Característiques d'un refugiat, que no és un immigrant.
He volgut fer aquest apartat de refugiats, perquè hem de tenir en compte que no és el mateix ser refugiat que ser immigrant. Per això, i concretament en el cas de Kosovo i Itàlia descrit, és important diferenciar que hi va haver dos tipus de persones que van arribar-hi, els immigrants (legals o no legals) i els refugiats. Un cop diferenciats, podrem observar com no tenen els mateixos drets ni les mateixes possibilitats a nivell europeu d'assolir la ciutadania.
"Ser un refugiat significa viure al marge de la societat, exclòs de la rellevància social o política. La dona o l'home refugiat pot haver estat en el passat important, o haver desenvolupat un càrrec en la vida. En un camp de persones desplaçades, tots són un "antic d'alguna cosa": un antic camperol, una mestressa de casa, un metge, un marit, un Ministre de l'Estat. Cada refugiat és algú a l'espera."
Segons ACNUR ser un refugiats significa: "és tota persona que ha fugit del seu país per temor a ser perseguida per causa de la seva religió, nacionalitat, ètnia, creences polítiques o pertinença a un grup social determinat, i que, a causa de la seva por no vol o no pot tornar al seu país".
El fenomen dels refugiats és internacional i no pot ser tractat únicament pels Estats. El moviment de persones és només un aspecte de les noves tendències globals, és a dir, de la mateixa globalització. El mercat global i els nous sistemes de transport i informació estan més enllà del control dels Estats sobirans. La protecció dels refugiats no pot dependre totalment dels governs dels organismes intergovernamentals, ja que tot el sistema legal internacional està basat en un sistema autònom de cada país. Alhora el que succeeix és que les condicions per acceptar els refugiats i immigrants són cada vegada més dures en quasi tots els països. El pes d'aquests milions de víctimes (concretament en el cas de Kosovo) ha obligat a una revisió tant del concepte de refugiat com dels límits de la sobirania dels Estats, i l'extensió del dret que pot tenir la comunitat internacional per intervenir en els assumptes interns dels altres països per qüestionar el genocidi o per qüestions de violacions massives dels drets humans.
Pel refugiat existeix un experiència cada vegada més intensa de rebuig. Actualment, l'objectiu de molts països és contenir-se de l'arribada i mantenir els refugiats a distància. La impopularitat dels immigrants és també evident.
La "fortalesa europea" està per frenar la "invasió estrangera". S'estan creant mecanismes sofisticats per excloure als recents arribats de les àrees de prosperitat. Entre els instruments de contenció estan per la creació de "zones segures"; els acords de readmissió; els estatuts de protecció temporal; les llistes de tercers països segurs; els procediments de denegació de sumari en els aeroports; els retalls de benefici social als sol·licitants d'asil; o la pressió per la repatriació. Els mitjans de comunicació són també utilitzats per protegir-nos dels desplaçats forçosos, ignorant el sofriment i simplificant molt de les dificultats a les quals s'enfronten. La tendència occidental dirigida cap a una legislació restrictiva sobre la immigració, unes polítiques comuns sobre sol·licituds d'asil i el ressorgiment de grups extremistes xenofòbics.
El nombre de refugiats des de 1980 fins avui en dia s'ha quadruplicat, arribant a la xifra rècord entre 1993-1995. Els nombres s'haurien disparat a no ser dels retorns forçosos.
Ara es distingeix entre sol·licitants d'asil, apàtrides, immigrants en situació irregular, sense papers o sol·licitants d'asil denegat. També es parla d'expulsions massives, neteja ètnica, migració forçada, desplaçament intern i repatriació forçosa. Determinar quin ha de ser reconegut coma refugiat s'ha convertit en un fet molt complex.
Els sol·licitants d'asil en les ciutats són una altra categoria que requereixen una atenció. Alguns d'ells obtenen l'estat de refugiat però molts d'altres se'n queden al marge. Els sol·licitants de l'asil que intenten trobar mitjans de subsistència en les ciutats necessiten al menys una ajuda inicial per sobreviure.
Molts individus que creuen fronteres fugint de la violència acaben en centres de detenció per a immigrants. La seva detenció és un símptoma de la incapacitat dels sistema internacional de protecció dels refugiats, i un indicador del fracàs de molts països en "gestionar" la immigració. La detenció s'utilitza per falta de respostes constructives al problema real (o imaginari) de la presència d'estrangers.
Una de les activitats de les ONG és la d'acompanyar als refugiats durant el retorn al seu país - tant en la fase preparatòria com durant el seu retorn i reintegració. Després de qualsevol conflicte, el procediment per a una reintegració i rehabilitació adequada és ardu. Els sistemes legals, educatius o laborals han de ser reconstruïts. El treball més profund - la reconcil·licació i la construcció de la pau - dura dècades i només comença quan el dolor comença a desaparèixer.
En el cas de repatriacions forçades és important la presència d'observadors internacionals independents.
Un fenomen basant nou, almenys en les seves proporcions actuals, és el dels apàtrides. Existeix una clara relació entre les disputes per la nacionalitat i el desplaçament forçós. Els apàtrides pateixen la doble ferida de no poder tornar als seus països d'origen i no poder obtenir la seva nacionalitat.
