SLUB. Borsa. Itineraris culturals d’acollida

La ciutat antiga va ser l’espai on Barcelona va néixer i on els barcelonins van veure créixer els seus fills durant segles. El nom d’alguns dels seus carrers ens transporten a aquest passat. N’hi ha que ens parlen dels oficis que s’hi aplegaven, com ara el carrer dels Corders, sovintejat pels artesans que fabricaven les cordes per a les embarcacions. O com el carrer del , que ens recorda la presència d’un barri jueu a la ciutat, pràcticament destruït l’any 1391 per una revolta popular. Aquests barris de Barcelona són també un lloc de trobada entre passat, present i futur. És efectivament una zona impregnada de records del passat barceloní, amb racons carregats de símbols de la història recent i llunyana de la ciutat; però també amb racons que a hores d’ara estan patint una gran transformació urbanística: la destrucció dels carrers estrets i l’edificació de pisos moderns i d’avingudes amples.

La instal·lació d’una nova població de més enllà de les nostres fronteres també comporta canvis. Us podríem parlar dels helvètics que es troben a la Societat Suïssa i que viuen a l’Eixample o dels llatinoamericans del turó de la Peira. Però ho farem del Raval, de Santa Caterina i del Gòtic perquè és on trobareu la Barcelona que exhibeix amb més força la cruïlla de cultures. Comerços, associacions, espais d’oració i de relació afloren de la mà de la nova immigració, i tots aquestes espais es converteixen en nous símbols de Ciutat Vella, al costat de referències més tradicionals com ara les parròquies, els ateneus i els antics hospitals.

Des de la plaça de la Universitat ens submergim a la zona que la ronda de Sant Antoni amaga a la seva esquerra: ja som al Raval. L’animació del carrer de Joaquim Costa és la nostra porta d’entrada al barri. De seguida constatem que les tonalitats de pell dels vianants són més diverses aquí que a la ronda; van de les cares més pàl·lides a les pigmentacions més torrades. El Raval és un barri humil i cosmopolita alhora, i algunes mentalitats estretes encara eviten d’entrar-hi. De fet, hi ha barcelonins que només en coneixen el Museu d’Art Contemporani o les botigues de discos del carrer de Tallers, la zona del barri que té més relació amb la resta de la ciutat.

El sector format pels carrers de la Paloma, del Tigre, del Lleó i de la Lluna (A), que trobeu baixant a mà dreta, és un dels llocs de Ciutat Vella on viuen més filipins. Al principi, moltes dones d’aquesta nacionalitat treballaven i vivien a cases benestants de Sarrià i Sant Gervasi, però quan van poder portar la família es van instal·lar aquí. La botiga de queviures del carrer de la Paloma és parada obligada dels amants de les papaies i d’altres fruites tropicals.

Si continuem Joaquim Costa avall, de tant en tant veiem botigues regentades per nouvinguts al país. Molts establiments de comestibles del barri han canviat de mans i són famílies d’origen pakistanès les que han passat a ocupar-se’n. De fet, aquest és un carrer on la diversitat d’ambients, d’ideologies i de costums és total. Tan aviat hi trobem un famós sindicat anarquista com una Església evangèlica filipina. Aquí una botiga per a vegetarians, allà una carnisseria . I al capdavall del carrer fins i tot trobem una associació russa que ens ofereix productes d’aquell país. Joaquim Costa també s’ha anat sembrant de bars; a banda dels clàssics Almirall i Granja Gavà, s’han obert cafès llibreria i bars de disseny. Al carrer Ferlandina, tocant a Joaquim Costa, trobareu l’associació cultural La Serilla, amb sala d’exposició i concerts, que porten uns anglesos.

Un cop al carrer del Carme, podeu anar a la plaça del Pedró, des d’on es veu el mercat de Sant Antoni al fons. Seguiu en direcció al mercat i entreu al carrer de Sant Climent, xino-xano (B). És una zona de vianants on hi ha algunes associacions culturals, per exemple, la Societat Coral Girasol, una de les moltes corals que funcionen al barri. Aquestes societats acostumen a tenir locals per als socis a peu de carrer i algunes tenen bandes de música que podem sentir assajar en dies concrets. Uns metres més enllà trobem el que era una perruqueria freqüentada per homes marroquins, que ara s’ha convertit en un cosidor pakistanès.

Fixeu-vos-hi bé...

L’establiment conserva l’antic rètol de quan era una perruqueria per a dones anomenada Alfons. Just a sota hi ha un cartell amb el nom de quan va passar a ser una perruqueria marroquina: Alí Baba, el protagonista d’un dels contes de Les mil i una nits que va obrir la porta d’una cova que guardava el botí de quaranta lladres pronunciant «Sèsam, obre’t». Per a la branca mística de l’Islam, els sufís, la llavor de sèsam és el símbol de la imaginació. Actualment, l’establiment continua amb l’aparença de perruqueria, però s’ha transformat en un cosidor amb dues màquines de cosir. Quin serà el seu nou nom? Deixarem que el sèsam ens ho digui...!

A través del carrer de la Cera ens situem al carrer de l’Hospital. Aquesta és una de les artèries principals del Raval. Cada 11 de maig, per Sant Ponç, el carrer s’omple de plantes medicinals i confitura de tota mena. L’origen d’aquest costum és medieval, quan els herbolaris venien els productes a prop de l’hospital de la Santa Creu. Ben aviat trobem la primera de les carnisseries del carrer. A l’establiment El Nour el propietari algerià us atendrà en català i hi podreu comprar la carn de vedella permesa per als musulmans que, segons diuen, és força gustosa.

Ens trobem just a l’inici de la rambla del Raval, una de les obertures que s’han dut a terme al barri. Aquesta rambla, inaugurada el 2000, és una de les mostres més clares de la barreja d’ambients del Raval, on els bars chic es toquen amb els restaurants pakistanesos, turcs, etc. Quin contrast!

Continuant pel carrer Hospital, al cap d’una estona, una de les poques botigues de teixits orientals del barri apareix davant nostre. Quines coloraines! Les teles exposades són un reclam massa vistós per resistir-s’hi. A l’interior el sastre pren les mides al client, com en els nostres temps passats. Si teniu temps, atureu-vos, uns metres més enllà, en un dels cafès marroquins que trobareu tot seguit. Són locals bulliciosos on podreu degustar un te autènticament morú: amb molt de sucre i menta (C).

El carrer de l’Hospital és ple de sorpreses. En una de les nostres mirades descobrim la que és, potser, la més concorreguda de Barcelona. El local que ocupa havia estat la seu d’un sindicat clandestí en temps del dictador Franco (1939-1975). La seva situació privilegiada fa que musulmans de totes les nacionalitats i procedències hi acudeixin. Per això és de les poques que té una gran activitat durant la setmana, a més a més de la pregària dels divendres, dia sagrat dels musulmans. Si podeu, passeu-hi un divendres al migdia i observareu la gran quantitat de fidels que s’hi acosten, alguns amb gel·laba i d’altres amb texans. No és estrany que l’oratori sovint es quedi petit per acollir-los a tots.

Precisament molt a la vora d’aquí, els jardins de l’Hospital de la Santa Creu ens desvelen algunes reminiscències islàmiques (D). De sobte, la remor de les voreres del carrer de l’Hospital desapareix i entrem en un illot de tranquil·litat. El recinte hospitalari va ser construït entre 1401 i 1408 imitant els caravanserralls islàmics —edificis per acollir les caravanes que feien rutes per terres d’Orient. Aquests edificis solien tenir una mesquita i una font al centre del pati, que era utilitzada per purificar-se abans de la pregària. La majestuositat de la font d’aquest claustre contrasta amb les piques que utilitzen els musulmans de Barcelona als seus centres de pregària. I és fàcil pensar que la diferència encara seria més gran si poguéssim veure la primera mesquita que va tenir Barcelona, situada on avui s’aixeca la Catedral. Al cantó oposat del pati, hi trobem la Biblioteca Popular de Sant Pau i Santa Creu, on els més erudits teniu a disposició el Servei de Cultura Àrab amb un fons de més de cinc-cents llibres sobre la cultura, la religió i la història del món àrab. La nostra ruta desemboca a les Rambles, però immediatament tornem al Raval a través del carrer de Sant Pau.

Fixeu-vos-hi bé...

Ja dins del carrer de Sant Pau hi ha l’Hotel Espanya, un dels més antics de Barcelona. A la façana hi trobem una placa commemorativa de l’estada de José Rizal en aquest hotel l’any 1882. Rizal va ser un màrtir independentista de les Filipines que va morir afusellat a mans de l’exèrcit espanyol. Els lligams entre Catalunya i Filipines no són nous, sinó que es remunten a l’època colonial, quan vestir els mantons de Manila era símbol de distinció i el tabac procedent de les illes era molt cotitzat.

Ben aviat descobrim els primers establiments de pakistanesos del carrer de Sant Pau: les perruqueries conviuen amb els restaurants, els basars, les botigues de comestibles i algun videoclub (E). Mirem on mirem, topem amb una botiga mig plena. Notem que els cartells d’aquests comerços intenten ser com més generals millor. La referència als productes asiàtics és constant, i sovint aquestes botigues s’anomenen indopakistaneses. L’enfrontament entre els dos països, veïns enemistats des de sempre, sembla que no tingui gens d’importància al Raval de Barcelona. Les paraules indi i pakistanès apareixen aquí juntes com si no passés res. L’alimentació no té fronteres.

A poc a poc ens endinsem en les restes de l’antic Barri Xino. Pels carrers de Sant Ramon i d’en Robador es conserven bars on es refugien algunes prostitutes. Aquí els edificis estan en més mal estat. Al final del carrer de Sant Pau, trobem la parròquia de Sant Pau del Camp, una de les joies del romànic barceloní. Molt a la vora, el local d’Ibn Batuta, l’associació d’acollida d’immigrats àrabs més activa del Raval. I si passeu per aquí un dissabte a la tarda potser trobareu un grup de joves pakistanesos jugant a criquet als jardins dels horts de Sant Pau (F).

Fixeu-vos-hi bé...

A qualsevol cantonada veureu un repartidor de butà, molts dels quals són pakistanesos que treballen per torns entre socis durant tot el dia. De fet, els pakistanesos han introduït una nova cultura horària al barri, perquè obren els seus comerços fins ben entrada la nit. Meravella l’energia amb què fan la seva feina els nostres repartidors de butà, d’extremada duresa si tenim en compte que al Raval encara hi ha pocs edificis amb ascensor. Sovint els podem sentir d’un tros lluny perquè avisen els veïns picant les bombones amb una barra de ferro.

És diumenge a la tarda. La Rambla és plena a vessar de turistes a la recerca de l’ambient genuí que l’ha fet tan famosa. Les botigues de souvenirs de les voreres laterals del passeig viuen d’aquesta allau de persones que ens visiten cada any. Si som una mica tafaners hi podem trobar els records més inversemblants: per exemple, el ja clàssic barret mexicà. Els sindhi vénen de l’Índia i es dediquen majoritàriament al comerç, sobretot en aquestes botigues de la Rambla que estan obertes tot el dia sense interrupció.

Al pla de la Boqueria (G), el paviment del qual és una obra de Joan Miró, alcem el cap i ens dirigim als edificis de mà dreta, d’on sobresurt un campanar gòtic, el de Santa Maria del Pi (H). La plaça del Pi és refugi de músics i artistes. Aquest indret carregat d’història va ser un dels escenaris de la vaga de fam que alguns immigrats van fer l’any 2001 per reclamar permís de treball i residència. Durant aquells dies, a les taules ubicades davant la porta de Santa Maria del Pi es recollien signatures de suport als vaguistes i queviures i mantes. El gest d’entrega d’aquests homes i dones va fer remoure més d’una consciència.

Des d’aquí ens dirigim a un dels antics calls jueus, un conjunt de carrerons estrets situats al costat de la plaça de Sant Jaume, darrere del carrer de Ferran. Es tractava d’un barri independent i tancat amb dues portes principals, que el separaven de la ciutat medieval. Se’n conserven ben poques coses, tot i que va ser la comunitat més gran de Catalunya, amb quasi 5000 membres. L’any 1391 la comunitat va entrar en decadència.

Fixeu-vos-hi bé...

A la façana del núm. 1 del carrer de Marlet (I), que fa cantonada amb el carrer de Sant Ramon del Call, hi trobem una làpida jueva. De fet, es tracta d’una còpia de l’original que es conserva al Museu de la Ciutat. La inscripció fa referència a una fundació, dedicada a l’acollida de pobres, malalts i viatgers, que havia ocupat aquest lloc. La traducció exacta seria: «Fundació Pia de Samuel Ha-Sardí: la seva llum viurà per sempre».

Tot seguit, ens introduïm al carrer de Rauric (J), en direcció a la plaça Reial. Per un instant, l’empedrat del terra ens fa pensar que som en una ciutat estancada en el temps. No gaire lluny d’aquí, al carrer d’Avinyó, trobem un restaurant de cuina pakistanesa amb vistes a la muralla romana (K). Si continuem fins a la plaça de Georges Orwell, al carrer d’en Carabassa hi ha un altre petit restaurant pakistanès que a les nits es converteix en un bar de copes. Aquest carrer emblemàtic manté la seva estructura i la seva lluminositat originals, úniques a la zona. Mentrestant, no gaire lluny d’aquí, a la parròquia de Sant Just i Pastor se celebra una missa organitzada per la comunitat filipina de Barcelona (L). Una de les curiositats del recinte és la representació de l’infern que hi ha exposada al fons a mà dreta. Val la pena observar-la per imaginar-nos quina era la visió oficial, fins fa unes dècades, del que ens esperava després de morts si no seguíem les normes socials.

Us recomanem que passegeu per aquest barri un dia feiner quan ja fosquegi: la llum dels comerços il·lumina el nostre pas i podem contemplar-hi la vida com si es tractés d’un gran teatre. Des de la parada de metro de Jaume I (L4), cal travessar la Via Laietana i davant vostre us trobareu el carrer de la Bòria, l’antic camí que sortia de la ciutat romana. Fins al segle XIX, les persones acusades de eren obligades a passejar-se dalt d’un ase amunt i avall d’aquest carrer. Avui dia, el trànsit de vianants és intens, i tan sols alguns automòbils hi circulen lentament.

De seguida ens plantem a la plaça de la Llana (M) i ens criden l’atenció la diversitat de colors al nostre voltant. Al costat d’una botiga tradicional de comestibles —on l’embotit és el rei dels productes— trobem un comerç de fruites tropicals amb una gran afluència de clientela. No només hi ha fruita fresca, com ara les ja tradicionals bananes o pinyes americanes de qualsevol mercat: també hi ha mangos, guaiabes, alvocats i malanga, un tubercle de gust semblant a la patata. I quina sorpresa quan descobrim que el propietari és d’origen algerià! Aquesta és una de les constants de la Barcelona vella i un dels seus grans tresors: es tracta d’un lloc on les fronteres culturals es poden superar amb més facilitat.

Des de fa uns anys, també han començat a aparèixer, però, botigues i bars de disseny, a causa de la proximitat del Born, que contrasten amb l’ambient comercial més de barri. Aquests dos móns es fusionen al carrer de la Flor de Lliri, on hi ha una agència de viatges especialitzada en Àfrica i, fins i tot, una botiga d’art tribal, totes dues amb clientela principalment de fora del barri.

Des de la plaça de la Llana podeu trencar a mà esquerra per qualsevol dels carrerons estrets i descobrireu la gran concentració de locutoris telefònics que hi ha en pocs metres (N). Alguns d’aquests establiments són molt més que una sèrie de cabines telefòniques. Es tracta de llocs on persones que comparteixen el mateix origen aprofiten per trobar-se i xerrar. Si mai heu de trucar a un telèfon mòbil o bé a l’estranger, la conferència us pot sortir molt més barata que si la feu des d’una cabina pública.

Fixeu-vos-hi bé...

Alguns locutoris pengen rellotges perquè sapiguem quina hora és al país on truquem. Això s’observa molt bé al locutori més vistós del barri, al carrer de l’Arc de Sant Onofre, on damunt de les cabines s’indica l’hora dels països de bona part de la clientela: Equador, República Dominicana, Xina, Pakistan, Filipines, Aràbia Saudita, Nigèria i Argentina.

Si després continuem pel carrer dels Corders, deixant enrere la plaça, fa una anys hauríem pogut observar a la vostra esquerra una persiana abaixada sota un rètol que deia: M. Rocamora (O). En aquest lloc hi havia hagut un obrador de campanes que sabem que ja funcionava l’any 1723. Moltes de les campanes que s’hi feien s’exportaven a Amèrica. A l’altra banda del carrer, ara hi ha una perruqueria per a dones, la majoria dominicanes arribades de l’Espanyola, la primera gran illa espoliada pels conqueridors i possiblement una de les destinacions d’aquestes campanes. A Santa Caterina, noms com el del Bar Boca Chica o la perruqueria Corte Tropical ens recorden que hem entrat en una petita ciutat dominicana, però aquesta vegada sense travessar l’Oceà. La música merengue que surt d’aquests establiments ens treu definitivament de dubtes.

Sense adornar-nos-en, ja som al carrer dels Carders. Al començament del carrer trobem una capella del segle XII que servia per hostatjar els viatjants que arribaven a Barcelona quan les portes de la ciutat ja eren tancades. Des d’aquí, us recomanem que agafeu el carrer d’en Giralt el Pellisser (P): un autèntic regal per als sentits ple de petits comerços inundats de mercaderies. L’origen de tanta activitat comercial és degut al mercat del barri, que es va inaugurar l’any 1848 i que va ser el primer recinte cobert d’aquestes característiques de Barcelona. Es tractava d’un mercat molt popular i un dels més econòmics de la ciutat, sobretot en productes com ara les patates i els llegums. Fa uns anys l’Ajuntament el va traslladar d’emplaçament per reformar-lo i moltes botigues del voltant van haver de tancat per aquest motiu —es calcula que vuitanta a tot el barri. Ara que el mercat ja ha retornat al seu lloc original, l’activitat s’ha reprès i moltes botigues obert de nou. La restauració del mercat ha estat obra dels arquitectes Benedetta Tagliabue i Enric Miralles. Admireu des d’un punt estratègic el disseny de la seva espectacular teulada de mosaic de colors!

A mesura que avancem pel carrer Carders i ens dirigim al barri de notem una presència més gran de marroquins. De fet, ens acostem a les dues mesquites de la zona i pel camí trobem algunes carnisseries . Cap al final del carrer, arribant a la plaça de Sant Agustí Vell, l’ambient comercial decau. Molts antics comerços estan tancats. A la nostra esquerra, entre el carrer de Jaume Giralt i de Montanyans trobem l’indret conegut com a Forat de la Vergonya (Q). Aquí presenciem en directe la lluita entre la ciutat d’estructura medieval i la ciutat de disseny uniforme i carrers sense personalitat.

Com a prolongació del Forat, trobem l’esplanada del carrer d’Allada Vermell, fruit de la reforma urbanística de l’Ajuntament per “esponjar” el barri. Molts veïns van desafiar aquest projecte de reforma, pel qual es van haver d’enderrocar molts edificis antics. Actualment, aquesta rambla és un punt molt actiu del barri: hi trobem un petit teatre —l’Espai Brossa—, un teatret de putxinel·lis —la Puntual—, i cada dissabte s’hi fa una petita mostra de joves artesans. Quan ve el bon temps i si teniu sort, pot ser que, durant el cap de setmana, hi trobeu grups de música tocant en el petit escenari fix que hi ha al mig de la rambla.

Fixeu-vos-hi bé...

En el núm. 4 del carrer de Jaume Giralt hi havia una casa que va ser enderrocada l’any 2000. Aquí va néixer l’escriptor Joan Maragall. Abans que l’edifici desaparegués va acollir joves sense sostre algerians que estaven desdocumentats i vivien en condicions insalubres. Avui les restes d’algunes parets mestres de l’edifici serveixen de porteria per als nens i joves que juguen a futbol.

Més endavant, la plaça de Sant Agustí Vell, amb tot de bars al voltant —d’entre els quals el Mundial, un clàssic de les tapes— és un punt de trobada de molts nois i noies joves. Des d’aquí ens dirigim al final del nostre recorregut, en direcció a la plaça de Sant Pere. De camí per agafar el metro de tornada a casa, acabem descobrint el reguitzell de magatzems xinesos que venen roba a l’engròs al carrer de Trafalgar i a la ronda de Sant Pere (R). El col·lectiu xinès era poc nombrós a Catalunya fins als anys noranta. La manca de restaurants de menjar xinès i les expectatives creades pels Jocs Olímpics va fer-ne augmentar el nombre exponencialment. L’any 1993 ja tenien 700 establiments de restauració només a Barcelona, però ben aviat alguns van haver de tancar. Ara n’hi ha que s’han dedicat al comerç majorista amb molt d’èxit, i el carrer de Trafalgar n’és una prova.

Gol, Jordi. «La vergonya de Ciutat Vella». A: La Veu del Carrer. Barcelona, novembre-desembre de 2001, núm. 70.

Luque, Carmen; Pernau, Gabriel. «Entre el Pacífic i l’Índic». A: Barcelona Metrópolis Mediterrània. Barcelona, novembre de 1988-gener de 1999, núm. 44.

Monnet, Nadja. «El uso del espacio público por parte de los nuevos habitantes del Casc Antic de Barcelona: continuidad e innovaciones». A: Scripta Nova. Revista electrónica de Geografía y Ciencias Sociales. Universitat de Barcelona, agost de 2000, núm. 69.

Moreras, Jordi. Musulmanes en Barcelona. Espacios y dinámicas comunitarias. Barcelona: CIDOB, 1999.