particulars perspectives, també psicologia i psiquiatria són ciències socials ja que, no casualment, sinó causalment l’individu és social. Així, donat que tu veies individus, et vas trobar amb l’antropologia, amb la sociologia, amb la història, sense renunciar un sol instant al rigor en la consideració dels aspectes biològics (més enllà del reduccionisme farmacològic) i dels aspectes socials. Vas afirmar més de un cop que “Les malalties mentals no poden deslligar-se de la medicina, però tenen una dimensió social”. Vas investigar, reflexionar i publicar també des de l’antropologia, l’assaig social i polític. Vas aportar anàlisi i reflexió sobre allò immediat del viure dels subjectes, a l’estil de les preocupacions variades de Simmel. Vas publicar, entre altres temes, sobre depressió, humanisme, assaigs sobre la dona, la mentida, l’error, la intimitat, el silenci, l’enveja, la gelosia, l’extravagància, la sospita, els sentiments, l’odi, etc. Aquesta consideració polièdrica de l’objecte de la teva recerca i del tractament, ha valgut també per a tu mateix com a subjecte. Recordo que molts joves de la nostra generació, aliens als sabers psiquiàtrics en ple franquisme, quan venies a Barcelona anàvem a les teves conferències, com anàvem a les de Aranguren, sabent que fins i tot quan parlaves de patologia, el destil•lat era gairebé sempre social i, amb freqüència, polític. La teva militància res silenciosa a l’esquerra va fer que el franquisme et marginés i et reprimís. Malgrat la teva indiscutible excel•lència acadèmica i la teva professionalitat en la pràctica d’intervenció iniciada el 1949, no vas aconseguir la càtedra fins 1983. Fins i tot 8 anys després de la mort de Franco, referent de la teva segregació acadèmica. La teva integritat ètica personal i científica també va suposar dificultats amb alguns sectors dels teus col•legues. L’estructura “para-eclessial” de significatius sectors de psicoanalistes no toleraven que parlessis o escrivissis sobre psicoanàlisi sent aliè a les ordres i congregacions del ram i als seus corresponents rituals. Tampoc no resultares sempre còmode a altres sectors pel teu “atreviment” d’introduir la perspectiva social, quan “el social” encara no era moda en la pràctica o la retòrica psiquiàtrica.
Efectivament no ens deixes, a més del que ja alguns hem pogut integrar dels teus ensenyaments i ètica, queden la teva prolífica i valuosa producció escrita, queden les activitats de la Fundació i del “Aula Castilla del Pino” de la qual, perdona la manca de modèstia, vaig participar en la seva creació, vaig ser vocal del primer Consell i responsable de coordinació de l’Aula amb l’Institut Andalús de Salut Mental, obtenint el privilegi de gaudir de la teva amable proximitat. IMPOSSIBLE OBLIDAR-TE