SLUB. Borsa. Itineraris culturals d’acollida

itineraris culturals d’acollida

descoberta del Parc

de Collserola

Collserola és el parc urbà més gran d’Europa, un veritable pulmó de 8.000 hectàrees per a Barcelona i les ciutats que l’envolten. És un jardí salvatge, ben conservat i ple de zones d’oci on es pot descansar: bancs en els passejos, fonts en punts estratègics, etc.

Abans de visitar Collserola és aconsellable que passeu pel Centre d’Informació, atès que el Parc té una gran extensió. Allí trobareu una exposició permanent gratuïta sobre la flora i la fauna del lloc i, als caps de setmana, un vídeo que descriu la serra. També s’hi organitzen activitats guiades, en general durant el cap de setmana.

El cim del Tibidabo és el punt més alt de la serra (512 m sobre el nivell del mar). Des d’allí es poden veure les estores que formen els incomptables pins blancs, alzinars i rouredes que habiten al parc. És curiós comprovar com, malgrat estar enganxat a una gran metròpoli, han sobreviscut, en els seus dominis, els esquirols, els conills i, fins i tot, els porcs senglars, que és fàcil que sentiu si, durant la passejada, no feu gaire soroll.

Les principals àrees d’interès natural són la Rierada, el pantà de Can Borrell i la Reserva Natural de la Font Groga. El Parc està esquitxat de masies, cases tradicionals, miradors, zones d’oci i restes arqueològiques (assentaments neolítics i ibers, i canalitzacions de reg romanes). En una de les masies, can Coll, hi ha el Museu de la Vida Rural, on podreu conèixer els costums catalans, la gastronomia, l’artesania, etc. Els itineraris estan senyalitzats.

Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC): des de Plaça de Catalunya fins a l’estació del Baixador de Vallvidrera (zona 1, línia S1, amb destinació Terrassa-Rambla, o S2, amb destinació Sabadell-Rambla o S5 amb destinació Rubí). Freqüència: 10-20 minuts. Durada del trajecte: 15 minuts. Hi ha un camí empedrat des de l’estació fins al Centre d’Informació.

Per carretera: Carretera de Vallvidrera a Sant Cugat, al km 4,7. Accés senyalitzat i parquing.

De camí cap al Parc podreu veure la torre de telecomunicacions de Collserola: primer us quedarà al davant, però quan arribeu al Baixador (1) l’haureu deixat enrere. De seguida notareu una alenada d’aire pur i, tot seguit, quan pugeu les escales (que us quedaran a mà dreta), observareu uns pins pinyers impressionants.

Fixeu-vos-hi bé...

A veure si sou capaços de diferenciar els pins pinyers dels pins blancs.

Agafeu el camí empedrat amb llambordes que teniu al davant, el GR 92 Mediterrani, de bandes blanca i vermella, que puja cap al Centre d’Informació.

Fixeu-vos-hi bé...

Observeu les betes de marbre entre la roca, que trobareu a banda i banda del camí, i el llentiscle, el marfull i l’heura, plantes molt abundants en aquesta zona per les seves característiques.

Quan arribeu a la zona elevada damunt d’un coster, trobareu a la vostra dreta Vil·la Joana (2). Era una antiga finca de caràcter agrícola anomenada can Ferrer: a l’era hi ha una pedra esculpida amb aquest nom i la data de 1743. A mitjan segle XIX fou adquirida per la família Miralles, una il·lustre nissaga de Sarrià, que bastí l’edifici actual: és una gran mansió de tres plantes, amb galeries a les façanes anterior i posterior, i coronada per una torre.

Ramon Miralles l’oferí a Jacint Verdaguer, gran poeta català, quan la seva salut es malmeté; el poeta hi morí el 10 de juny de 1902, després d’una breu estada (24 dies). La casa fou adquirida el 1925 per l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta casa ha donat origen al museu dedicat a la memòria del poeta, inaugurat definitivament el 1963. Es pot visitar de franc els dissabtes o bé si es concerta una cita prèvia (932 047 805).

Unes passes més endavant trobareu el Centre d’Informació del Parc de Collserola (3). Està obert a tots els visitants per donar-los la benvinguda, per facilitar-los tota mena d’informació referent a les característiques del Parc i per orientar-los sobre què fer-hi i la manera com es poden usar els recursos que ofereix.

No us perdeu l’exposició permanent gratuïta sobre Collserola on s’explica el mosaic tan divers d’ambients naturals que hi ha al Parc, cadascun dels quals té una composició d’espècies vegetals determinada i acull una fauna variada. Aquesta diversitat configura la riquesa biològica de la serra.

Tindreu l’oportunitat de fer un passeig per comunitats vegetals com ara les brolles i les garrigues, els prats secs, les màquies, el bosc de ribera, l’alzinar i la pineda. També podreu contemplar una maqueta enorme, feta a escala, de tot el Parc i escoltar el cant del xoriguer, l’abellerol, el botxí, la tórtora, el gamarús, etc., que us servirà per identificar aquests ocells en la descoberta del medi que us proposem a continuació.

La capçalera de la riera de Vallvidrera és un dels indrets més bells i significatius de la serra de Collserola. Apreciat i utilitzat des de fa temps, ha anat prenent l’aspecte d’un bosc humanitzat, amb camins i esplanades, com un jardí enmig de boscos feréstecs i exuberants. Aquestes característiques fan que el paratge es pugui considerar un parc dins el parc, i l’anomenem parc de Vallvidrera.

Us proposem un itinerari per fer boca i engrescar-vos a conèixer millor aquest indret. Us aconsellem, però, que abans us prepareu una mica: protecció solar (tot i que anirem molt per l’ombra), alguna cosa per rosegar (o tot un dinar, si voleu aprofitar l’excursió per fer un bon pícnic) i, sobretot, aigua (ja que l’aigua de les fonts del Parc no està tractada).

El recorregut comença al bosc fins a arribar al torrent d’en Cardona i segueix després pel camí de la torrentera fins al seu punt més baix.

Sortiu del Centre en direcció a l’Escola Xiprer (4) seguint el camí que s’enfila per la pineda. Passeu per una pineda de pi blanc amb alguns pins pinyers, alzines d’aspecte arbustiu, arboços i brucs que formen un sotabosc força atapeït. A uns cinc minuts de la sortida, trobareu una bifurcació; heu de continuar avall (pel camí de la dreta, més planer, indicat pels cartells com el Fondal de la Budellera), i deixar a l’esquerra un camí més costerut. Aneu deixant enrere la pineda i endinseu-vos en una zona d’alzinar per una pista forestal en direcció cap a la torre de comunicacions de Collserola.

Quan arribeu a la carretera, tombeu a la dreta i camineu uns metres fins a trobar un camí de terra a l’altra banda. Baixant per aquest viarany us trobareu davant per davant del que era una de les poques alzines sureres de Collserola. Encara en podeu observar el tronc, que presenta el tret més distintiu d’aquest arbre: la capa gruixuda que el recobreix —el suro—, que té un paper important de protecció de l’arbre en cas d’incendi. Seguiu el camí de l’esquerra deixant el pontet de fusta a la dreta. A poques passes trobareu un saüc: és un arbre de fulles compostes que té propietats medicinals i fa unes flors blanques en forma de para-sol, d’olor desagradable.

Passada una gran roca trobareu unes escales de fusta que porten a la carretera. Travesseu-la i arribareu a l’esplanada que es coneix amb el nom de revolt de les monges (5). Seguiu pel camí CO6-Budellera que us trobareu al davant, que és recte i fa pujada. Observeu que hem sortit de la fondalada ombrívola i humida i que passem a un vessant de la muntanya més sec, on predominen l’estepa borrera, la gatosa i el garric. Tan a prop de Barcelona, us semblarà mentida la tranquil·litat que s’hi respira! Pel camí aneu observant les pissarres negres a les parets laterals, i la manera com marquen els plecs de deformació del terreny. També podreu trobar algun fragment de granit.

A uns vint minuts de la sortida, arribem a una cruïlla de camins on la senyalització del Parc indica la direcció cap als itineraris de la Budellera, que seguireu. Des del camí veureu el cim del Tibidabo, d’on sobresurt la torre de les aigües i el temple i, seguint la carena, la nova torre de telecomunicacions. El nom de Tibidabo ve del llatí tibi dabo, ‘et donaré’; aquesta expressió fa referència a un passatge de la Bíblia en què el diable tempta Jesús ensenyant-li tots els regnes de la terra, des d’un lloc elevat, i prometent-li que seran seus. És un nom modern, donat probablement pels monjos del monestir de la Vall d’Hebron.

Ara entreu en una zona d’alzinar abundant. És un bosc molt ben desenvolupat i característic de la Mediterrània. Es troba a l’obaga i intercala algun roure, així com arítjol, esparreguera i rogeta.

Al cap d’uns quaranta minuts de la sortida, travesseu un pont per esquivar un revolt força pronunciat i seguiu per la pista forestal que porta cap a la Budellera per dalt. El camí passa per sobre de can Mandó i, uns metres més enllà, deixa a l’esquerra can Xoliu; al cap de vint minuts, trobareu a la dreta el camí que baixa cap a la font.

Segur que no us podreu resistir a pujar a la torre de telecomunicacions de Collserola (6): és molt a prop. Llavors només cal agafar el camí que serpenteja fins a dalt del cim durant uns deu minuts (sembla més a prop però les seves enormes dimensions ens enganyen), i podreu gaudir de la vista magnífica que abasta des del Montseny, al Vallès (a la vostra esquerra), passant per la ciutat de Barcelona i el mar (al davant), fins al delta del Llobregat (a la vostra dreta). Val la pena! Després podeu continuar el camí cap a la font tornant per on heu vingut o bé baixant un seguit d’esglaons de pedra fins a la font de la Budellera (7).

La font de la Budellera és una de les més populars de Collserola. El paratge va ser enjardinat per J. C. N. Forestier al principi del segle XX, i fa uns anys va ser restaurat. És una font d’un sol broc que neix sota uns porxos. L’aigua s’escola avall per un únic canaló que s’obre a altres piques plenes de falgueres i molses.

De l’última de les placetes que formen el recinte surt un camí que davalla cap a la Vil·la Joana, però que deixareu a la dreta per seguir recte uns metres més endavant, per la fondalada de baixada una mica escabrosa, fins a ca n’Estisora, una masia catalana que manté encara la seva activitat agrícola. Baixant per les escales fetes de terra i troncs, podreu veure les feixes i la bassa de la masia a la dreta i, seguint la pista, en menys de deu minuts arribareu al revolt de les monges, tot baixant per un corriol graonat amb troncs a la dreta.

Continueu baixant fins a una plaça, on trobareu uns bancs de fusta i una senyalització que indica el camí que segueix el torrent fins al revolt de les monges. La vegetació cobreix pràcticament tot el fondal; i hi destaca la presència d’algunes alzines de gran alçada.

En arribar al revolt de les monges creueu la carretera i continueu per les escales de fusta que trobareu a l’altra banda: és el camí que ja heu fet al principi, que segueix el torrent anomenat fondal de la Budellera i acaba al pont que hi ha davant del camí d’entrada al Centre d’Informació des de la carretera, on arribareu en uns deu minuts.

Podeu continuar recte pel camí inicial i fareu cap a l’àrea de lleure de Santa Maria de Vallvidrera (8) i a la font de Santa Bàrbara. Des d’aquí podreu agafar un camí semiasfaltat fins a Vil·la Joana.

Si us trobeu en forma i esteu romàntics, encara podeu visitar la font Vella al capdavall de l’avinguda dels plàtans, on també hi ha la taula dels bisbes, que es diu així perquè en aquest lloc Jacint Verdaguer es trobà amb tots els bisbes catalans que el vingueren a veure. A sota, hi trobareu la font Nova i, una mica més enllà, la font Joana. Podeu tornar cap al baixador de Vallvidrera prenent el camí del fondal de Vil·la Joana.

També podeu tornar cap a Barcelona amb el funicular de Vallvidrera: des de la torre de Collserola seguiu la carretera que baixa des del Tibidabo fins a la població de Vallvidrera. Allí ja trobareu indicat el lloc on hi ha el funicular, que fou inaugurat el 1902 i, actualment, està totalment renovat. Aquest funicular connecta amb els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Raspall et al. Guia de natura del Parc de Collserola. Barcelona: Consorci del Parc de Collserola, 2004.

Maluquer, J. Els ocells de les terres catalanes. 3a ed. Barcelona: Barcino, 1981.

Peterson, R.; Mountfort, G. Guia dels ocells dels Països Catalans i d’Europa. Barcelona: Omega, 1991.

Pujadé, J.; Sarfo, V. Guia dels insectes dels Països Catalans. 2 vol. Barcelona: Kapel, 1986.

Hijar, R. Els arbres del nostre paisatge. 3a ed. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1980.

Llorente, G. Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Barcelona: Pòrtic, 1988.