presentació

Si teniu ocasió de fullejar el Costumari català, de Joan Amades, quedareu impressionats per dues coses: la primera, per la capacitat de treball i l’esforç humà d’aquest gran folklorista i, la segona, per la quantitat de festes, celebracions, tradicions i costums que contínuament se succeeixen en un territori tan petit com Catalunya. No és estrany que ens sorprenguem perquè sovint no recordem que la nostra cultura és fruit dels costums i les tradicions d’uns pobles agraris, sotmesos als cicles d’una natura que se’ls presentava indomable amb la qual s’havien d’agermanar. Per això no hem d’oblidar que darrere de cada festa hi ha un origen lligat a les estacions de l’any, la climatologia, les collites, la bondat o la ira dels déus i la lluita entre pobles pel control del territori, transformades pel cristianisme en dates concretes.

Pensant en les persones que desconeixen aquesta realitat, presentem un recull de les tradicions i celebracions actuals i comunes a tot l’àmbit territorial —o que per pes demogràfic tenen més repercussió— amb el criteri que conèixer-les apropa als orígens de la cultura popular i al sentit de les celebracions actuals.

La primera part (itinerari núm. 14) correspon a les festes que van des de la recollida dels fruits, a l’estiu i a la tardor, fins al consum calòric massiu dels dies d’hivern. La segona part (itinerari núm. 15), coincidint amb l’acabament del fred, més hores de llum i, en definitiva, la primavera, serà la descripció de festes més lúdiques, participatives, i sense tant pes de les tradicions gastronòmiques.

itineraris

1Setmana Santa. Pasqua

Març ventós, per al pagès és profitós, i per al mariner, desastrós.

La Quaresma, aquells quaranta dies de dejuni i abstinència que practicaven bona part dels nostres avis dins de la tradició cristiana, anava acompanyada de recursos gastronòmics i actes socials que feien més suportable la penitència. Així, i sense abandonar mai el rerefons religiós, encara avui conservem la tradició de la crema de Sant Josep, o la celebració del Dijous Gras, amb botifarres, truites i coques de llardons, després del Dimecres de Cendra. Durant aquestes set setmanes —sovint representades per una vella amb set peus a qui s’anava tallant una cama cada setmana que passava— no es menjava ni carn ni ous, però els bunyols i els guisats de bacallà i congre eren veritables delícies per al paladar. No es feien balls ni festes profanes, però les representacions de la Passió tenien prou entitat per ser esdeveniments teatrals fins als nostres dies —comproveu-ho, si no, a Esparreguera o a Olesa de Montserrat. Els mercats d’aquells dies eren desnodrits, però esclataven en el Mercat del Ram —del qual encara podem gaudir a la ciutat de Vic—, el dissabte abans de Setmana Santa, on era costum de proveir-se de les palmes i dels palmons, guarnits amb llaminadures, per anar-los a beneir l’endemà, i comprar l’aviram, el xai i les viandes de la Pasqua…

Mentre la Setmana Santa transcorria entre processons i penitència, avui ens en queda l’èxode cap a les segones residències i l’espectacle gairebé folklòric d’alguna processó que atrau el turisme: les processons del silenci, dels manaies, dels armats, dels estaferms, de Jesús Nazareno i de Nuestra Señora de los Dolores a l’Hospitalet de Llobregat, etc. En destacarem una en especial: la dansa de la mort de Verges, a l’Empordà.

2Diumenge de Pasqua

la mona
Pel diumenge de Pasqua, des del segle XV, hi ha la tradició que el padrí regali una mona al fillol. Els orígens de la paraula ens desvetllen els de la tradició: la paraula mona ve de l’àrab i vol dir ‘present’; igualment, ens l’explica el llatí, ja que muna també vol dir ‘regal’.

L’Església catòlica, mentre durava la Quaresma, prohibia menjar carn i ous. Durant aquests quaranta dies, a les cases s’acumulaven els ous i els conservaven de diverses maneres. Quan per Pasqua s’acabava l’abstinència, els padrins feien un pastís ben alimentós per als fillols, en forma de pa pla, i hi
incrustaven els ous durs en nombre parell i, com a màxim, de dotze.

Al llarg dels anys, dels segles, els ous es van anar substituint per un producte més nou i amb connotacions de distinció socioeconòmica: els més benestants van canviar els ous durs per ous de xocolata. Actualment, els ous durs i de xocolata conviuen amb obres mestres dels pastissers, que aprofiten per representar els protagonistes del món de l’esport o del món del cinema i la cançó.

les caramelles
A partir del segle XV, per Pasqua, els joves tenien el costum de passejar pels carrers dels pobles cantant cançons religioses. A canvi, rebien petits obsequis de menjar perquè poguessin continuar alegrant la diada sense defallir. Amb els anys, a les cançons religioses, i, aprofitant-ne la música, s’hi van afegir lletres que parlaven de fets locals i, finalment, també la crítica i la sàtira social. Actualment, són les tres últimes les que formen les caramelles. Cada poble té un dia i un horari diferent per sortir a cantar. Des de la sortida de la missa del dissabte a la nit, missa de glòria, fins al Dilluns de Pasqua. Els diners que recullen serveixen per anar-se’n a fer una costellada al camp.

En algunes poblacions —Arbúcies, Sant Llorenç de Morunys, etc.— són típiques les enramades, costum de guarnir les façanes de les cases amb branques ben verdes.

3Sant Jordi

I per l’abril… cada gota val per mil!

A la vila de Montblanc, fa molt de temps, la gent vivia atemorida per un drac d’aquells que ja no en queden. La bèstia assolava collites i devorava els veïns que li sortien al pas. Per tal de calmar-lo, van acordar que cada dia li deixarien als afores del poble un vilatà que escollien a sorts. Així transcorrien els dies fins que li va tocar a la princesa. La noia era bonica com cap altra i, a més, molt estimada pel seu poble, fins al punt que més d’un veí es va oferir per canviar-se, però el seu pare no ho va permetre.

Arribada l’hora, la princesa es va encaminar tota sola cap el lloc acordat i es va quedar asseguda, molt quieta, esperant que aparegués el drac. La fera no va trigar gaire però quan anava a menjar-se-la va aparèixer un cavaller, anomenat Jordi, vestit de blanc, dalt de cavall, que amb una espasa va travessar el cor del drac. A partir d’aquell moment, la princesa i el seu poble van quedar alliberats. I es féu el miracle: de la sang del drac, en va néixer una rosa…

Aquesta és la llegenda de la vida del cavaller Jordi, que morí màrtir a Palestina en el segle IV. És una llegenda persistent a tota la Mediterrània i l’Orient mitjà (Capadòcia) en diverses versions i localitzacions geogràfiques. Es creu que la iconografia correspon a un déu oriental que exemplifica la mort del mal, el drac, també molt freqüent a les terres de Líbia. Sigui com sigui, la devoció al sant Jordi es va popularitzar ràpidament a Catalunya a partir del segle X, i Jaume I el va fer patró del país. Des de 1456 que el 23 d’abril és festiu. Per la seva banda, els exèrcits, abans d’entrar en batalla, ja feia anys que cridaven: «Aragó! Sant Jordi!», i més d’una ordre de cavalleria el tenia per patró.

El lligam de la festa amb les roses i els llibres ja és més recent. D’una banda, se sap que a la porta del Palau de la Generalitat sempre hi havia una parada de flors. Sovint, pel bon temps, era costum que els homes de diners, cap al tard, hi compressin una flor per a la seva esposa. Al segle XVIII, amb la pèrdua del govern propi, es va accentuar aquest costum; la florista feia la parada a l’interior, hi muntava una exposició per aquestes dates i, de mica en mica, es va anar diversificant i ampliant la classe social que comprava les flors a última hora, quan plegava. L’empenta definitiva va ser amb la Renaixença, que hi va aportar la càrrega de romanticisme i populisme necessaris perquè el costum esdevingués tradició.

I, d’altra banda, els llibres. El 1923, per commemorar la mort de Cervantes, la Cambra Oficial del Llibre i el Gremi de Llibreters de Catalunya van instituir el dia 23 d’abril com a Dia del Llibre. La celebració va arrelar ràpidament per tot Catalunya —incentivada per un 10 % de descompte en la compra de llibres! La coincidència de la data, també, amb la de la mort de Shakespeare ha afavorit que la diada hagi traspassat fronteres i se celebri en moltes ciutats del món.

4Montserrat

El 27 d’abril és la festa de la patrona de Catalunya, la mare de Déu de Montserrat. La festa, eminentment religiosa, se celebra al monestir de Montserrat. Accedir-hi amb telefèric o cremallera és el més indicat, ja que el transport privat en aquell espai tan petit es fa difícil de suportar. Recórrer els espais del monestir, esperar a la basílica el moment de la Salve i el Virolai cantats per l’Escolania de Montserrat, visitar el Museu, pujar al cim de les muntanyes i contemplar la màgia de l’entorn són activitats que es justifiquen, plenament, cada una d’elles per separat. El dia 27 només és una excusa per provar-ho, perquè en qualsevol dia de l’any és una visita extraordinària. (Vegeu l'itinerari núm. 13.)

5Feria de Abril. El Rocío

Des de fa uns anys, els immigrants andalusos que van arribar a Catalunya a partir dels anys cinquanta —avui ben catalans— han popularitzat amb molta empenta la reproducció de les festes de primavera d’Andalusia: la Feria de Abril que se celebra a prop de la platja de Sant Adrià de Besòs, i la Romería del Rocío, celebrada a Montcada i Reixac. Les dues festes es fan en honor de la Virgen i és una bona excusa per reunir-se, cantar, ballar, menjar i beure en les típiques casetas muntades expressament cada any, i vestir-se amb els vestits típics andalusos —els faralaes— especialment vistosos per a les dones. Contemplar —o ballar— unes sevillanes és tenir accés a la bellesa i a la sensualitat de la música i la dansa en el més estricte sentit mediterrani. Si, a més, hi ha unes tapes de pernil o olives, i un fino ben fresc, el record no s’esborrarà.

6celebració del Corpus

Pel maig, cada dia un raig.

catifes florals a Sitges

La vila de Sitges té el calendari ple de festivals i celebracions i, al mes de juny, per la festivitat del Corpus, els carrers estrets del nucli antic del poble es guarneixen amb catifes de colors vius, fetes de pètals de flors. És una tasca molt entretinguda que demana paciència i moltes mans disposades a treballar. Dels resultats, en parlen els milers de visitants que esperen aquestes dates per presenciar el pas de la processó pel damunt d’aquest jardí tan efímer…

La Garriga, Puigcerdà, Salt, Flix, etc. són, entre molts, els pobles amb més anomenada per gaudir d’aquesta tradició documentada des del segle XIV. Fins i tot podeu participar en les votacions dels nombrosos concursos que s’organitzen per decidir el millor carrer encatifat.

l’ou com balla

La vesprada i el dia de Corpus, al claustre de la catedral de Barcelona i als altres claustres del Barri Gòtic, a Arenys de Munt i en algunes esglésies, s’exposa l’ou com balla. Consisteix a col·locar un ou dins la pica d’un sortidor, nedant dins l’aigua. Quan l’ou va a parar damunt del raig d’aigua del brollador, s’enlaira i giravolta, d’aquí que se’n digui l’ou com balla. Al voltant del raig del sortidor, s’hi col·loca una panera guarnida amb plantes i fruites que, a més de decorar, evita que l’ou caigui a terra.

Es tracta d’un espectacle lúdic, de l’origen i del significat del qual corren moltes llegendes, totes diferents: hi ha qui l’associa amb una tradició portada d’Itàlia, o també qui hi vol veure un símbol de Jesús sagramentat. El que sí que és un fet comprovat és que no es tracta d’un costum exclusiu de la ciutat de Barcelona i que hi ha documentació des del segle XV, i referències gràfiques en gravats des del primer terç del segle XIX. Tradicionalment es diu que si l’ou no es trenca és senyal de bon auguri.

la Patum

A la ciutat de Berga, durant la setmana de Corpus, se celebra una de les festes populars catalanes que més interès ha despertat entre els antropòlegs i els folkloristes. Diumenge abans de Pasqua de Pentecosta, el tabal surt anunciant que hi haurà Patum. D’ençà dels anys seixanta, per aquesta pasqua, també es fan les festes del carrer de la Pietat. El diumenge següent, els quatre fuets anuncien la imminent arribada de la festa i, des d’aleshores, a Berga la Patum ja és pertot. La festa esclatarà definitivament dimecres abans de Corpus i cremarà fins al diumenge següent.

La celebració té els orígens en el segle XIV, en els entremesos teatrals que es feien al voltant de la processó del Corpus, que, a poc a poc, van agafar protagonisme independent fins a donar una festa sense precedents al territori, que només es pot emparentar amb la Sibil·la de Mallorca, el Misteri d’Elx o els Miracles de Sant Vicenç de València.

Els protagonistes són les persones, el foc, la música i la plaça —i també l’alcohol. Els elements fonamentals són el tabal que anuncia la festa i marca el ritme de les danses, els turcs i els cavallets, les maces, les guites, l’àliga, els nans, els gegants, els plens i, finalment, el ball de cloenda, el tirabol.

Com que els detalls serien extensos, i d’altra banda interessantíssims, us proposem que aprofiteu l’oportunitat per conèixer aquesta festa a través del web del Patronat Municipal de la Patum i del web del Museu Virtual de la Patum.

No us ho perdeu. Teniu una bona ocasió per viure una festa única. Per als transports, els allotjaments, els horaris i els recorreguts, la pàgina anterior us facilitarà tota mena de detalls.

7Sant Joan. 24 de juny

Pel juny, la falç al puny.

Les cultures paganes i els pobles de l’antiguitat celebraven el solstici d’estiu —la nit més curta de l’any i el punt més alt del sol. Sembla que encenien fogueres per allargar la llum des de la posta fins a la sortida del sol. A més, aquestes fogueres tenien un sentit de purificació i de protecció: els aires màgics de la nit guardaven d’embruixaments, de malalties i de malfactors i, encara avui, per aquestes dates, és costum de recollir les herbes remeieres de la muntanya per a tot l’any.

El cristianisme va recollir aquestes pràctiques i les va consolidar al voltant de la diada de Sant Joan. Actualment, en aquesta nit tan màgica de fogueres —el foc és un element purificador present en moltes festes de la Mediterrània—, cremem tots els trastos vells de casa, celebrem la revetlla amb cava, coca de fruites i pinyons, molta música, ball i, potser, a la matinada, quan surt el sol, fem un bon bany a la platja o a la piscina. És una festa amb fort arrelament social.

AUTORA: Rosa Bonafont

bibliografia

Per aprofundir o conèixer qualsevol festa, tradició, cançó o rondalla popular, podeu consultar el Costumari català:

Amades i Gelats, Joan. Costumari català. 5 volums. Barcelona: Edicions Salvat, 1980.