presentació

La muntanya de Montserrat constitueix una unitat homogènia i individualitzada en el límit de les comarques del Bages, l’Anoia i el Baix Llobregat. El massís pertany al sector central de la serralada Prelitoral catalana. Té 10 km de longitud, 5 km d’amplada i un perímetre d’uns 25 km. L’altitud màxima, de 1.236 m, l’assoleix el cim de Sant Jeroni.

El nom de Montserrat fa referència a l’aspecte de la muntanya, que sembla llaurada per titans, i que té l’aspecte que correspon a una serralada, amb la forma de les dents de serra arrodonides especialment accentuada. D’aquí, doncs, surt el seu nom, molt popular a Catalunya, des d’on s’ha estès a les altres latituds com a conseqüència dels desplaçaments de catalans arreu del món.

Així, per exemple, el cas més conegut és una illa del Carib, descoberta per Cristòfol Colom l’any 1493, que porta el mateix nom. Colom li va donar aquest nom per la similitud que va trobar entre les muntanyes de l’illa i les del massís català. Fins i tot en zones d’influència anglosaxona, com ara els Estats Units, existeixen casos com el de Montserrat Vineyards, un petit poble de l’estat de Missouri o el del Montserrat College of Art, a la població de Beverly, Massachusetts.

Les característiques geomorfològiques de Montserrat defineixen una unitat ecològica de gran singularitat en el conjunt de Catalunya, cosa que va portar a la creació del Parc Natural de Montserrat l’any 1987, amb la finalitat de protegir la singularitat del relleu, els valors naturals, històrics i arqueològics sense deixar de banda el seu ús tradicional i el gaudiment públic de manera ordenada. La superfície del territori declarat parc natural és de 3.630 ha. Aquest territori, a efectes urbanístics es classifica com a sòl no urbanitzable, sotmès a una protecció especial. S’hi admeten activitats tradicionals i l’aprofitament ordenat de produccions agrícoles, forestals i ramaderes, així com usos de tipus cultural, pedagògic i científic. D’altra banda, es prohibeixen la introducció d’espècies silvestres no autòctones, la instal·lació d’elements artificials que trenquin l’harmonia del paisatge, la circulació amb mitjans motoritzats per alguns indrets, l’abocament de residus, l’obertura de vies d’accés no imprescindibles, l’acampada fora dels llocs previstos, i també excavacions i altres accions que impliquin desfiguració, destrucció o degradació dels valors naturals.

L’interès natural de Montserrat s’uneix a la importància cultural i històrica del monestir, principal centre espiritual i religiós de les terres catalanes.

com arribar-hi

Adreça:

• OPCIÓ 1: Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). Línia R5, des de l’estació de Plaça Espanya fins a l’estació de l’Aeri de Montserrat, i enllaç amb l’Aeri de Montserrat fins al monestir de Montserrat.
• OPCIÓ 2: Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). Línia R5/R50, des de l’estació de Plaça Espanya fins a l’estació de Monistrol, i enllaç amb el cremallera (en construcció) fins al monestir de Montserrat.

primer itinerari

ANADA: monestir de Montserrat – Sant Jeroni, agafant el funicular de Sant Joan (1 h 30 min).

TORNADA: Sant Jeroni – monestir de Montserrat, pel Pla dels Ocells (1 h).

Aquí teniu alguns suggeriments que us poden resultar útils de cara a l’excursió
És recomanable anar amb roba còmoda i ben calçat per caminar per la muntanya, portar una cantimplora plena d’aigua, roba per a la pluja i d’abric si escau. També cal tenir present que en un parc natural hi ha una sèrie de normes que indiquen quin ha de ser el nostre comportament. Cal respectar les plantes i els animals, recollir les nostres deixalles i fer el mínim de soroll possible. Seguiu sempre el camí i no en sortiu, ja que la morfologia d’aquesta zona és molt accidentada i més val no córrer riscos innecessaris.

1el monestir

En un document de l’any 888, el comte Guifré va cedir al monestir de Ripoll les ermites de la muntanya que havia conquerit. Es tractava de quatre ermites o capelles, dues situades a la part alta, Santa Maria i Sant Iscle, i dues a la part baixa, Sant Pere i Sant Martí. L’ermita de Santa Maria va ser l’origen de l’actual monestir, fundat per l’abat Oliba en el segle XI. D’aquesta ermita, no en queden vestigis, però sí de la construcció gòtica posterior del segle XII.

Durant el segle XV, el monestir es va convertir en abadia independent. Els Reis Catòlics li van donar l’impuls definitiu edificant en dimensions ja realment grandioses. A l’últim decenni va passar a dependre de San Benito el Real de Valladolid, que va fer venir una comunitat ben nombrosa de monjos. El 2 de febrer de 1592 es va consagrar l’actual construcció, de traç renaixentista i amb vestigis tardogòtics del segle XVI. La congregació val·lisoletana tenia protecció reial i no va abandonar el monestir fins que es va extingir en el segle XIX, quan les tropes napoleòniques van destruir Montserrat (1811).A la segona meitat del mateix segle, l’abat Muntadas va començar la reconstrucció de Montserrat. L’11 de setembre de 1881, van tenir lloc les festes de la coronació de la Mare de Déu i el Papa Lleó XIII la va proclamar patrona de Catalunya. L’edificació de la façana principal del temple, d’estil plateresc, es va inaugurar l’any 1901 i encara ara continua la reconstrucció de la façana monumental que engloba el santuari i el monestir.

La Mare de Déu de Montserrat, la Moreneta, és l’advocació més important de la Mare de Déu a Catalunya. Segons la tradició, està relacionada amb el descobriment d’una imatge de la Verge, cap a les darreres dècades del segle IX. Uns pastors que pasturaven el ramat a la falda de la muntanya van veure intenses resplendors a dalt del cim. De seguida ho van comunicar al rector i aquest, al bisbe de Vic, que, acompanyat de nombrosa comitiva, va poder veure amb els seus propis ulls que la resplendor era certa i que procedia d’una imatge de la Mare de Déu, tota morena, col·locada en un arquet excavat a la roca. Van construir una capella per venerar la imatge i al seu entorn un monestir de monges benedictines que, per por dels sarraïns, van ser substituïdes per monjos de Ripoll. Va ser precisament entre els segles XII i XIII quan es va tallar l’actual imatge de la Mare de Déu. Es tracta d’una escultura de fusta tallada, policromada i daurada. El color negre és la seva característica principal i d’aquí ve el nom de Moreneta. Durant els segles de creixement, es van estendre pertot arreu els miracles i prodigis que tenien lloc a Montserrat i això va fer que els romiatges i les donacions augmentessin. Gràcies a aquest impuls, Montserrat va esdevenir el gran santuari de Catalunya.

En marxa: un cop hàgiu visitat el monestir us heu de dirigir cap al funicular de Sant Joan, per poder superar el desnivell que hi ha entre el monestir (724 m) i el pla de les Taràntules (970 m). Una vegada a dalt, cal agafar el camí que porta cap al cim de Sant Jeroni, el punt més alt del massís (1236 m) i objectiu del nostre recorregut.

2les carboneres

Dins el món rural català, era freqüent mantenir activitats productives a partir dels recursos del bosc. Una de les més importants, durant el segle XIX i principis del XX, va ser la producció de carbó d’alzina. La transformació de la fusta en carbó es feia per tres raons bàsiques:

• Augmentar-ne el poder calorífic (concentració de carboni).
• Disminuir-ne el pes, per l’evaporació de l’aigua i altres components.
• Obtenir-ne un material inert, no alterable pels efectes externs, la humitat o els insectes.

A Montserrat, els boscos que hi havia en els sectors més enlairats i a les canals, llocs no aprofitables per al conreu de secà, es van talar per obtenir llenya i posteriorment carbó. Quan el tronc d’una alzina tenia un gruix de pocs centímetres, es tallava. Pel fet de ser un bosc regit pel govern, no es deixava un temps prudencial entre tala i tala, cosa que va convertir el frondós alzinar en un bosc esclarissat d’alzines petites i de rebrot.

3les ermites

La vida ermitana a Montserrat és considerada un cas únic en la història per diverses raons, com ara la seva situació topogràfica, el tipus de vida, els vincles amb el monestir o la seva presència mil·lenària.

Les ermites eren de formes i proporcions diferents segons la seva situació. Totes solien tenir un dor-mitori, una sala de treball i d’estudi, una cuina, un menjador, altres dependències secundàries i un oratori. Sovint, disposaven també de cisternes excavades a la roca, un tros d’hort i un jardí.

Per arribar a ser ermità a Montserrat, calien sovint anys d’espera al monestir, a causa de la quantitat d’aspirants i del fet que la vacant d’una ermita tan sols s’oferia quan s’havia mort ’un ermità. El monestir els abastava de roba, calçat i menjar, ja que no podien deixar la seva ermita, excepte en casos excepcionals.

4història geològica de Montserrat

L’origen de la muntanya de Montserrat és força singular. Per entendre’n la formació, cal anar una mica enrere en el temps, entre 240 i 200 milions d’anys, al triàsic.

Durant aquest període tota la massa continental de la Terra estava representada per un únic continent, anomenat Pangea. Tanmateix, cap al triàsic superior(fa 200 milions d’anys) les plaques ibèrica, eurasiàtica, americana i africana es van començar a separar com a conseqüència de l’obertura de l’Atlàntic Nord. Més endavant, durant el cretaci, a la nostra àrea d’interès, Ibèria es va separar d’Euràsia, de resultes de la deriva continental. Això es va produir amb un moviment de rotació contrari a les agulles del rellotge, que va provocar el trencament de l’istme pirinenc per la part del golf de Biscaia i, posteriorment, l’obertura del golf i la formació de nova escorça oceànica. A l’est, en canvi, no es va produir aquest trencament, sinó un aprimament de l’escorça acompanyat d’un fort enfonsament. El resultat fou la formació d’una conca marina molt extensa que es va reomplir de sediments mesozoics.

Així doncs, fa aproximadament 50 milions d’anys, la major part del territori actual de Catalunya era sota l’aigua. Les Illes Balears eren els cims culminants del massís catalanobalear, pel qual baixaven rius i torrents amb gran quantitat de materials arrossegats de les muntanyes. Aquests materials, pedres arrodonides de diverses mides i qualitats, fangs i altres sediments, van anar agafant consistència fins a esdevenir una massa compacta: un conglomerat sedimentari. Montserrat té els seus orígens en un d’aquests cons de dejecció formats al llarg de milers d’anys de deposició. En altres paraules, Montserrat es va originar com a resultat dels sediments acumulats pel delta d’un riu.

Ja a l’eocè, l’acostament de les plaques africana i eurasiàtica va comprimir la placa ibèrica, que es va deformar per la part més feble, aprimada i fracturada, l’àrea que limita amb Euràsia. Es va produir una col·lisió i es van aixecar els Pirineus.

Conglomerat

Al llarg de tota aquesta evolució l’única àrea indeformada de Catalunya era la depressió Central. La seva formació va anar estretament lligada a la dels Pirineus. La depressió es va formar per l’enfonsament que afecta els voltants de les zones que s’aixequen. En ser envaïda pel mar, va funcionar, durant el terciari, com una conca sedimentària que es va reomplir amb els materials de l’erosió dels Pirineus pel nord, i de les serralades costaneres pel sud. Com hem vist abans, en les costes d’aquest mar es van dipositar conglomerats vermells (àrees com ara Montserrat, Sant Llorenç, serra de Busa) i, a dins de la conca, sediments típicament marins, com ara calcàries dels esculls, lutites i gresos (en general de color gris, i que afloren en totes les zones de la depressió Central). El centre (Súria i Cardona) va ser ocupat per una potent successió salina i per sediments fluvials vermells, cosa que ens indica el tancament de la conca marina i la seva progressiva continentalització.

En marxa: el camí de tornada us resultarà molt més còmode. Per no repetir el mateix recorregut de l’anada, un cop passeu novament l’ermita, haureu de prendre el camí que baixa a l’esquerra en direcció al monestir, tot deixant el camí que porta cap al funicular a mà dreta. Només cal seguir les indicacions.

El conjunt sedimentari que va formar la muntanya estava solcat d’escletxes (diàclasis) que es distribuïen per tot el massís de manera vertical i ortogonal, formant quadrícules. L’acció combinada de l’aigua, que incideix amb més força erosionadora en les esquerdes, i de la vegetació, que hi creix al mig i les eixampla, és l’origen de les agulles i canals característiques de Montserrat i de la seva morfologia. Aquesta dinàmica de modelat de les aigües, mitjançant l’escolament del líquid per entremig de la massa de conglomerat, es pot observar perfectament al llarg del descens cap al monestir, perquè el camí de tornada transcorre per un torrent que fa la funció de canal. Hi podreu veure com les roques de la part més baixa estan més arrodonides que les altres, a conseqüència de l’acció de l’aigua.

5flora i fauna

Montserrat pertany a l’àrea de clima mediterrani humit. Les seves característiques són: gran variabilitat climàtica estacional i anual, és a dir, hiverns amb temperatures generalment suaus, primaveres una mica més humides i càlides, estius secs i calorosos i tardors amb pluges abundants i molt irregulars. Però a causa de factors d’altura i topografia (agulles enlairades, canals profundes, etc.), el clima de Montserrat dista molt del de les terres del voltant. Presenta contrastos forts en espais reduïts, cosa que comporta la coexistència de microclimes. Aquests salts de les condicions climàtiques es reflecteixen fidelment en la vegetació.

Pel que fa a la flora, al massís de Montserrat hi ha representades dues grans unitats vegetals. En primer lloc, la vegetació mediterrània, pròpia de les terres de l’entorn d’aquest mar, sotmeses a estius secs i a hiverns temperats, és la més important al massís. En segon lloc, la vegetació eurosiberiana, que trobem normalment a la muntanya mitjana humida, on el clima és generalment temperat, tot i que és fred a l’hivern i amb pluviositat elevada a l’estiu. Aquest tipus de vegetació predomina a les zones d’obaga i a les canals.

A la muntanya, hi trobem diverses comunitats vegetals. D’una banda, l’alzinar, un bosc sempre verd, amb arbres de fulla perenne, petita i coriàcia, forma un estrat arbori continu i ombrívol. L’arbre dominant és l’alzina, mentre que al sotabosc distingim diversos estrats arbustius (marfull, boix, etc.). L’alzinar, el trobem en zones d’obaga i solell. D’altra banda, a les canals, la vegetació està formada per espècies com ara el teix, el boix grèvol i els caducifolis com ara avellaners, etc. La vegetació de la zona rocosa, tant a l’obaga com a la solana, està composta de plantes molt especialitzades que han hagut de desenvolupar una sèrie d’adaptacions per poder viure en un medi tan dur.

Pel que fa a la fauna, al massís de Montserrat, hi ha diverses espècies de vertebrats que viuen en diferents ambients, segons les seves necessitats. Als boscos d’alzinar i a les canals, hàbitats molt arbustius i humits, hi viuen mamífers com ara el porc senglar, que té un pelatge fort per poder córrer per dins el bosc. Els amfibis com per exemple la salamandra i el gripau, els trobem a les fonts i als gorgs, és a dir, als llocs més humits. També podem veure ocells com ara el gaig, el pit-roig i l’esparver, que tenen ales curtes i arrodonides per poder volar entre els arbres.

El roquissar és un hàbitat sec on toca molt el sol, hi ha poca terra i les plantes hi són escasses. Per això, els animals que hi viuen han hagut d’adaptar-se a aquest medi. Hi viuen rèptils com ara l’escurçó i el llangardaix, que són animals de sang freda i necessiten molt de sol per escalfar-se. S’alimenten de petits animals que troben entre les roques. Entre els ocells, hi trobem algun rapinyaire com l’àguila perdiguera i el duc, d’activitat nocturna. En les coves i avencs, on hi ha molta humitat i poca llum, hi trobem, entre d’altres, diverses espècies de ratpenat i un escarabat cavernícola que només viu a Montserrat i a Sant Llorenç de Munt.

Porc senglar

Alzina

Seguint la marxa: de tant en tant, al llarg del descens, aneu aixecant el cap; les vistes durant el tram final són un altre regal per a la vista.

AUTOR: César Calabrés

REVISIÓ 2013: Júlia Mullerat

bibliografia i enllaços

Mapa topogràfic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona 1:10.000 (1970). Full Monistrol de Montserrat.

Masachs, V. et al. Itineraris geològics. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), 1981.

Vilaplana, M. et al. Geologia de Catalunya en excursions. Sant Just Desvern: Secció excursionista de l’Ateneu Santjustenc (SEAS), 1992.

Abadia de Montserrat

Central de Reserves de Montserrat

El Monestir de Montserrat a la Viquipèdia

El Parc Natural de Montserrat

annex