SLUB. Borsa. Itineraris culturals d’acollida

El vell jardí de la Universitat de Barcelona acull, en la seva petita superfície, una infinitat de valors històrics, culturals i, sobretot, botànics. Des de la segona meitat del segle XIX fins avui, ha sobreviscut a episodis molt diversos, des de moments de màxima esplendor fins a èpoques de deixadesa. Avui és un jardí públic que uneix la zona de la Ciutat Vella i l’Eixample, un pulmó en aquesta àrea particularment deficient en aquest tipus d’espais. És, doncs, «un oasi de verdor i d’ombra, enmig d’extenses i compactes aglomeracions de pedra i ciment», com diu el botànic Oriol de Bolòs.

Entrada: de dilluns a divendres de 8 h a 21 h. L'entrada és per Gran Via, a través de l'edifici de la Universitat. Els caps de setmana roman tancat.

Per què un jardí a la Universitat de Barcelona? Aquesta pregunta permet múltiples respostes: l’interès dels apotecaris pel cultiu de plantes remeieres; el cultiu d’arbres amb finalitats didàctiques per a les lliçons de botànica; l’espai de descans i d’ús social tant per a professors com a estudiants; un jardí botànic obert al públic, etc. Si en coneixem una mica la història, podrem gaudir millor de la seva realitat.

Durant els segles XVIII i XIX va haver-hi diversos intents de crear un jardí botànic a Barcelona. Aquest primer esforç es deu als apotecaris que maldaven per crear un jardí on es poguessin cultivar plantes interessants per a la ciència. Finalment, pels volts de 1860, es van publicar els primers fascicles anuals de botànica (Index Seminum), on s’oferien a la comunitat científica internacional les primeres llavors obtingudes al jardí de la Universitat de Barcelona, aleshores situat a prop de la Rambla.

Després de tots aquests intents, va aparèixer el jardí de la Universitat actual. La construcció del nou edifici de la Universitat, el 1861, incloïa un entorn de jardins per oferir els serveis als exercicis de botànica de la Facultat de Ciències. Amb la inauguració de l’edifici el 1871, comença el llarg camí del jardí que coneixem avui.

Malgrat la seva petita superfície i les poques activitats que s’hi feien, es va reconèixer com a jardí botànic. Alguns dels exemplars procedien del jardí botànic originari, ubicat entre la muralla i el carrer de la Cera i creat el 1784 per Antoni Meca i Cardona, que va fer donacions al Col·legi de Cirurgia amb l’objectiu que servís per a l’ensenyament. De mica en mica, tots els professors hi van aportar vegetals interessants per a la ciència i així s’arriba a l’època de màxima esplendor, el 1930, amb exemplars realment vells i significatius.

Malauradament, va començar a perdre el seu interès botànic cap al 1933, amb la remodelació feta per Josep Domènech Mansana, que va facilitar-ne l’ús com a espai d’esbarjo. Va enrajolar els vials, va plantar-hi xiprers i baladres, va dissenyar parterres rectangulars i, finalment, hi va construir un estany.

Amb la Revolució Espanyola i la Guerra Civil, la deixadesa arriba al punt màxim i, pocs anys després, ningú no té cura de la conservació del jardí. Aquesta situació, s’agreuja per la descentralització de molts estudis, com ara els de la Facultat de Farmàcia, que el 1957 es trasllada a Pedralbes, o els de la Facultat de Biologia, que es traslladen anys després. Cal afegir-hi la reducció de l’espai enjardinat a conseqüència del nombre creixent d’alumnes de la Universitat de Barcelona, que obliga a construir edificis provisionals en l’espai destinat al jardí.

El 1965 rep un nou impuls: es rehabilita i s’hi construeix l’hivernacle. I també el 1970, quan l’edifici de la Universitat és declarat monument històric i artístic pel Decret del Govern de 26 de febrer de 1970. Amb les noves operacions d’embelliment que s’hi fan, s’aconsegueix el jardí en l’estat actual.

El jardí sempre ha estat obert al públic i, després de superar moltes dificultats, avui és molt apreciat pel seu paisatge excepcional dins l’entorn metropolità i pels serveis que ha fet a la ciència.

Iniciarem el nostre tomb pel Pati de Ciències, que és el que tenim a la dreta de l’entrada principal. Tant aquest pati com el Pati de Lletres, a l’altre extrem de l’edifici, es caracteritzen per un estil romàntic i la construcció d’un estany central d’aigües tranquil·les amb nenúfars, actualment colonitzat per peixos de color taronja.

Fixeu-vos en la majestuositat dels arbres de fulles perennes grans: hi ha magnòlies (3), ficus (13), tarongers (14) i xiprers (9), aquests darrers de fulla, però, molt més petita. Aquests claustres són clarament dos espais destinats a l’esbarjo de professors i estudiants; l’estanyol del Pati de Ciències, fins i tot, ha estat usat pels alumnes per fer banys d’alegria després de llicenciar-se.

Si sortiu del Pati de Ciències per la porta del carrer de Balmes, trobareu el pàrquing reservat al professorat i al personal d’administració i serveis, però que antigament també formava part del jardí. Si el creuem, girant cap a l’esquerra en direcció al carrer de la Diputació, començarem a gaudir d’aquest singular jardí.

Us trobeu en un jardí molt interessant floralment per la seva diversitat i riquesa, ja que en poc espai podreu observar espècies de tot el món.

La primera parada és la de l’hivernacle, una senzilla construcció de vidre que aviat farà els cinquanta anys. Un hivernacle serveix per mantenir la temperatura que arriba dels raigs del sol i la humitat produïda per les plantes. Amb aquest ambient, és possible conrear plantes tropicals que, de manera natural, no podrien viure a Catalunya. Per tant, és possible contemplar-hi moltes espècies exòtiques. Malauradament, no està obert al públic, tot i que pels vidres sí que podreu fer el tafaner.

Entorn d’aquest espai hi ha espècies característiques com ara la Robinia tortuosa (1) que, com diu el seu nom, ens crida molt l’atenció pels embolics que li fan tant les branques com les fulles.

A mà esquerra, trobareu una planta que fàcilment es confon amb el bananer, l’au gegant del paradís (Strelitzia nicholai) (2), i la seva cosina, més coneguda, l’au del paradís, totes dues amb unes flors espectaculars en forma de cap d’ocell.

La magnòlia (3) és un dels arbres amb l’estructura reproductiva floral més vella de la terra. És curiós mirar les seves floracions helicoïdals que, de color blanc, un pètal rere l’altre creen un espectacular con. Més conegudes, segur, són les grans fulles coriàcies que sustenta, una armadura contra els milers d’herbívors amb què ha hagut de fer front per sobreviure durant tants mil·lennis.

Per acabar el recorregut per aquesta zona, una filera de iuques (4) ens espera a la paret posterior del jardí, la que ens separa del carrer de la Diputació. Són plantes d’Amèrica Central que, després de les colonitzacions i extraccions dels segles XV i XVI, han omplert tots els jardins botànics del món. D’aspecte semblant a una palmereta, les punxants fulles de més d’un metre de longitud ens recordaran aquelles pel·lícules mexicanes amb regust de tequila.

El nou espai del recorregut etnobotànic del jardí, ens porta a un entranyable racó que ha acollit milers d’estudiants: n’hi ha que hi mengen a corre-cuita un tupper ple de dinar, d’altres hi passen les nervioses hores prèvies a un examen o, fins i tot, alguns s’hi dediquen els primers petons, amb pell de gallina. Ui, si aquest racó parlés!

Us recomanem que seieu en un banc i us deixeu endur per la calma del seu encís. Per a més tranquil·litat, davant nostre trobem un til·ler (5), coneguda espècie remeiera que tant relaxa les neurones. D’aquest arbre, se n’aprofiten les flors i què n’hem de dir, de la infusió de til·la!

Altres grans arbres d’aquest fresc racó són els oms (6). A Catalunya els oms es troben a prop de les riberes, creant els ombrívols boscos de ribera. Malauradament, una plaga de fongs està acabant amb aquestes comunitats i, ben aviat, ens haurem d’endinsar als jardins per contemplar-los.

Dels grans clàssics del Mediterrani trobem un roure i també una alzina (7), arbre esplendorós i robust que, amb els seus set metres, retorna un aire ben nostre a aquest jardí. Aquestes i altres espècies arbòries grans ens acompanyen en el descans previ a la font central.

Deixant els bancs i abans d’arribar a la font, trobem el teix (8). Aquest arbre també és conegut com a arbre de la mort per les intoxicacions que provoquen les fulles, sobretot als cavalls. Les velles llegendes expliquen que, als cementiris, els cavalls morien d’enyorança per la pèrdua del seu propietari, però no era així, sinó que, per la gana, ingerien les fulles d’aquest arbre, cosa que els causava la mort. És un arbre de fulla persistent de tres centímetres, en dues rengleres al voltant de les branques que les sostenen. Els fruits, anomenats arils, són carnosos i de color vermell. Són l’única part comestible d’aquesta espècie.

L’incansable soroll de l’aigua que corre, tranquil·la, escales avall o, ja cansada, que reposa dins l’estany, dóna una nova vitalitat i un nou ritme al passeig. En aquesta zona, abunden les plantes que necessiten molta humitat per viure (falgueres, paraigüets, etc.). Els nenúfars són plantes aquàtiques, de les quals veiem les fulles arrodonides que suren en l’aigua embassada i, a sota, s’hi amaguen els tímids peixos.

Els xiprers (9), a la part inferior de les escales properes a l’edifici central, apunten, rígids, cap al cel. Alts, de fulles imbricades, ens porten a la memòria els cementiris. Són usats com a senyal de benvinguda en les tradicionals masies catalanes.

Parlant de masies catalanes i de la nostra bona cuina, en aquestes escales trobem un parell de llorers (10). El llorer és un arbre aromàtic usat, freqüentment, a la cuina. Típicament mediterrani, presenta unes fulles lluents, perennes, aromàtiques i, ja entrat l’hivern, ens sorprèn amb una floració blanca.

Escales amunt, si fem un gir cap a l’esquerra, ens trobarem l’estany on veurem un altíssim arbre, la sequoia (11). La sequoia és l’arbre més alt del món i aquelles entranyables imatges de Yellowstone en són un clar exemple. No és estrany trobar exemplars de sequoies a Catalunya com a testimoni del record que van portar cap a casa els centenars de catalans que van anar a fer les Amèriques durant els segles XVII i XVIII. Aquí, però, no han arribat mai a l’alçària que tenen a Califòrnia.

Una mica més enllà, vora l’estany superior, trobarem un altre om i una figuera.

Deixant enrere l’estany i el so de l’aigua, entrem a la part final del tomb pel jardí. El sector del carrer d’Aribau ens servirà per recordar la història d’aquest jardí, ja que n’és ben visible la reducció a causa de l’ampliació de les noves dependències de la Universitat de Barcelona.

Botànicament, destaquem els ginkgos (12) que hi ha en aquest espai. Aquesta espècie asiàtica prové d’un passat llunyà de més de 150 milions d’anys. Té unes fulles molt característiques, bifurcades, amb una clara forma de ventall. A la tardor prenen un color groc molt característic i, quan cauen, formen sota l’arbre una catifa daurada. L’olor desagradable dels fruits fa que rarament es plantin exemplars femenins en els jardins.

En aquesta part final, trobem també, a la tanca de Diputació, una gran buguenvíl·lea de flors petites i liles, i de fullatge perenne i abundant. Aquest tipus de buguenvíl·lea és bastant diferent del que trobem més freqüentment, de fulla caduca i poc abundant, amb la flor més gran i de color fúcsia, que dóna color a les parets de Cadaqués i altres pobles de la costa Brava. Aquesta planta va ser portada de l’Amèrica del Sud per l’expedició de Louis Antoine de Bougainville, que li va donar el seu nom.

Altres espècies foranes, ben segur, ens diran adéu i, enyorades, desitjaran que retornem per gaudir de la nostra companyia.

sabíeu que...

L’alzina

La fusta de l’alzina és una fusta molt dura i que durant anys, i encara ara, de manera artesanal, ha estat útil per fer eines i mànecs? A Catalunya, molts dels boscos d’alzines, anomenats alzinars, van desaparèixer perquè eren explotats per fer-ne carbó. Com el distingireu?

Teix

És un arbre que conté a les branques, a les fulles i a les llavors un element químic molt verinós, la taxina, és a dir a tot arreu excepte al fruit, que és fàcil de distingir gràcies a la seva coloració vermellosa. Aquest arbre ha estat protegit durant molts anys, perquè, va patir una greu regressió a l’edat mitjana ja que s’utilitzava per fer els arcs de llençar sagetes. Aquest fet, a més de la lentitud del creixement, va fer que gairebé desaparegués.

Llorer

Segurament el coneixereu pels seus usos culinaris. I és que les fulles de llorer donen un toc molt especial a tota mena de guisats. Antigament era un arbre que simbolitzava la glòria i per això s’utilitzava per distingir els herois i els poetes.

Til·ler

Les seves flors són emprades per calmar els nervis, ja que es tracta d’un relaxant lleuger. L’escorça també és útil per fer-ne infusions, però en casos d’afeccions al fetge. O sigui que, ja ho sabeu, quan s’acostin els exàmens, una bona til·la us ajudarà a relaxar-vos.

També és un arbre molt preuat per la seva fusta i, sobretot, en aquells treballs que requereixen eines resistents a la humitat, com ara en la construcció de xalets, d’embarcacions, etc. Fixeu-vos en l’asimetria de les fulles!

Xiprer

És un arbre d’origen oriental. És el típic arbre dels cementiris que es plantava perquè es creia que el fet que creixessin tant en alçària, permetia als difunts arribar abans al cel. També es planta formant tanques per a la protecció del vent. El sabeu trobar?

Ginkgo

Aquest arbre és l’únic supervivent d’una família gairebé extingida, i és considerat un fòssil vivent, perquè, pel seu difícil sistema de reproducció, és ben estrany que encara existeixi i que no hagi deixat pas a espècies més evolucionades.

Només és silvestre a una regió de la Xina, i es creu que s’ha mantingut «viu», perquè antigament era considerat arbre sagrat pels xinesos. Així doncs, el plantaven en els seus monestirs budistes i aquest fet ha permès que arribés fins als nostres dies.

Si voleu aprendre més noms d’arbres i plantes, us proposem alguns jardins que incorporen cartells identificatius per a cada espècie:

Jardí Botànic de Barcelona. Aquest jardí és ideal per qui vulgui descobrir les plantes de clima mediterrani. Està organitzat en cinc àrees de vegetació, una per a cada regió mediterrània del món, perquè aquest clima es troba en llocs tan llunyans del Mediterrani com Austràlia, Xile, Califòrnia i Sud-àfrica. Si us interessa el paisatgisme, aquest jardí és una proposta arquitectònica moderna i arriscada.

Parc de la Ciutadella. Sense cap mena de dubte, aquest és el parc més popular de Barcelona. Quan ve el bon temps, els dies no feiners s’omple de gom a gom i és difícil trobar-hi un racó de gespa. Si us agrada fer pícnics, llegir a l’herba, anar amb barca, fer malabars, sentir el so del tam-tam i fer amics, el parc de la Ciutadella és un lloc idoni. A la glorieta que hi ha a la vora del llac, sovint hi veureu gent ballar (permanentment hi ha trobades de salsa, swing i flamenc) i a l’estiu potser hi trobareu algun concert de jazz. L’interès botànic, arquitectònic i històric del parc l’acaben de convertir en un lloc de visita imprescindible.

Parc Cervantes. Si us agraden les roses, a la primavera aquest parc es converteix en un veritable roserar tot florit, on podreu admirar roses de tots els continents. A l’espai conegut com la Pèrgola hi ha 233 varietats de rosers enfiladissos, rosers en miniatura i altres espècies sorprenents. El moment àlgid és al maig, quan s’hi fa el Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona.

Álvarez de la Campa, J. M.; Casals i Tortras, P. Guia de plantes. Jardí de la Universitat de Barcelona. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1989.

Masclans, F. Guia per a conèixer els arbres. Barcelona: Editorial Montblanc; Centre Excursionista de Catalunya, 1990.

Web de Parcs i Jardins de Barcelona, on podreu consultar les activitats que es duen a terme als parcs i jardins de la ciutat