presentació

Transitar per la ciutat de Barcelona suposa fer sempre un viatge en el temps. Arquitectura i escultura esdevenen conjuntament un llibre obert que ens cal llegir per comprendre la realitat de cada època. És una descoberta que ens aporta multitud d’informacions relacionades amb l’obra, com ara situar-nos en el temps i la història, fer-nos conèixer de prop el seu autor, els paràmetres creatius en què es mou, les raons de la seva ubicació en un espai concret i la seva relació amb l’entorn més pròxim.

És evident que no ens cal fer una dissecció intel·lectual en cadascun d’aquests àmbits per comprendre un fet cultural, però, d’altra banda, restar oberts a diferents vessants ens ajudarà a apropar-nos a una realitat nova.

El trajecte que us oferim no segueix un ordre cronològic en el temps, sinó que es concentra en un espai i un lloc concret per tal d’aprendre a valorar la presència de l’escultura en l’entorn urbà. Es tracta de fer una passejada pel Moll de Bosch i Alsina, on trobem diverses creacions escultòriques. En aquest enclavament us volem situar davant de dos esdeveniments importants per a la ciutat i la seva millora: l’Exposició Universal de 1888 i els Jocs Olímpics de 1992.

Us preguntareu quina relació tenen entre si dos episodis històrics tan allunyats en el temps, però el cert és que tots dos comparteixen un tret característic. Tant en la preparació i celebració de l’Exposició com en la de les olimpíades es va prioritzar la millora de l’entramat urbanístic i el fet de potenciar la creació de monuments i escultures en relació directa amb l’entorn i amb les transformacions del moment.

Abans de l’Exposició Universal, la ciutat estava força mancada d’escultures a l’aire lliure, fins a tal punt que el nombre de monuments destruïts i de monuments de caràcter efímer estava per sobre del nombre de les escultures que es van mantenir amb el pas del temps. L’alcalde Rius i Taulet va posar en marxa diversos projectes per embellir i modernitzar la ciutat. És llavors que apareix l’enllumenat elèctric a la Rambla i a la Gran Via, se situen els fanals de Gaudí a la plaça Reial i es construeixen diversos monuments de caràcter commemoratiu dedicats a personatges importants, com ara Rafael Casanova, Roger de Llúria, Josep Anselm Clavé i Cristòfor Colom. Cal tenir present que en aquest període arquitectes i escultors treballen conjuntament en els projectes.

El segon moment important per a la ciutat de Barcelona en l’àmbit de l’escultura pública està relacionat amb els Jocs Olímpics. Anteriorment, durant els anys seixanta, es van situar escultures contemporànies al carrer. Va ser en l’impàs previ a la democràcia i les escultures estaven mancades de continguts i d’una importància significativa. És per aquest motiu que neix la voluntat de compensar aquest buit i el desig d’equilibrar la perifèria urbana, mancada d’una planificació arquitectònica adient. Com podeu comprovar, tot esdeveniment social i cultural comporta sovint una millora de la ciutat. Una celebració amb caràcter internacional és una bona ocasió per plantejar canvis estructurals, viaris, de xarxes i comunicació, Canvis que sovint es fan visibles a través de l’arquitectura i l’escultura pública.

com arribar-hi

Metro: Drassanes (L3).

Bus:

A peu : baixant la Rambla fins a arribar al Portal de la Pau, on trobareu el monument a Cristòfor Colom.

itinerari

1 la remodelació del passeig de Colom i del Moll de Bosch i Alsina

El Moll de Bosch i Alsina s’anomena popularment Moll de la Fusta. Aquesta denominació té arrels en les funcions que exercia el moll com a dipòsit de fusta. Fou l’any 1982 quan el Port Autònom de Barcelona va cedir aquest espai a la ciutat. L’objectiu era transformar-lo en un lloc on els ciutadans poguessin recuperar l’antiga relació amb la franja marítima —un vincle que havia desaparegut des del segle XIX, quan Barcelona va créixer d’esquena al mar, atès que l’activitat portuària havia desplaçat aquesta comunicació arran del comerç marítim continuat.

El projecte en si comportava complir dos objectius bàsics. D’una banda, restablir la comunicació entre la ciutat i el mar. I, de l’altra, organitzar una estructura viària que permetés canalitzar el trànsit urbà local i el trànsit de pas del cinturó del Litoral. L’arquitecte i autor del projecte, Manuel de Solà Morales, va demostrar una gran capacitat per canalitzar totes les necessitats del lloc. Una de les solucions que va aplicar va ser distribuir un joc de plànols per facilitar l’entrada i el pas de vehicles.

D’altra banda, es va prioritzar la desaparició de totes les barreres i impediments arquitectònics que no feien possible la lliure circulació i aproximació al mar. Es van suprimir els empostissats del moll i es van fer conviure dues realitats com són l’activitat portuària i el desenvolupament lúdic i social de la zona. Alhora es va fer desaparèixer la línia fèrria, ja que separava el Moll de la Fusta del passeig de Colom.

En la remodelació no solament hi havia un desig de canvi, sinó que es van tenir en compte altres factors com ara respectar la forma originària del pla horitzontal del moll. S’han mantingut les palmeres que ja existien fa cent anys al passeig de Colom, les Phoenix dactylifera. De palmeres també n’hi ha al mateix moll, ordenades en una quadrícula amb un compàs de 17 metres entre elles. N’hi ha de dos tipus, les Washingtonia robusta, altes i esveltes, i les Phoenix canariensis, baixes i amples. Els únics elements urbans i de mobiliari són tres tipus de fanals antics i els bancs de fusta destinats al repòs del vianant.

2l’Exposició Universal i el monument a Cristòfor Colom

L’Exposició Universal es va celebrar a Barcelona el 1888 i va ser el primer esdeveniment després que es va portar a terme el pla de reforma i eixample de Barcelona promogut per Ildefons Cerdà —un pla que transformaria urbanísticament la ciutat enderrocant les antigues muralles i establint les primeres línies urbanístiques de l’Eixample.

Però les reformes urbanístiques més significatives es van produir amb l’Exposició. Es va reformar Ciutat Vella, es va construir la plaça de Catalunya i també les primeres línies de metro. D’aquell període, encara en perduren alguns dels monuments més significatius per a la ciutat com són l’Arc de Triomf o el monument a Cristòfor Colom.

Durant aquells anys l’escultura es va potenciar. Estava lligada a l’arquitectura i tenia presència en l’entramat públic arran de l’Exposició. A diferència de l’escultura contemporània que analitzarem més endavant, el monument històric prenia un caràcter unidireccional. Mantenia una funció concreta, que és la d’esdevenir tot un món simbòlic, i alhora una relació directa amb el món polític del moment.

Un clar exponent d’aquest període és el monument a Cristòfor Colom, ubicat al Portal de la Pau. L’impulsor i promotor de la seva creació va ser l’empresari Antoni Fages i Ferrer, que any rere any celebrava el descobriment d’Amèrica vestint-se d’etiqueta el dia 12 d’octubre. La voluntat no era cap altra que la d’establir un element simbòlic que a la vegada fos un homenatge a la vocació marítima de la ciutat. Va ser ideat per l’arquitecte Gaietà Buïgas (1851-1919), que va guanyar el concurs per fer el monument el 1881, tot i que no es va inaugurar fins l’any de l’Exposició.

Tal com hem comentat abans, en aquesta època arquitectes i escultors van treballar conjuntament. En aquesta ocasió l’escultor principal va ser Rafael Atché (1854-1923), tot i que també hi van participar importants escultors catalans del moment. Parlem, entre d’altres, de Pere Carbonell, Josep Gamot, Josep Charcazo, Josep Llimona, Eduard B. Alentorn i Francesc Pagès.

L’escultura de Colom fa 58 metres d’altura i l’estàtua 7,2 metres. Els materials són diferents segons el tipus d’escultura del conjunt. L’estàtua de Colom és de bronze, però també hi ha figures de pedra. La columna és de ferro i a l’interior hi ha l’ascensor per poder arribar fins a la part superior. Els arquitectes Buixadé, Margarit i Casanovas en van fer la restauració entre 1982 i 1984.

El monument a Cristòfor Colom ha donat peu a altres creacions posteriors que cal destacar per comprendre la seva significació com a símbol de la ciutat. L’artista contemporani Antoni Miralda va dur a terme un projecte anomenat Honeymoon, que consistia en el casament imaginari entre dos monuments realitzats cent anys abans. El nuvi va ser el monument de Colom, ubicat al Port de Barcelona, i la núvia, l’estàtua de la Llibertat, situada a la badia del port de Nova York. El casament es va celebrar el dia de Sant Valentí de 1992.

En el projecte, hi van participar una infinitat de persones, artistes i institucions. Es van arribar a incloure una gran diversitat d’objectes pensats per a l’ocasió amb unes mides proporcionals als monuments. Entre d’altres, es van portar a terme el disseny i la creació de l’Aixovar en una ciutat amb tradició tèxtil com és Terrassa; el Vestit de Colom, proposat a través d’un concurs convocat per a escoles de moda i disseny a Tòquio; la Sabata-taula, ofrenada per una particular i exposada a Mallorca, i el Gateau monumental, presentat a la Place du Trocadero de París, un pastís amb la forma de la torre Eiffel amb motiu del centenari de la seva creació. Alumnes de les escoles d’art i mestres pastissers van representar a la base imatges de diversos monuments d’arreu del món.

Com podeu comprovar, els actes es van portar a terme en diversos punts de la geografia internacional, com ara Nova York, Terrassa, Tòquio, Mallorca, La Vegas, París i Barcelona. Es van iniciar amb la petició de mà de l’estàtua de la Llibertat, celebrada a Nova York l’any 1986 amb la presència dels alcaldes de la ciutat de Barcelona i Nova York. En aquest acte es va presentar públicament el vestit de compromís, que tenia una llargada de 35 metres de tela de polièster de color turquesa.

La duració total de la iniciativa va ser de sis anys, del 1986 al 1992. Finalment la Processó nupcial es va celebrar a la Cinquena Avinguda de Nova York amb un conjunt de propostes pensades per a aquesta desfilada i l’oferiment de tots els regals per als nuvis.

De fet, hi ha un paral·lelisme de caràcter festiu entre la inauguració del monument a Colom i el projecte de Miralda. El monument a Colom es va inaugurar amb una cerimònia en la qual van intervenir bandes de música, cavalleria i genets vestits i ornamentats segons l’època del descobriment d’Amèrica. Per a la desfilada es va marcar tot un recorregut per la Rambla i es va construir un pavelló per a l’ocasió a la plaça de la Pau. També hi van participar convidats internacionals, concretament una delegació italiana provinent de Gènova.

3Robert Krier. Homenatge a Joan Salvat Papasseit i a Ròmul Bosch i Alsina

Una de les iniciatives que van acompanyar les transformacions urbanístiques durant l’època del Jocs Olímpics va ser l’emplaçament d’escultures públiques al moll. Les escultures havien d’homenatjar la relació de Barcelona amb el mar a través de personatges destacats. Un dels escultors que en va rebre l’encàrrec va ser Robert Krier (Luxemburg, 1938), que va fer dues escultures dedicades a figures il·lustres com són Joan Salvat Papasseit i Ròmul Bosch i Alsina.

Krier és urbanista, arquitecte i escultor. Un artista que té el reconeixement internacional i que, tot i la seva formació en diversos camps, ha treballat amb altres arquitectes com ara Otto Frei i O. M. Ungers. D’entre els seus treballs, remarquem els de caràcter social com els duts a terme a Berlín, Postdam, París i Viena. Un altre dels punts destacables en la seva trajectòria és el de docent. Ha estat professor a la Universitat Tècnica de Viena, ciutat que li va concedir el premi d’arquitectura l’any 1982.

Joan Salvat Papasseit (Barcelona, 1894-1924) és un dels poetes més representatius de la cultura catalana. El seu pare va treballar com a fogoner en un vaixell fins que va perdre la vida a causa d’un tràgic accident. No va ser fins a l’adolescència que el futur poeta va tenir contacte amb colles literàries, un contacte que va afavorir la seva entrada en el món creatiu. Va publicar el primer recull poètic Poemes en ondes hertzianes quan tenia 25 anys. Més endavant va fer altres publicacions com ara L’irradiador del port i les gavines, el 1921, Les conspiracions, el 1922, i El poema de la rosa als llavis, el 1923. Óssa menor és una obra pòstuma que va aparèixer l’any 1925. Es tracta d’un conjunt de poemes que es van trobar sota el seu coixí, al llit de mort. L’escultura que Krier li dedica està situada al Portal de la Pau. A la peanya hi trobareu inscrit un poema en què es fa referència a la relació que va tenir amb el moll, on va treballar com a carregador.

Ròmul Bosch i Alsina (Calella, 1852 – Barcelona, 1923) va tenir una relació directa amb la ciutat de Barcelona durant els anys en què va ser alcalde. Va presidir el port durant un llarg període de la seva vida, del 1900 al 1904 i del 1906 al 1932. Va ser el president de la Junta d’Obres del Port i responsable del disseny del Port Vell l’any 1905. Al principi de segle es va encarregar de dur a terme la transformació i l’ampliació del port . L’escultura està situada al Moll de Bosch i Alsina, un espai que pren el seu nom en homenatge a la tasca exercida durant tots els anys de dedicació i treball constant.

Després de fer una mirada atenta al monument de Colom i a les escultures de Robert Krier podreu adonar-vos que en l’últim cas predomina el valor subjectiu. A diferència de l’escultura monumental, la contemporània parteix d’un sentiment, un pensament, una idea que poden ser el motor i l’origen creatiu. Krier ha prioritzat en totes dues escultures l’expressió per sobre de la fidelitat al retrat. La desproporció del cos i la distorsió d’uns rostres modelats sobre una massa de gran potència volumètrica fan notar que el que l’interessa és destacar el caràcter i la presència moral i intel·lectual dels dos personatges. D’altra banda, la postura dels dos cossos és prou eloqüent, un llenguatge que ens parla del retratat, però també de l’actitud de l’autor. Un dels punts que trobem en comú amb el monument a Colom és que Krier també ha treballat en equip. El seu germà León, amb qui ha dut a terme projectes urbanístics, ha col·laborat fent les bases de les escultures amb material de basalt.

4Roy Lichtenstein i el ‘Cap de Barcelona’

Roy Lichtenstein (Nova York, 1923) és el màxim exponent del pop-art nord-americà, que té els orígens cap als anys 60-70 i el punt de partida en la realitat social. Alguns artistes es van posicionar des de la creació artística davant una cultura de massa acabada d’estrenar, l’augment de la presència dels mitjans de comunicació, el món de la imatge, la societat de consum i els canvis en la producció industrial.

L’estratègia artística es basava a rescatar imatges del seu context original per manipular-les i dotar-les d’un altre sentit. Es van emprar tècniques pertanyents al mateix món de la imatge, la publicitat, la premsa, el cinema i d’altres mitjans de comunicació de massa. És a dir, per criticar una realitat s’utilitza el seu mateix llenguatge de manera que s’aconsegueix un efecte de mirall i es fa una autocrítica social.

Lichtenstein fa servir el mateix llenguatge del còmic. També utilitza la tècnica de les trames d’impressió i les amplia fins a aconseguir que s’estableixin com una realitat estètica i de disseny en les seves obres. Empra colors cridaners i primaris, ja que estan en consonància amb la mateixa estètica del còmic.

Tanmateix la trajectòria d’aquest artista no ha estat sempre dins el pop. Anteriorment l’havien influït altres corrents com ara el cubisme i la pintura expressionista. Cap als anys seixanta va descobrir el nou llenguatge que aporta el còmic fent un Mickey per als seus fills. En aquell moment va començar una nova etapa artística que ha continuat fins als nostres dies.

La seva formació comprèn la pintura, l’art gràfic i l’escultura. Aquesta preparació interdisciplinària el situa en la línia de Krier, ja que tots dos desenvolupen la creació en un sentit ampli. No es limiten a un sol terreny, com passava amb els escultors del segle anterior. Així, el camp d’investigació i expressió els ofereix una infinitud de possibilitats. Una actitud que facilita la feina i el desenvolupament de la creació artística i intel·lectual i que també afavoreix les solucions a un nivell tècnic en la formalització i construcció de projectes i el treball en equip amb especialistes.

El projecte Cap de Barcelona es va iniciar sis anys abans de les olimpíades, quan la ciutat encara era candidata als Jocs Olímpics. Es tracta d’un cap de dona en homenatge a la ciutat de Barcelona i a Antoni Gaudí, que empra la tècnica del trencadís ceràmic. La peça està formada per vuit parts encaixades entre si i prefabricades amb formigó. Una peanya eleva el conjunt i el fa ressaltar a gran distància. Hi podem veure els punts bendéi, una trama que pertany al còmic i que en ser ampliada a gran escala es converteix en una superfície pictòrica. En un primer moment es va pensar que el nou parc de la Creueta del Coll seria un bon emplaçament per a la peça. Però tenint en compte la grandària i el color vistós de l’escultura el moll semblava una destinació més adient. D’aquesta manera, seria visible des de mar enllà i també des de diversos punts i direccions dins de la ciutat, cosa que en faria descobrir les múltiples cares. L’emplaçament final es va acordar a Nova York entre l’autor i el que va ser el responsable dels monuments a la ciutat durant el període olímpic, Josep Anton Acebillo.

En aquesta ocasió l’artista ha pensat, dibuixat i meditat el disseny. El seu mètode de treball consisteix a fer proves prèvies, com ara dibuixos o collages sobre suport paper. Es tracta de fer la mateixa tasca que pot desenvolupar un escriptor, és a dir anotar idees i desestimar-ne d’altres. Quan es decideix quins seran els esbossos vàlids es traspassa la idea a materials retallables i de fàcil maneig. El collage o l’ensamblatge possibiliten intuir una tercera dimensió, atès que el volum és un valor imprescindible per concebre una escultura. Per acabar, Lichtenstein fa la idea en un material amb un cos rígid com és el cas de la fusta. En aquesta fase es poden avaluar diverses qüestions com ara el pes, l’estructura, el disseny, la percepció i la relació amb l’entorn on s’ubicarà. Aquestes etapes permeten de veure un ampli ventall de possibilitats i estudiar-les en un estat primari, sense materials ni mides definitives.

En escultura pública la fase de construcció és potser la menys coneguda de totes. Un equip de tècnics, sota la supervisió de Lichtenstein, han fet el treball tècnic i la construcció final del Cap de Barcelona en un taller de Sentmenat. En el treball d’equip cal destacar també el paper que han tingut els tècnics de l’Institut Municipal de Promocions Urbanes (IMPU) amb els programes informàtics, que van haver de solucionar la problemàtica de situar una peça d’uns 20 metres d’altura i unes 90 tones de pes.Sovint tenim la idea errònia que l’artista participa sempre i de manera directa en la construcció dels projectes. Si bé és cert que actualment delega feines, també ho és que supervisa i fa un seguiment del treball dels tècnics. Això li permet dedicar-se amb més intensitat a la creació i ideació. El mateix passa en arquitectura, on l’arquitecte pensa i decideix i d’altres materialitzen l’obra. Aquest fet no resta importància a l’autoria i mostra un nexe d’unió amb el passat en el qual els creadors també feien un intens treball en equip.

AUTORA: Laura Velasco
Llicenciada en Belles Arts

REVISIÓ 2013: Júlia Mullerat

bibliografia

Barcelona cultural
Institut de Cultura. Ajuntament de Barcelona
Àmbit Servicios Editoriales
Barcelona, 2003

Barcelona escultures
Ediciones Polígrafa
Ajuntament de Barcelona
Barcelona, 2001

BARCELONA. Espais i escultures (1982-1986)
Ajuntament de Barcelona. Àrea d’Urbanisme i Obres Públiques
Fundació Joan Miró
Barcelona, 1987

Barcelona. La ciutat i el 92
Olimpíada Cultural. Barcelona ‘92
HOLSA, Barcelona Holding Olimpic, SA

Barcelona, un museu d’escultures a l’aire lliure
Text de Lluís Permanyer. Fotografies de Melba Levick.
Edicions Polígrafa
Casas i Soler, Núria i Mateo i Bretos, Lourdes

Passejant per Barcelona. Art i espais urbans
Pòrtic Guies
Barcelona , 1997

Catàleg del patrimoni arquitectònic històrico-artístic de la ciutat de Barcelona
Ajuntament de Barcelona
Àrea d’Urbanisme i Obres Públiques
Servei de Protecció del Patrimoni Monumental
Barcelona, 1987

Dessins sans bande
Lichtenstein, Roy
Edité per l’Établissement Public du Centre Beaubourg
Departement des Arts Plastiques
París, 1975

Joan Salvat-Papasseit / Bartomeu Rosselló-Pòrcel / Màrius Torres. POESIA.
Edicions 62 i “la Caixa”
Barcelona, 1982

MIRALDA. Obres 1965-1995
IVAM, Centre Julio González
Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència
Fundació “la Caixa”. València, 1995

POP ART
Imagen artística y medios de masas
Ediciones Polígrafa

Tolosa, Eduard i Romaní, Daniel
Sculpture Guide. Barcelona. Escultura guía.
Actar A

DOSSIER PREMSA LICHTENSTEIN. MACBA
El “Cap de Barcelona” toma forma en un taller de Sentmenat
El Observador / Cultura / Sábado, 23 de noviembre de 1991

Entrevista a Roy Lichtenstein,
pope del pop art y creador de ‘Cabeza de Barcelona’
“El arte pop nace de un deseo de simplicidad y desenfado. Procede de Dadá y Duchamp”
Cultura y Espectáculos (El Periódico?)

Nuestro fin de siglo
ROY LICHTENSTEIN, PINTOR
“En Nueva York el arte no tiene apoyo social como en Barcelona”
El País, 10-07-1992

Schiffin, Anya
El Guggenheim revisa el arte Pop de Lichtenstein
La Vanguardia, 10-10-1993