L'Antic Claustre de la Universitat de Barcelona

La institució del segle XII que avui anomenem familiarment universitat és el resultat d'un lent procés evolutiu que ens ha conduït a la situació actual. Des del segle XI, quan a Bolonya i a París van sorgir els primers indicis d'aquesta nova institució que en poques dècades eclipsaria les tradicionals i, d'alguna manera, encarcarades escoles catedralícies -que tant havien fet per al manteniment de la cultura occidental a l'anomenada alta edat mitjana-, s'obria una nova etapa del saber i del progrés intel·lectual de la humanitat.

La finalitat, encara no ben definida en els segles XI i XII, de la nova institució d'alta cultura, que s'anomena studium, tindrà ben aviat serioses dificultats per poder realitzar amb un mínim de dignitat la seva missió ideal inicial de recuperar el dret romà (Bolonya), de ser el centre motor de la filosofia i teologia cristiana (París), o el motor d'un renovat coneixement mèdic (Salern i després Montpeller).

Des del primer moment, com avui dia, s'haurà de distingir entre la ciència pura i els interessos del poder, els interessos jurisdiccionals, els interessos econòmics i les ambicions personals que es mouran al voltant dels primers studia o universitats. Allò que en realitat es veurà clar des de la fi del segle XII, i sobretot a la primera meitat del segle XIII, serà el control del món universitari pel poder religiós (bisbe), el poder polític (l'imperi o els monarques territorials), o el poder local (municipis); tot això sense comptar les ambicions personals del professorat, que veia en el cursus honorum universitari una plataforma de llançament per a la seva pròpia carrera de vanitats personals, que haurien de culminar (si tot anés bé) en la cúria romana, com a titular d'un bisbat, o com a conseller àulic de l'emperador o de qualsevol sobirà. La nova institució es mostrava des del principi com a mitjà per ascendir en la societat sense la necessitat de pertànyer a un determinat llinatge feudal. Havia aparegut la valoració personal pel coneixement adquirit, és a dir, els experts d'una determinada branca del saber, que més endavant anomenarem tècnics.

(Extracte del pròleg de Salvador Claramunt, Catedràtic d'Història Medieval i Vicerector d'Activitats i Promoció Culturals)