presentació

Barcelona va ser durant molt de temps un símbol de ciutat revolucionària arreu d’Europa, d’aquí el nom de Rosa de Foc. La rauxa de Barcelona és una constant des de fa molts segles i és a partir de l’arribada de la Primera Internacional quan aquesta rauxa esdevé un factor decisiu per al transcurs de la història. L’anarquisme va arrelar de seguida i de manera significativa a casa nostra, i el que és més important: el moviment obrer català participarà de les idees llibertàries. Només tenint en compte els més de seixanta anys de cultura obrera i llibertària existent el 1936, podrem entendre la revolució que va tenir lloc i les formes que va prendre.

La Confederació Nacional del Treball (CNT) es va fundar a Barcelona el 1910. Aquest anarcosindicat va estar lligat a totes les millores que la classe treballadora catalana i de la resta de l’Estat va aconseguir durant el passat segle XX, i no només es va convertir en el sindicat més important que mai hi ha hagut a casa nostra, sinó que també va ser un veritable fenomen social, cultural, econòmic i històric.

El divendres 17 de juliol de 1936 Franco, amb l’exèrcit del Marroc, es va rebel·lar contra la Segona República, que havia estat proclamada l’abril de 1931. Aleshores, es van iniciar unes llargues hores de tensió per veure què passaria. Les autoritats republicanes, que no van donar gaire importància a l’aixecament militar, van censurar la informació; les forces obreres van iniciar a Barcelona un estat d’alerta i mobilització davant l’aixecament que aleshores ja es preveia que seria imminent. Finalment, a Barcelona, a dos quarts de cinc de la matinada del diumenge 19 de juliol, els militars surten de les casernes.

L’aixecament militar a Barcelona va provocar una resposta immediata. Els diferents grups de militants van donar l’avís de la sortida de l’exèrcit, les fàbriques van fer sonar les sirenes i es van alçar les primeres barricades que van donar lloc a una jornada de lluita que va ser clau pels seus resultats: la derrota de l’exèrcit i l’inici de la revolució social. A Madrid es va seguir l’exemple de Barcelona i les principals ciutats d’Espanya van quedar en mans de les forces antifeixistes.

La revolució social es va dur a terme a les zones d’Espanya que no havien caigut sota el poder dels militars rebels i que estaven sota la influència dels sindicats. Tant la terra com les fàbriques van passar a estar sota control dels treballadors, que les van gestionar al marge de l’Estat; es van fer, per tant, col·lectivitzacions. Pel que fa al poder polític, va estar a les mans de les forces obreres i republicanes representades en cada poble o barriada dins els comitès de milícies antifeixistes, que seran els que gestionaran la vida pública, sobretot durant els primers mesos de la Guerra Civil. Al cap de pocs dies del triomf obrer, van sortir de Barcelona columnes de milicians voluntaris cap a Saragossa per tal d’alliberar-la, ja que havia caigut en mans dels feixistes.

La revolució social s’anirà frenant a mesura que els comunistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) vagin prenent força i influència dins els governs republicans. Aquesta evolució dels esdeveniments tindrà el seu moment àlgid el mes de maig de 1937, quan aquest antagonisme entre els partidaris de continuar els avenços revolucionaris al mateix temps que es feia la guerra contra els feixistes i els que volien fer la guerra i tornar a la normalitat democràtica s’escenificarà amb enfrontaments i barricades a Barcelona. Al bàndol revolucionari trobem la CNT, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), les Joventuts Llibertàries (JL), Mujeres Libres i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM); mentre que entre els partidaris de tornar a l’ordre institucional hi ha el PSUC, la Unió General de Treballadors (UGT), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Estat Català (EC). El maig de 1937 significa per a uns el final de la revolució i per a d’altres el final de la disbauxa anarquista; en tot cas, és l’inici de la derrota davant els feixistes.

com arribar-hi

Metro: Universitat (L1 i L2).

Bus:

itineraris: del 19 de juliol de 1936 als fets de maig de 1937 a Barcelona

Des de pràcticament una setmana abans de l’aixecament dels militars a Barcelona molts obrers es van mobilitzar cercant armes i en espera de qualsevol esdeveniment. Mentrestant, des de la Generalitat de Catalunya, es volia saber de quines forces fidels es disposava dins els cossos policials i sobretot quina seria l’actitud de la Guàrdia Civil.

Les tropes havien de circumval·lar la ciutat des de la perifèria on hi havia les casernes i entrar cap a l’interior per ocupar la Generalitat, Governació, la ràdio, etc. Pretenien imposar el terror ràpidament per acabar amb la possible resistència que hi pogués haver.

Iniciarem, doncs, el nostre recorregut des de la plaça de la Universitat. Com hem dit, els diferents cossos de l’exèrcit van avançar des de les casernes situades al voltant de la ciutat cap al centre. Va ser aleshores quan els militars es van trobar amb les primeres resistències: grups d’obrers armats, guàrdies d’assalt i les primeres barricades. Per exemple, un regiment baixava pel carrer d’Aribau cap a la plaça de la Universitat dirigint-se a la plaça de Catalunya. Aquest regiment, com van fer d’altres, cridava visques a la República, fet que va crear confusió als primers grups d’obrers que els estaven esperant. Tanmateix, els falangistes que anaven barrejats amb els soldats immediatament van començar a fer les primeres detencions, entre les quals cal destacar la del líder anarcosindicalista Àngel Pestaña, que va quedar detingut juntament amb d’altres a la Universitat fins que l’edifici va deixar d’estar a les mans dels feixistes. La resta d’obrers disparaven contra els militars i es van replegar cap a la ronda de Sant Antoni —ronda Tarrida del Mármol durant el període 36-39 en record d’aquest il·lustre internacionalista— i cap al carrer de Pelai. Alguns militants armats van pujar als terrats de les cases que hi ha just davant de l’edifici de la Universitat, des d’on van continuar disparant als militars.

Els combats van continuar a la plaça d’Espanya i al Paral·lel, on la lluita entre els soldats i els militants del Sindicat de la Fusta de la CNT que tenien el local al carrer del Roser —tocant al Paral·lel— va ser molt intensa des de les barricades que havien aixecat. Allà, els militars rebels van aconseguir, cap a les onze del matí, controlar la situació per moments, després de fer servir com a escut humà dones i nens. Els militars, desbordats pels grups armats cada cop més nombrosos, van ser derrotats cap a les dotze del matí.

La lluita va ser intensa a molts altres punts de la ciutat, com ara a la cruïlla de la Diagonal amb el passeig de Gràcia, on els obrers del barri de Gràcia i de Sant Martí van lluitar amb intensitat juntament amb guàrdies d’assalt. Finalment, després de dues hores, els militars, no podent fer front a les tàctiques de guerrilla, es van retirar pel carrer de Llúria fins al convent de les carmelites, on van ser totalment encerclats cap al migdia.

Si des de la plaça de la Universitat agafem el carrer de Pelai, arribem al capdamunt de la Rambla, sota la plaça de Catalunya, on hi havia diversos grups d’obrers, uns situats al carrer de Pelai i a Canaletes i d’altres al Portal de l’Àngel, Fontanella, a l’edifici de Telefónica, al metro, etc. Amb aquesta disposició van arribar els militars. En un primer moment, es va crear la mateixa confusió que a la plaça de la Universitat, però immediatament va començar el tiroteig. Aleshores els militars, replegant-se, van ocupar la Telefónica —actualment davant d’uns grans magatzems—, l’Hotel Colón —que després es va convertir en la caserna general del PSUC—, la Maison Doreé i el Cercle Militar. Els soldats van controlar alguns punts estratègics, però van quedar tancats en aquests edificis. D’aquesta manera a la plaça hi va haver un intercanvi constant de trets. La lluita estava dividida en dos sectors: d’una banda, a la Rambla amb el carrer de Pelai i, d’una altra banda, a Telefónica amb el carrer de Fontanella; mentrestant, les metralladores dels militars actuaven des de l’Hotel Colón —actualment seu d’importants entitats bancàries. El revolucionari anarquista Bonaventura Durruti, amb un grup de persones, avançava des de la Rambla cap a Telefónica i d’altres cap a l’Hotel Colón. A les deu del matí, l’afluència de militants obrers de totes les tendències polítiques i sindicals va augmentar molt. Cap a les onze, va arribar a la plaça de Catalunya un canó —pres als militars de manera temerària en un altre punt de lluita de la ciutat— que era disparat per un obrer del port. El combat va continuar i la resistència als militars va augmentar cada cop més, de manera que, per la manca d’armes, fins i tot hi havia obrers desarmats esperant que un company caigués ferit o mort per prendre-li l’arma i continuar la lluita. A les dues de la tarda, la Guàrdia Civil, que a Barcelona fins aleshores es va mantenir majoritàriament neutral, es va dirigir cap a la plaça de Catalunya, pujant per Via Laietana i avançant en fila de dos. Els obrers recelaven de la Guàrdia Civil, que es va afegir al tiroteig i al canó dels obrers. Mitja hora després van aparèixer banderes blanques a l’Hotel Colón i la Guàrdia Civil hi va avançar, juntament amb obrers del POUM que lluitaven des de feia hores. Mentrestant, Durruti i alguns grups de la CNT-FAI van fer el darrer atac a la Telefónica, on encara hi havia resistència dels militars.

Anem ara de Canaletes cap a l’entrada del Portal de l’Àngel; entre aquests dos punts hi havia molts morts, com a la resta de la plaça. Molt poc després d’aquesta victòria també van caure derrotats els militars de la plaça de la Universitat i es van alliberar les persones fetes presoneres i que encara no havien estat afusellades.

Durant el 19 de juliol la presó Model, al carrer d’Entença, plena d’anarcosindicalistes, va ser alliberada i va quedar buida. Les victòries davant dels militars rebels es van succeir: cap a mitja tarda soldats desertors i grups d’obrers de la CNT-FAI van prendre per assalt la caserna de Pedralbes, la del Parc va obrir les portes als que l’assetjaven, la del carrer de Lepant ho va fer al vespre i, a la nit, el parc d’artilleria del costat va fer el mateix. Després d’un dia intens de lluita, on van morir centenars d’obrers, encara restaven a les mans dels militars insurrectes el convent de les carmelites, les Drassanes i les dependències militars.

Seguim ara pel carrer de Fontanella fins a la plaça d’Urquinaona —a partir de la revolució, anomenada plaça de Francesc Ferrer i Guàrdia, en record del fundador de l’Escola Moderna— i girem cap a la dreta per Via Laietana avall, per on van pujar els guàrdies civils del coronel Escobar que es dirigien a la plaça de Catalunya per reduir els facciosos contra els quals els obrers lluitaven des de bon matí. Si continuem baixant, ens trobarem amb les dependències de l’actual Policia Nacional, on durant els quaranta anys de franquisme es van torturar moltíssimes persones. Passem-hi de llarg, sense deixar aquesta via fins a arribar a l’altura en què a la nostra dreta veiem la catedral de Barcelona, que durant la revolució de juliol de 1936 va ser assaltada —seguint la tradició anticlerical dels rebels barcelonins que data com a mínim de 1835.

Continuem baixant ara per la Via Durruti, nom que va tenir l’actual Via Laietana a partir del juliol de 1936 i fins a l’entrada dels feixistes a Barcelona el febrer de 1939. De seguida arribem a l’altura on el carrer de Jaume I, que ve des de la nostra dreta, creua aquesta via i a l’altra banda es converteix en el carrer de la Princesa, a la cantonada del qual hi ha l’edifici de l’antic Cinema Princesa, que va ser una molt coneguda casa okupada (1996) desallotjada violentament per la policia. Bé, doncs, nosaltres tirem cap a la dreta pel carrer de Jaume I fins a arribar a la plaça de Sant Jaume.

A la plaça de Sant Jaume de Barcelona hi ha, l’un davant de l’altre, el Palau de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. Al Palau de la Generalitat va ser on, un cop els militars revoltats van ser derrotats i la ciutat va passar a estar sota control obrer, el president Companys va citar un comitè de la CNT i de la FAI. Fruit d’aquesta reunió, el president republicà, que anys enrere havia estat advocat de la CNT, va reconèixer l’hegemonia del sindicat en el triomf sobre els feixistes i va proposar la creació d’un Comitè de Milícies Antifeixistes juntament amb les altres forces obreres —sindicals i polítiques— i amb els partits republicans. Es va acceptar la proposta i poc després va quedar constituït l’esmentat comitè.

Des de la plaça de Sant Jaume agafem el carrer de Ferran, a la dreta de la Generalitat i davant del de Jaume I pel qual hem arribat a la plaça. Per aquest carrer arribarem a la Rambla, que enfilarem avall, cap al tram anomenat de Santa Mònica. Baixant per la Rambla a la nostra esquerra, trobem la plaça del Teatre davant el carrer de l’Arc del Teatre. En aquesta plaça, s’hi van alçar nombroses barricades com a molts altres punts de Barcelona, amb la particularitat que en aquestes s’hi va instal·lar el Comitè de Defensa de la CNT de Barcelona. Continuem, però, baixant per la Rambla.

El darrer punt de resistència feixista davant el triomf dels revolucionaris va ser la caserna coneguda per la seva situació amb el nom de caserna de les Drassanes, que va caure a les mans dels obrers el dilluns 20 de juliol. Uns metres més avall de la sortida del metro de Drassanes, trobem, paradoxalment, el Portal de la Pau i l’estàtua de Colom; a l’esquerra, les dependències militars —actualment el govern militar— i, a la dreta, la caserna de les Drassanes —actualment el Museu Marítim. La situació d’aquests dos edificis permetia d’establir un foc encreuat que els protegia mútuament dels atacs. Aquesta circumstància, que havia provocat moltíssimes víctimes des del dia anterior, permet d’entendre que fossin els darrers nuclis feixistes a ser derrotats.

El dia 20, amb els triomfs del dia anterior, els ànims dels militants eren eufòrics i excitats. Rambla avall baixava una tropa de la Guàrdia Civil, que va ser aturada pels revolucionaris, que no la van deixar intervenir perquè pensaven que, com ja havia passat a Capitania, on es va detenir el general Goded —responsable de l’alçament a Catalunya—, la Guàrdia Civil solament hi anava per salvar la vida dels oficials feixistes. A més, els revolucionaris no volien la intervenció de la força pública perquè consideraven que aquella era la seva lluita, era la seva revolució.

En l’assalt a la caserna, hi va morir Francisco Ascaso, que en aquell moment es va convertir en un símbol de la revolució. Es va vetllar el seu cos al Sindicat del Transport i de la Metal·lúrgia, que es trobava a la mateixa rambla de Santa Mònica, concretament al número 17.

A partir d’aquell moment, la revolució social va ser un fet. Les indústries van passar a ser gestionades pels obrers i van iniciar una transformació per convertir-se en indústria de guerra. El camp també va passar a ser gestionat pels pagesos que treballaven les terres. Com ja hem dit, es va formar el Comitè de Milícies Antifeixistes, i de Barcelona van començar a sortir immediatament columnes de milicians voluntaris amb l’objectiu d’alliberar l’Aragó. Encapçalant les columnes hi havia revolucionaris com el mateix Durruti, Garcia Oliver, Ortiz, etc.

Però com hem dit, els comunistes del PSUC amb pocs milers d’afiliats el juliol del 36, van créixer espectacularment i van guanyar amb el suport de l’URSS de Stalin molta influència dins els governs republicans. Eren contraris a les col·lectivitzacions de les indústries i el camp, i a les patrulles de control i els comitès, en nom de l’ordre i amb la voluntat que el govern central recuperés les seves funcions. D’aquesta manera, i amb l’aliança d’Estat Català i de gran part dels dirigents d’ERC, es van enfrontar a les forces revolucionàries, enfrontament que va tenir el punt àlgid el mes de maig de 1937 a Barcelona.

Durruti, que havia anat a defensar Madrid amb tres mil milicians de la seva columna de llibertaris catalans, va morir el novembre de 1936. El mes de març de 1937 es va decretar la militarització de les columnes de voluntaris, fet que va suposar el retorn de molts d’ells als seus pobles respectius —ja que no acceptaven aquesta militarització— fins que tornaven a ser cridats a files i obligats a integrar-se a l’Exèrcit Popular. El Primer de Maig de 1937 no es va celebrar a Barcelona ja que hi havia massa tensió entre les forces antifeixistes. Per a uns es preparava el darrer cop de la contrarevolució; per a d’altres, el retorn a l’ordre republicà. S’havia prohibit dur armes als obrers a la reraguarda i des del diari de la CNT catalana Solidaridad Obrera s’afirmava que: «la garantia de la revolució és el poble en armes!».

Enfilem ara la rambla de Santa Mònica amunt. El mes de maig del 37 la Rambla, com molts altres punts de Barcelona, era plena de barricades. Trobem barricades des de les Drassanes, Colom i els carrers dels voltants, davant del Sindicat del Metall, fins a la intersecció del carrer de Sant Ferran amb la Rambla —com també a la resta d’accessos a la plaça de Sant Jaume—, etc.

D’aquesta manera, tornarem a arribar davant on hi havia la Central de Telefónica, que des que l’havien presa als militars rebels el 19 de juliol del 36 la gestionaven els treballadors —de la CNT, de la UGT i membres de la mateixa Generalitat. Tanmateix, el dia 3 de maig va ser assaltada seguint ordres d’Artemi Aiguadé, conseller d’Interior de la Generalitat, per Rodríguez Salas, comissari general d’ordre públic —del PSUC—, que encapçalava les forces armades que van protagonitzar l’atac. L’edifici va quedar controlat per les forces d’ordre a la part baixa i pels obrers als pisos superiors, tot i que més tard el van prendre definitivament les forces de l’ordre públic i els militants dels partits contraris al procés revolucionari. Aquella mateixa tarda la CNT va declarar la vaga general i es van aixecar les primeres barricades. Els representants de la CNT al govern van plantejar la qüestió sobre l’acció d’Artemi Aiguadé, però l’antagonisme entre CNT, FAI, JL i POUM, d’una banda, i PSUC, UGT, EC, ERC i Govern de la Generalitat, de l’altra, era insuperable. La CNT es va retirar del govern. Tanmateix, l’endemà des de la ràdio van parlar representants de totes les forces obreres i republicanes, intentant calmar els ànims, amb poc èxit. Els combats al centre de la ciutat, pels carrers del voltant de la Generalitat i a prop de les seus de sindicats i partits van ser constants. El dijous 6 de maig la situació continuava igual o pitjor i el govern de la República Espanyola va fer retirar forces del front i les va dirigir a Barcelona. Aquest fet va provocar que la Generalitat perdés competències quant a ordre públic i defensa, i, de fet, Catalunya va perdre així el grau d’autonomia més important que ha tingut mai en la seva història contemporània i que havia guanyat al carrer durant el mes de juliol anterior. Durant els combats van morir persones dels dos bàndols enfrontats com ara Domingo Ascaso de la CNT —germà del Francisco que va morir el juliol de 1936— o Antonio Sesé —secretari regional de la UGT. Durant la tarda de dijous es van repetir les crides a la calma per part de representants de les diverses forces polítiques i sindicals en conflicte. Tanmateix els enfrontaments continuaven: joves d’Estat Català feien barricades als voltants de la casa CNT-FAI, les Joventuts Llibertàries defensaven el local de Portaferrissa dels atacs de Mossos d’Esquadra i de vegades d’Estat Català des del Portal de l’Àngel, les institucions eren defensades dels atacs dels revolucionaris, etc. El dissabte 8 de maig les coses van tornar a una relativa normalitat, tot i que la situació havia canviat, i molt. A part dels morts en combat —dels dos bàndols enfrontats, unes 300 persones—, hi van haver altres assassinats com ara els dels anarquistes i il·lustrats italians Camilo Berneri i Francesco Barbieri i un grup de joves de les JL que els van trobar morts a Cerdanyola del Vallès. Poc després, es va prohibir el POUM, el seu portaveu La Batalla va deixar de sortir al final de maig i el 16 de juny es va detenir la cúpula del partit. El seu líder Andreu Nin va ser assassinat.

AUTOR: Josep Cara Rincón
Llicenciat en Història i en
Antropologia Social i Cultural

REVISIÓ 2013: Júlia Mullerat

bibliografia

Amorós, Miquel. La revolución traicionada. La verdadera historia de Balius y los amigos de Durruti. Barcelona: Virus, 2003.

Bookchin, Murray. Los anarquistas españoles. Los años heroicos 1868-1936. València: Numa ediciones, 2000.

Camino, Jaime. La vieja memoria. 1977.

Cruells, Manuel. Els Fets de Maig: maig 1937. Barcelona: Joventut, 1970.

Semprún-Maura, Carlos. Revolución y contrarrevolución en Cataluña (1936-1937). Barcelona: Tusquets Editor, 1978.

Loach, Ken. Land and freedom. 1995.

García Oliver, Juan. El eco de los pasos. Barcelona: Ruedo Ibérico, 1978.

Pagès, Pelai. La guerra civil espanyola a Catalunya (1936-1939). Barcelona: Els llibres de la Frontera, 1997.

Paz, Abel. 19 de juliol del 36 a Barcelona. Barcelona: Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, 2002.

—. Viaje al pasado 1936-1939. Madrid: Joventut, 1970.

Paz, Abel. La Barcelona rebelde. Guía de una ciudad silenciada. Barcelona: Octaedro, 2003.

Peirats, José. La CNT en la Revolución Española. 2a ed. Cali: La Cuchilla, 1988, vol. I, II, III.

plànol de Barcelona el maig de 1937

Localització d’algunes barricades i seus de diverses organitzacions