Aquella tarda era la primera trobada, feia fred i boira, la veritat és que el dia no acompanyava; per tant, vam triar un lloc acollidor per beure alguna beguda calenta. No ens coneixíem i simplement ens vam orientar per una ambigua fotografia de WhatsApp i un cartell petit amb un gran «grup de conversa UB» escrit en colors vius.
Després d’uns quants malentesos de si ens havíem de trobar dins o fora del recinte (dues noies es van esperar mitja hora fora), ja estàvem tots junts i ja res impedia començar a conversar en català i anglès. Tenint en compte la gran diversitat de procedència dels integrants del grup (del Canadà, dels Estats Units, d’Anglaterra, de Bangladesh, de Mallorca, de Catalunya, etc.), la conversa va fluir ràpidament.
Cadascú tenia raons diferents per aprendre català: per feina, per estudis, per poder comunicar-se amb els sogres, etc. Però a tots els unia una cosa: l’estima a aquesta llengua. Les maneres d’aprendre català també diferien, hi havia des dels que l’han après fent un curs fins al que l’ha après veient l’“APM?” i el “Polònia” (programes de TV).
De seguida vam començar a compartir costums, curiositats, tradicions del lloc d’origen, menjars tradicionals, gustos musicals i experiències. El Sam ens explicava la cara de sorpresa i com es quedaven de bocabadats cada vegada que demanava que li parlessin en català en lloc de castellà; perquè quan va decidir venir a viure a Barcelona, es va decantar pel català. La Nura ens explicava com ells, a Mallorca, entenen el català aquí, però com els catalans no entenen el català de Mallorca. Els anglesos ens explicaven la gran diversitat d’accents que hi ha a Anglaterra i els americans ens explicaven com, cada vegada que intenten imitar l’accent canadenc, afegeixen sempre un «eh» al final de la pregunta.
I entre rialles, curiositats, tradicions i experiències vam acabar la càlida trobada en aquella freda tarda de finals d’hivern.
Ferdaous, becària de la Xarxa de Dinamització Lingüística
