Tot va començar un dissabte al matí, d’aquells que els obre un sol espatarrant, davant la porta del Palau Robert. La trobada va ser una activitat en si mateixa (desafortunadament l’única!), ja que al tenir un pati interior tan bonic no tothom estava esperant a la porta. Un cop vam ser-hi tots, dinamitzadors, estudiants catalans, Erasmus i una de les millors guies del modernisme, tan curiosa com el seu nom, Isolda, vam començar la ruta.
Primer de tot ens vam situar en l’època, a les acaballes del segle XIX en plena expansió de les colònies tèxtils de Catalunya. Tenint Barcelona emmurallada, els comerciants catalans rics van començar a decidir construir les seves cases unifamiliars o palauets (com aquell en què vam quedar) a banda i banda del passeig de Gràcia. Tot seguit vam pujar als jardinets de Gràcia on vam parar per veure El Palauet, una obra amb formes molt interessants a l’esquerra del passeig de Gràcia, i l’Hotel Casa Fuster, un edifici molt curiós ja que té tres façanes: dues a la vista i una a l’interior. La majestuositat de l’edifici es nota sobretot pel pis principal i per l’acabat en pissarra imitant l’estil anglès.
Just quan anàvem cap a la casa Colamat, la Isolda ens va explicar la curiosa història del carrer del Perill. Originàriament es deia carrer del Pelegrí, però amb el franquisme un il·luminat va canviar tots els noms al castellà i aquell li va sonar a calle del Peligro. Un cop va passar el període franquista, un altra ment privilegiada va decidir traduir-la al català en lloc de recuperar el nom antic.
Un cop a la casa Colamat, vam descobrir que, de la mateixa manera que la Casa Àsia, és un palauet i que per entrar-hi s’ha d’anar pel carrer del darrere! De camí cap al xamfrà entre Còrsega i Enric Granados, on hi ha diversos edificis que eren propietat dels rics i que els tenien per llogar, una noia italiana ens va explicar com és el trànsit de bicis per Roma. Certament, caòtic i, a més, depenent del barri de què es tracta, hi ha moltes pujades i baixades, com al barri d’Horta o de Sants! Per tant, i com ella mateixa diu, millor tenir una Scooter que no pas anar a l’aventura.
La ruta la vam finalitzar amb el refrany És tard i vol ploure (i mai millor dit!) a la Diagonal, a l’altura d’Enric Granados, meravellats per tot el que havíem vist, havíem fet (com colar-nos en una porteria per veure els acabats en marbre, entre d’altres) i, sobretot, per les grans explicacions carregades d’humor i ironia de la nostra impressionant guia Isolda.
– Al facebook de la Xarxa de Dinamització lingüística hi podeu trobar imatges de l’activitat
