Homenatge a Miquel Siguan

Siguan va començar a estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona abans de la guerra, durant el mandat del rector Bosch Gimpera, en lʼèpoca de Patronat autònom, un període fructífer en què va conèixer personalitats que el van marcar profundament, com ara el professor Joaquim Xirau, Heribert Barrera —que havia estat amic seu des de lʼinstitut— o lʼidealista catalanista Andreu Xandri.

Siguan es va mobilitzar durant la guerra i va lluitar en una companyia anarquista al front de València, una experiència que va narrar molts anys després a La guerra als vint anys (La Campana, 2002), un dels seus llibres més coneguts. Va acabar la carrera el 1941 i es va dedicar a lʼensenyament en la Barcelona de la postguerra fins que el 1947 va aprofitar lʼoportunitat de marxar fora i va estudiar Psicologia a la London School of Economics, fet que li va canviar la vida. Ja amb trenta anys i decidit a dedicar-se a la psicologia, va tornar a Barcelona per acabar la tesi doctoral, que va titular La Psicología del amor en la mística del siglo xii. Va aconseguir entrar al Departament de Psicologia Experimental del Consell Superior dʼInvestigacions Científiques (CSIC) que dirigia José Germain i va formar part dʼun grup heterodox en què, a més dʼell —que havia estat soldat català en una companyia anarquista durant la guerra— hi havia José Luis Pinillos, excombatent de la División Azul, i Mariano Yela, un republicà madrileny. Tots plegats van posar les bases per establir la psicologia com a ciència i com a ensenyament universitari a Espanya.

 

Inicialment, Siguan es va interessar per la psicologia del treball i va elaborar un treball pioner que, malauradament, no va ser gens difós i encara menys conegut, titulat Del campo al suburbio (1960), que va guanyar el Premi Nacional de Literatura en la categoria social i que era un preclar estudi de camp sobre els immigrants i sobre com sʼintegraven a la vida a les ciutats durant el desenvolupisme franquista. Lʼany 1961, en guanyar la Càtedra de Psicologia, Siguan va tornar a Barcelona i es va dedicar en cos i ànima a crear una facultat de psicologia. Al mateix temps, les seves recerques van fer un gir radical i va començar a ocupar-se de tota mena de qüestions relacionades amb el llenguatge. Així, lʼany 1974, des de lʼICE, va organitzar un seminari sobre llengua i escola que va resultar germinal, des dʼon es van començar a impartir les idees sobre normalització lingüística que, més tard, han articulat lʼactual sistema dʼimmersió en lʼensenyament primari.

 

El caràcter jovial de Siguan mai no va amagar el seu pensament crític, sovint punyent, sobre la realitat que lʼenvoltava. Va desenvolupar tota la vida professional a la Universitat, sobre la qual no es va estalviar més dʼun retret.

 

És autor de 27 llibres, alguns imprescindibles, com ara La España plurilingüe (Alianza, 1992) i Bilingüisme i educació (amb Ignasi Vila, Pòrtic, 1998). Així mateix, va ser un articulista prolífic; les seves últimes publicacions —va estar en actiu fins al final— han estat La flecha en el blanco: una reflexión sobre nuestro tiempo (Horsori, 2009), en què recull els articles publicats a La Vanguardia i La Codorniz, i El projecte català. Del passat al futur (Aresta, 2009), en què recorre els episodis històrics del catalanisme des del prisma de les pròpies vivències personals.

Siguan va ser degà honorari de la Facultat de Psicologia i va crear i dirigir  lʼAnuario de Psicología, fundat el 1969. Va ser director científic del projecte LINGUAPAX de la UNESCO, que li va atorgar un guardó a títol pòstum, membre de lʼAcadèmia Europea i també doctor honoris causa per les universitats de Ginebra, Sevilla, el País Basc i de la Universitat Autònoma de Barcelona. Així mateix, va ser guardonat amb la Creu Sant Jordi i la Medalla dʼOr de la Ciutat de Barcelona. La revista institucional de la UB, La Universitat, li va dedicar una àmplia entrevista al núm. 50