Introducció al context polític i social de l’època (conflicte d’àmbit nacional i internacional)

El setge de l’exèrcit borbònic a la ciutat de Barcelona va marcar el final de la Guerra de Successió, conflicte que esclatà l’any 1701 després que Felip V de Borbó, nét de Lluís XIV i duc d’Anjou, va ser proclamat rei per voluntat de Carles II de Castella, que va morir sense deixar descendència. Amb l’arribada del monarca Borbó al tron es va crear un front de territoris de dins i de fora d’Espanya que no acceptaven el nou rei i donaven suport a l’arxiduc Carles d’Habsburg com a successor de la corona espanyola. Les principals potències europees contràries a Felip V van formar l’anomenada Gran Aliança, que agrupava Anglaterra, Holanda, l’imperi austríac, Portugal i Savoia. El 1702 van declarar la guerra a França i Espanya per tal de frenar l’expansionisme francès i evitar la temuda unió entre aquests dos països sota el mateix rei. Era l’inici de la Guerra de Successió en una Europa que havia quedat dividida en dos blocs: el borbònic i el dels aliats. Carles III (que comptava també amb el suport dels territoris de la Corona d’Aragó, especialment de Catalunya) representava la garantia de les llibertats polítiques tradicionals, mentre que Felip V de Borbó (amb el suport de la Corona de Castella) representava el model centralista i absolutista francès. La guerra va acabar l’any 1715 amb el triomf de Felip V com a rei d’Espanya, la qual cosa va significar la pèrdua de sobirania, drets i privilegis dels territoris de la Corona d’Aragó, que van ser uniformats segons les lleis de Castella.

L’any 1712 els exèrcits de les potències estrangeres aliades van ser evacuats de Barcelona per raons d’estratègia internacional i la ciutat es trobà sola i envoltada (per terra i per mar) d’un exèrcit regular d’atac format per 40.000 soldats espanyols i francesos. La superioritat de les tropes borbòniques els va permetre rodejar la ciutat, aïllar-la sota setge i forçar-ne la rendició. Els catalans van defensar el territori amb la Coronela, una milícia urbana no professional formada per 4.000 ciutadans dels gremis dels oficis, i que era la principal força armada que va quedar dins de la ciutat durant el setge juntament amb altres contingents regulars que no van ser desallotjats amb les tropes imperials. La majoria dels soldats que formaven aquestes companyies regulars eren catalans; tanmateix, també hi havia soldats d’altres punts de la Corona d’Aragó i d’altres territoris que sostenien Carles III.

El setge a Barcelona, que va durar des del 25 de juliol de 1713 fins a l’11 de setembre de 1714, és considerat un dels episodis més cruents de la Guerra de Successió. El duc de Pòpuli va dirigir les primeres operacions militars (la construcció de les trinxeres al voltant de la ciutat que resguardaven l’arsenal de l’exèrcit borbònic) i el mariscal Berwick va continuar a càrrec de l’assalt. Tot i la superioritat numèrica de les tropes filipistes, la ciutat de Barcelona va resistir heroicament fins a la rendició.

Conseqüències del setge en la vida quotidiana de la població de Barcelona: canvis urbanístics, demogràfics i econòmics

La Barcelona de principis del segle XVIII era una ciutat activa, dinàmica, festiva i lúdica, on els mercaders de la burgesia hi comercialitzaven productes d’arreu del món i la noblesa urbana hi feia negocis. La ciutat acollia un gran nombre d’artesans i menestrals que treballaven en els tallers en un moment de creixement econòmic i de gran desenvolupament de la vinya a Catalunya i de fort creixement del sector tèxtil. Com a conseqüència dels tretze mesos del setge borbònic i dels bombardejos iniciats al maig de 1714 contra la ciutat, aquesta quotidianitat va desaparèixer, la gran activitat comercial se’n va ressentir notablement i la majoria de les cases van quedar afectades (van caure unes 30.000 bombes). A principis del segle XVIII Barcelona tenia entre 35.000 i 50.000 habitants, que ocupaven una superfície d’unes 200 hectàrees (el que actualment és Ciutat Vella); el 40 % de la població es concentrava en el barri de la Ribera, el més poblat i el més castigat pels bombardejos de les tropes borbòniques.

Com a conseqüència del bloqueig (marítim i terrestre) a què, a partir del juliol de 1713, les tropes de Felip V van sotmetre Barcelona, a la ciutat ben aviat hi van escassejar els aliments, les municions i els reforços humans, i l’ofec que patien combatents i població civil va ser extrem un cop les reserves de menjar i pólvora es van haver exhaurit. La fam es va fer cada vegada més palesa dins les muralles (fins al punt que no hi van quedar animals de cap tipus), es van estendre malalties com la diftèria, i la radicalització social dels sectors populars va anar creixent. Així mateix, la religiositat es va fer més pronunciada i alguns religiosos van convertir la defensa de la ciutat en la causa de la fe. L’escassedat d’aliments i de productes bàsics va fer augmentar el pillatge, sobretot a les cases de les famílies benestants que s’havien exiliat a Mataró per acollir-se al perdó de Felip V.

Pel que fa a la política, les institucions pròpies de la ciutat van quedar molt endeutades a causa de l’empobriment que va provocar el setge.

El setge també va tenir el seu impacte sobre la demografia barcelonina: el creixement de la població es va aturar, tant per les baixes dins de la ciutat, com per la població que es va haver d’exiliar pel seu suport austriacista (es calcula que unes 30.000 persones de les elits dirigents van marxar, majoritàriament cap a la cort imperial de Viena o cap a terres italianes).

Des del punt de vista econòmic, la guerra va aturar el creixement de l’economia catalana de les dècades anteriors, que no va mostrar signes de recuperació fins a la segona meitat del segle XVIII.

Segons la documentació conservada, el balanç de baixes després de la guerra va ser d’uns 7.000 combatents del bàndol defensor: 4.000 d’aquestes morts es van produir durant les deu hores que va durar el combat de l’11 de setembre. A aquestes baixes cal sumar-hi les de la població civil (que són incertes). Pel que fa a les baixes borbòniques, les xifres són molt més difícils de concretar, però es calcula que van ser al voltant de 10.000 (6.000 al combat final).

• Bus: línies 19, 39, 40, 42, 55, B20, B25 i H16
• Metro: Arc de Triomf (L1) i Urquinaona (L1 i L4)
• Rodalies de Catalunya: línies R1, R3 i R4

Punts clau del setge de Barcelona (25 de juliol de 1713 – 11 de setembre de 1714)

Com hem vist anteriorment, la Guerra de Successió i el setge de 1714 van canviar tant la vida de la ciutat de Barcelona com la seva morfologia. El punt de partida del nostre itinerari és l’escultura de Rafael Casanova, símbol de la resistència del poble català davant les tropes borbòniques. Des d’aquest punt, gairebé limítrof entre els districtes de l’Eixample i Ciutat Vella, ens endinsarem pels carrers dels barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, centre neuràlgic de la ciutat del segle XVIII, per reconstruir la quotidianitat d’aquells tretze mesos de setge a l’escenari on es van lliurar les batalles del desenllaç.

1Escultura de Rafael Casanova

L’escultura de Rafael Casanova, realitzada per Rossend Nobas el 1888, es troba a l’actual encreuament de la ronda de Sant Pere amb els carrers de Girona i Bailèn, per on passava l’antiga muralla de la ciutat, entre els baluards de Sant Pere i Portal Nou.

El monument reprodueix la figura de qui es va convertir en símbol de la resistència contra les tropes borbòniques. S’erigeix en el punt aproximat on Casanova, que duu la bandera de santa Eulàlia, va caure ferit en el contraatac català contra les tropes borbòniques el 1714 en l’últim intent desesperat de resistir contra l’enemic, que va acabar en una dura batalla cos a cos al Portal Nou, a l’altura del Rec Comtal i el baluard de Sant Pere.

Rafael Casanova va ser el darrer conseller en cap del Consell de Cent de Barcelona —assemblea que des del segle XIII governava la ciutat. I va ser comandant de la Coronela de Barcelona —milícia urbana de ciutadans militaritzats dels diferents gremis d’oficis. L’11 de setembre de 1714 Rafael Casanova va exercir fins a l’últim moment com a primera autoritat de Barcelona, al capdavant de la defensa i la resistència fins als darrers combats del setge. Des de finals de segle XIX, les commemoracions de l’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, se celebren en el lloc on hi ha el monument.

2Església de Sant Pere

El següent punt de l’itinerari es troba al districte de Ciutat Vella. Per arribar-hi, creuarem la ronda de Sant Pere i el carrer de Trafalgar, i baixarem pel carrer de Méndez Núñez fins a la plaça de Sant Pere, on trobarem l’església de Sant Pere, restes de l’antic monestir benedictí femení de Sant Pere de Puel·les.

El monestir va ser construït al segle X en un emplaçament que va estar situat fora murs fins que Jaume I va manar construir la muralla nova que resseguia la ronda de Sant Pere i encerclava els barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. La Barcelona del segle XVIII estava plena de convents, i els capellans —molt influents en una ciutat que vivia un moment d’intens fanatisme religiós— es van convertir en instigadors de la resistència durant el setge. En aquest context el monestir de Sant Pere va tenir un paper important, ja que va ser refugi de l’arxiduc Carles d’Àustria durant el primer setge borbònic de 1706. El fet que estigués situat en un punt estratègic —a recer de la muralla, darrere del baluard de Portal Nou i al costat del Rec Comtal (canalització provinent del riu Besòs que vertebrava la vida d’aquests barris, abastia d’aigua la ciutat i n’afavoria tant la feina dels diversos oficis com l’activitat industrial)— el va convertir en un front de combat durant l’assalt de l’11 de setembre de 1714 quan les forces borbòniques van aconseguir enderrocar la muralla.

La relació de les monges de Sant Pere amb el conflicte també va ser interessant: la majoria de les benedictines (o benetes) pertanyien a famílies austriacistes defensores de la ciutat. Per aquest motiu moltes d’elles van haver de fugir cap a destins més segurs. Després de 1714 el monestir va ser parcialment enderrocat per les tropes de Felip V. Així mateix, les múltiples demolicions i les corresponents restauracions d’aquest conjunt monàstic durant els segles posteriors han fet que de l’estructura original només se’n conservi l’església, que actualment és una parròquia.

La plaça que actualment hi ha davant de l’església era un antic fossar parroquial on s’hi van enterrar combatents dels dos bàndols. Els cementiris van estar adossats a les esglésies fins que Carles III va ordenar que els difunts fossin enterrats fora de la ciutat. Aquesta estructura d’antics fossars convertits en places també es pot apreciar davant de Santa Maria del Mar.

3Basses de Sant Pere

Seguim el nostre recorregut per aquest barri que encara conserva l’estructura medieval de carrers estrets, empedrats i entrelligats que mantenen l’activitat comercial dels seus orígens. Baixant per les Basses de Sant Pere ens aturarem un moment on hi ha la font, ja que és la zona aproximada on Rafael Casanova va veure impactar el primer tret contra un dels edificis de la ciutat. Continuem fins a la plaça de Sant Agustí Vell i girem a la dreta, entrem al carrer dels Carders. Fixem-nos en l’edifici que ocupa els números 45-47 i 49: és l’antiga seu del gremi dels carders, un exemple de les cases gremials dels segles XVII i XVIII. Els gremis van tenir molta força, autonomia i molt poder de decisió durant aquella època.

4Convent de Sant Agustí Vell

Reculem fins al convent de Sant Agustí Vell, construït entre els segles XIV i XV, que durant el setge es va convertir en un dels punts clau, ja que va esdevenir un lloc de front. En una banda s’hi va atrinxerar l’exèrcit defensor i a l’altra, les forces borbòniques, que mai no van poder avançar per aquest punt. Durant la batalla de l’11 de setembre el convent va patir múltiples bombardejos que el van deixar molt malmès. De fet, actualment només se’n conserven unes poques dependències i part del claustre; la resta va resultar gairebé totalment destruïda durant la batalla. A les arcades encara s’hi poden veure esborranys de les bales d’aquells bombardejos.

L’any 1716, quan Felip V va ordenar enderrocar el convent per construir la fortalesa de la Ciutadella, els monjos agustins que l’ocupaven es van traslladar al carrer de l’Hospital, al barri del Raval. La major part de l’antic convent es va convertir en una caserna per a l’exèrcit borbònic, que hi va instal·lar l’Acadèmia Militar de Matemàtiques, institució encarregada de formar els enginyers militars de l’exèrcit espanyol.

Actualment en el convent hi trobareu el Centre Cívic de Ciutat Vella, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i el Museu de la Xocolata.

5La Ciutadella

Un cop acabada la Guerra de Successió i després de la victòria de l’exèrcit francoespanyol, Felip V va signar el decret de Nova Planta, segons el qual es va establir una estructura jerarquitzada i militaritzada que no deixava cap marge de participació política al poble català. Era l’inici de la repressió i en aquest context el monarca va manar la construcció de fortificacions que servissin per reforçar les defenses de la ciutat però sobretot per controlar els barcelonins i dissuadir-los de qualsevol idea de rebel·lió. Amb aquests propòsits va fer remodelar el castell de Montjuïc i construir una gran ciutadella militar en forma d’estrella a l’altre extrem de la ciutat. Per poder portar a terme aquest pla tan costós i aixecar aquesta fortalesa en un moment en què l’economia de postguerra estava molt empobrida, les autoritats borbòniques van obligar els barcelonins a enderrocar bona part del barri de la Ribera i fornir la nova fortalesa amb les pedres de les seves pròpies cases. Es van tirar a terra uns 900 edificis i unes 5.000 persones es van quedar sense llar. A més, davant de la fortificació es va deixar una enorme esplanada a una distància calculada que fes impossible qualsevol atac dels barcelonins contra la fortificació amb els fusells de l’època. Per totes aquestes circumstàncies, durant molts anys la Ciutadella s’ha associat a la repressió borbònica.

A mitjan segle XIX les muralles de la Ciutadella van ser enderrocades i els únics elements que se’n conserven són l’edifici de l’arsenal, que actualment ocupa el Parlament de Catalunya, el Palau del Governador i la capella.

6Mercat del Born

En el subsòl de l’antic Mercat del Born, construït al segle XIX per Josep Fontserè, s’hi conserven les ruïnes d’una de les zones de la ciutat més castigades durant el setge, i s’hi poden apreciar els estralls dels bombardejos i alguna resta de les més de 40.000 bales de ferro i pedra que van caure. Durant el segle XVII en aquesta zona s’hi desenvolupava l’activitat econòmica de la ciutat i pels seus carrers —plens de locals comercials, tallers artesans i habitatges— hi transitaven transportistes i traginers. Per aquí hi passava el Rec Comtal, que permetia el treball de molts oficis (tintorers, blanquers, corders de viola, calderers, etc.). Hi destacava la placeta del Born Petit (el Bornet), ocupada per pagesos i venedors que hi muntaven les seves parades diàriament, i l’extrem del Pla d’en Llull, on l’11 de setembre es va produir el contraatac en el qual el general Villarroel va resultar ferit.

Les excavacions del Born, que van deixar al descobert un espai d’uns 8.000 m2, han permès reconstruir bona part de la vida de la població barcelonina dels segles XVII i XVIII i la seva quotidianitat durant el setge.

7Passeig del Born

Sortim del Mercat del Born i enfilem el passeig del Born, on farem una parada abans d’arribar al Fossar de les Moreres. El nom del lloc prové de born, que era el recinte on se celebraven els jocs d’armes de tornejos i les justes entre cavallers medievals. Des d’aquí es van dirigir totes les accions militars, comandades per Antoni de Villarroel, durant el setge. A l’actual número 16 del passeig hi podem trobar un possible testimoni de l’enderrocament forçós que va patir el barri de la Ribera després de la victòria borbònica. Es tracta d’un edifici construït entre els segles XVI i XVII amb les finestres que queden a l’esquerra escapçades per la meitat. És molt possible que l’altra meitat de la casa hagués estat enderrocada, ja que coincideix amb les línies que marcaven els plans d’enderrocament de la ciutat.

8Fossar de les Moreres

Fins al segle XVII va ser un dels cementiris parroquials que hi havia a Barcelona (recordem que els fossars estaven adossats a les esglésies). El nombre de morts durant el setge va ser tan elevat que tots els fossars van quedar plens i molta població va haver de ser enterrada sota els carrers de la ciutat, que estaven oberts i aixecats. Tot i que possiblement s’hi va enterrar part dels defensors de la ciutat, el Fossar és més conegut per haver-se convertit en un símbol de la resistència catalana davant les tropes imperials. Hi ha dues circumstàncies que marquen la popularitat d’aquesta icona del nacionalisme català: la primera és un poema de Pitarra que evoca aquest espai, i la segona és la missa oficiada l’any 1886 pel canonge Collell a Santa Maria del Mar en honor dels caiguts de la Guerra de Successió. Des de llavors l’espai ha tingut diverses remodelacions: l’any 2001 s’hi va col·locar el peveter (la seva forma de falç, símbol de la Guerra dels Segadors de 1640, pot portar certa confusió entre els dos conflictes). Als anys 80 s’hi va incloure la inscripció amb el poema de Pitarra sobre el granit vermell, provinent de la Unió Soviètica, el mateix material que el del mausoleu de Lenin. A la inscripció s’hi llegeix: «Al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor. Fins perdent nostres banderes, serà l’urna de l’honor».

9Santa Maria del Mar

Aquesta catedral gòtica del segle XIV va ser construïda sobre el lloc on es van trobar les restes de santa Eulàlia, la patrona de Barcelona. Durant el setge esdevingué, a més d’un dels hospitals de sang de la Coronela, el destí de mobles i pertinences d’algunes famílies que s’havien quedat sense casa durant els bombardejos. En aquells temps existia un pont que unia la basílica amb el Palau Reial, que havia estat la residència de Carles III, a Pla de Palau, abans de traslladar-se al convent de Sant Pere de les Puel·les.

10Palau Dalmases

Sortim del Fossar cap a la dreta i anem cap al Palau Dalmases, que es troba al número 20 del carrer de Montcada, on durant els segles XVII i XVIII s’hi concentraven les residències de la gent més important de la ciutat. En aquest elegant palauet barroc hi vivia la família de Pau Ignasi de Dalmases, ambaixador austriacista de Catalunya a l’estranger durant la campanya de 1713-1714, que gràcies als viatges que la seva feina li exigia, va poder reunir una de les millors biblioteques privades de Barcelona. En aquells temps en el palauet s’hi reunien homes nobles i eclesiàstics que compartien el gust per la música i la poesia i que van fundar l’Acadèmia dels Desconfiats —coneguts pel poble amb el sobrenom d’Els savis del Born. Durant la guerra europea en el palauet s’hi llegien pamflets d’adhesió a l’arxiduc Carles d’Àustria i fins i tot s’hi va organitzar una conspiració contra Felip V.

11Carrer de Montcada

La propera parada d’aquesta ruta per la Barcelona de 1714 és una edifici que es troba al número 4 del carrer de Montcada (després de creuar el carrer de la Princesa i abans d’arribar al carrer dels Carders, a mà esquerra) que conserva l’estructura de les cases d’aquella època: a la primera planta hi havia l’obrador on hi treballava la família, que vivia al segon pis. La plantes superiors es van construir posteriorment. Tal com va passar amb moltes altres cases de la zona, la necessitat de reallotjar la població que s’havia quedat sense llar després de l’enderrocament de la Ribera per construir la Ciutadella va fer que la ciutat hagués de créixer en vertical.

12Casa de la Ciutat

Per seguir el nostre itinerari recularem fins al carrer de la Princesa i l’enfilarem fins a creuar la Via Laietana i arribar a la plaça de Sant Jaume. La darrera parada d’aquest recorregut per la Barcelona assetjada és davant de la façana gòtica de l’antiga Casa de la Ciutat. A principis del segle XVIII era la cara principal de l’edifici del Consell de Cent, l’organisme polític que fins al final de la Guerra de Successió va regir la ciutat. Des d’una de les finestres s’enarborava la bandera de santa Eulàlia per alertar del perill als barcelonins. A banda de la bandera, les forces de la Coronela es guiaven pels tocs de campana. N’hi va haver una, l’Honorata, que va estar molt relacionada amb la defensa de la ciutat, ja que va tocar les hores fins que el 1714 hi va impactar una bomba. La campana Honorata es va convertir en símbol de la resistència davant dels Borbons i per aquest motiu Felip V la va fer fondre per fer-ne canons.

El Consell de Cent va esdevenir una institució cabdal durant el setge perquè era un òrgan altament representatiu on els gremis d’oficis que l’integraven tenien el màxim poder. Aquesta circumstància explicaria l’alt grau d’implicació i de compromís dels barcelonins en la defensa de la ciutat durant el setge. A més, el Consell es va veure reforçat perquè va assumir les competències d’altres institucions com la Diputació o la Generalitat, que en aquell moment es trobava molt debilitada a causa de l’ocupació borbònica a la resta del Principat.

Llibres

• Garcia Espuche, Albert. Barcelona 1700. Empúries, 2010
• Puig Bordera, Eduard. La resistència catalana: Barcelona 1713-1714. Eumo Editorial, 2014 Aneu-hi
• Sanchez Piñol, Albert . Victus. La Campana, 2013 Aneu-hi

Webs i vídeos

• Altres Barcelones (web de Dani Cortijo)Aneu-hi
• El Born, un vincle amb el passat (reportatge emès per TV3, 2003)Aneu-hi
• Tricentenari BcnAneu-hi
• El Born Centre CulturalAneu-hi
• La Guerra de Successió espanyola (Culturcat)Aneu-hi

• 
• També a