Pretèrit imperfet III. Ruta per la platja i visita al Museu Pau Casals

El dia no prometia gaire. Bé, de fet, no prometia gens: a Barcelona, a l’estació de Sants, on havíem quedat, el dia era gris i plujós; i havíem de fer una ruta a peu per la platja! I això va desanimar-ne uns quants.

Definitivament, no havíem triat bé el dia…

PERÒ, A CALAFELL VA SORTIR EL SOL!!!

I va ser el millor dia que hauríem pogut triar!

*Sí, encara que sembli impossible, el tren només anava deu minuts tard!*

Vam agafar, com estava previst, un tren a les deu en direcció a Sant Vicenç de Calders amb parada a Calafell. I al cap d’una estona d’allunyar-nos de Barcelona, el dia ja es va començar a aclarir i les converses es van animar.

Jo, aprofitant que tenia dos investigadors en física al grup, vaig aprofitar per plantejar-los un dubte que tenia d’un llibre que estic traduint. Sí, en un tren de rodalia vam començar a parlar de forats negres i gravitació quàntica, d’entropia i de la paradoxa de la informació i coses per l’estil. Els vaig llegir un fragment de la meva traducció i van assentir amb el cap: «s’entén». Ja en vaig tenir prou per tot el dia.

I al cap d’una horeta de tren, ja hi érem. Un, quan és de per aquí hi ha passat cinquanta mil vegades per aquestes vies de tren, no se li acut que algú pugui confondre Calafell amb… Segur de Calafell! Però, quan és la primera vegada que hi passes, la confusió no només és possible, sinó que probable. I com de fet: la Boutaina havia agafat el tren a Vilanova i no anava amb el grup i, quan va veure Segur de Calafell, va baixar… Per sort, teníem contacte amb el mòbil i aviat ens vam trobar.

El programa era el següent: baixar a Calafell, anar cap al passeig marítim, fer una petita visita a l’antiga Confraria dels Pescadors i a la Casa Barral, seguir pel camí de les Madrigueres i, després, pel passeig altra vegada fins a la platja de Sant Salvador, visitar el Museu Pau Casals, dinar de pícnic a l’ermita de Sant Salvador i, acabar l’activitat a la platja (per fer un banyet; o no).

I tot va anar rodat.

El passeig, fantàstic: feia solet sense fer excessiva calor i l’ambient era clar i diàfan. L’antiga Confraria dels Pescadors, una visita molt interessant per veure què era i què és ara Calafell (hi havia una maqueta preciosa). La Casa Barral, igual. I el Museu Pau Casals, curiós i emotiu.

I ara toca l’explicació de per què això de «pretèrit imperfet». Pau Casals, un músic reconegut per haver estat un gran innovador en la tècnica interpretativa del violoncel i, específicament, en el repertori de Bach, era un ciutadà implicat en la vida política de la Catalunya de principis del segle XX i, com tants d’altres, el 1939, amb la victòria del feixisme, es va haver d’exiliar. Al Museu, una part important del recorregut explica el seu exili i l’etapa com a destacat activista per la pau i ambaixador de les Nacions Unides. El recorregut s’acaba, és clar, amb el famós discurs a l’Assemblea General de l’ONU («I am a Catalan…») i amb el Cant dels ocells, una cançó tradicional catalana que Casals va popularitzar fora de Catalunya quan va començar a interpretar-la al violoncel en els seus concerts des de l’exili, i que s’ha convertit en un petit himne (una interpretació preciosa del violoncel·lista japonès Yo Yo Ma).

Però el Museu no només s’acaba a les sales interiors; també té un jardí preciós, amb una galeria d’escultures i una mena de balconada que mira al mar, on vam aprofitar per fer-nos fotos (s’ho valia).

I, és clar, amb tanta visita i tant de caminar, havíem fet gana. El lloc triat per dinar va ser ideal: l’ermita de Sant Salvador, amb ombra i un bon pedrís per seure-hi.

I amb la panxa plena, altra vegada a la platja, aquest cop per remullar-nos una mica (els peus, només). El tren de tornada l’havíem d’agafar a Sant Vicenç, així que vam començar a caminar per la platja en direcció sud i, al cap d’una estona, cap a l’estació.