SLUB. Borsa. Itineraris culturals d’acollida

A la primavera (de Setmana Santa a Sant Joan) i a la tardor (de la Mercè a Nadal), els divendres al vespre, de les deu a les dotze (de 22 a 24 h), s’omplen de música i moviment espais que la història s’ha dedicat a transformar. Sobre construccions mil·lenàries, gent de totes les edats salta i es mou al ritme de la música. Us convidem a endinsar-vos en aquest espai i a convertir-vos en actors d’una tradició viva a Barcelona.

En arribar-hi, bé per casualitat o bé amb intenció (el millor és agafar la línia groga fins a Jaume I), el qualificatiu medieval és el primer que ens ve al cap. Però la plaça no fa ni un segle que presenta aquesta fisonomia. És cert que les pedres tenen gairebé tota la vellesa que aparenten, però ens descol·loquen una mica. La història de la construcció de la plaça del Rei recull l’esperit d’admiració que cada barceloní té per Barcelona i el seu passat. La història de la plaça del Rei és la història de moltes reivindicacions i lluites per conservar el patrimoni de la ciutat, una ciutat que es deixa redescobrir darrere de cada mirada nova. El present de la plaça emmarca matins, tardes i nits inoblidables. Tots els que hi anem habitualment podríem explicar històries que han nascut al peu d’aquestes escales.

Un cop a la plaça, el que veiem al fons és el Palau Reial Major (1). Va ser construït entre el 1359 i el 1362. Antigament era la residència dels comtes de Barcelona. En destaca la gran sala del Tinell. Diu la veu popular que en aquesta estança els Reis Catòlics van rebre Colom quan va tornar de les Amèriques; però per ser fidels a la història confessarem que ni el dietari del Consell de Cent ni el de la Generalitat parlen d’aquest fet. A la cantonada esquerra se situa el mirador del rei Martí (2), un «gratacel» de l’edat mitjana. Malgrat que té el nom del monarca, va ser construït 150 anys després de la seva mort, en memòria seva. Al costat, a mà esquerra, s’alça el palau del Lloctinent (3). La construcció d’aquest palau (s. XVI) va coincidir amb la destrucció del barri jueu. És per això que, entre les pedres que el formen, hi podem trobar inscripcions hebraiques. Durant molt temps, aquest lloc ha acollit l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

La capella de Santa Àgata (4) queda al davant del palau del Lloctinent. De seguida localitzareu el campanar! Aquesta capella d’una sola nau es va construir a l’època de Jaume II (s. XIV) sobre una antiga torre de la muralla romana. En el segle passat va estar a punt de ser desmuntada i venuda pedra per pedra, però gràcies a la tossuderia d’uns quants barcelonins es va poder evitar la desgràcia. Tancant la plaça tenim la casa Clariana Padellàs (5). Aquesta casa estava ubicada, des que va ser construïda en el segle XVI, al bell mig del que ara és la Via Laietana i va ser traslladada pedra per pedra fins aquí el 1931. Ara, en aquest palau s’allotja el Museu d’Història de la Ciutat. Si el visiteu, descobrireu que sota la plaça, que sembla tan sòlida, s’amaguen restes de la ciutat romana Barcino. I és que el més interessant no és sempre el que es veu...

Si teniu ganes de reposar una estona i prendre alguna cosa, ben a prop teniu la terrassa del Museu Marès (6). És un bon lloc per a l’hora del cafè.

Fixeu-vos-hi bé...

Si retrocediu just fins a arribar al carrer de la Freneria i us encareu cap a la Catedral, podreu veure un petit animal que queda amagat per a la majoria dels passejants. A la part de més a la dreta de la Catedral, hi veiem dues torres. La que queda més a prop nostre és la més baixeta. Que el veieu a sobre? És un cargol!!! (7)

La dansa és, des de temps remots de la història, un mitjà d’expressió, una manera quotidiana de mostrar tot un seguit de coses ben diferents. I no cal dir-ho, entre aquestes coses, la dansa ha estat una manera de viure la festa. I al llarg dels anys, s’ha anat forjant una forta tradició arrelada en la cultura de cada poble.

És en aquest últim segle que les coses han canviat molt. El pas de la vida rural a la vida urbana, la industrialització i l’acceleració del ritme de vida, han fet que es reformulés tant el significat com la manera de viure la festa. S’han trencat ràpidament moltes tradicions i gairebé s’ha oblidat tot aquell folklore que era fruit del fet que durant tants anys homes i dones celebressin alguna cosa.

Quan es parla de dansa tradicional es pensa sovint en la sardana («la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan», com diu Maragall). Però la veritat és que cada poblet tenia la seva dansa pròpia, i són aquestes danses i la riquesa d’aquesta varietat les que es recuperen i ballen a la plaça del Rei. Al so de la tenora o del sac de gemecs, comença la dansa tradicional catalana. Aparentment, poca cosa: passes curtes, algun saltiró, girs, etc. Però tot junt constitueix una cosa ben entretinguda. I ja no només es recuperen danses catalanes sinó també danses d’arreu, i de vegades es creen situacions paradoxals: ara com ara, per exemple, la dansa més popular a la plaça del Rei és de procedència anglesa.

L’any 1973, aproximadament, unes quantes persones que s’havien conegut arran d’uns campaments on havien practicat danses d’arreu van començar a reunir-se un cop al mes per no oblidar el que havien après. Després de molt ballar per diferents indrets de la ciutat, va començar a augmentar el nombre de balladors i finalment es van tornar a reunir a la plaça del Rei. Van aconseguir uns amplificadors, una tarima i el suport de molts músics de la branca tradicional. Així, van decidir trobar-se els divendres de primavera i tardor.

Actualment, si el temps ho permet, vénen músics diferents cada setmana i, de tant en tant, a la plaça hi ha monitors de ball que ensenyen danses en rotllana, en parella, etc., a tothom qui en vulgui aprendre. L’horari és de deu a dotze, però tot sovint la festa continua més enllà de mitjanit, això sí, amb els amplificadors desconnectats per no molestar els veïns.

A la plaça del Rei, la gent hi va a aprendre balls que són l’última novetat del segle XIX! Es trenca una mica la barrera del temps i sembla que a ningú no li interessa el futbol ni la cantant de moda. Sempre hi ha ambient a les escales: gent que només es coneix de vista, gent que ja es coneix, gent que s’atreveix a treure algú a ballar, etc. Sempre hi ha algú al centre de la plaça fent ballaruga. És un lloc per aprendre, no només per lluir-se. S’ha de perdre el sentit de la vergonya, perquè l’única cosa que té sentit, allà, és la dansa. És un lloc per conèixer gent, per xerrar, per estar còmode però, sobretot, per ballar!

Després de cinc edicions del festival Tradicionàrius, el 1993 l’Ajuntament de Barcelona va cedir el local Artesà de Gràcia als organitzadors, i es va crear el CAT (Centre Artesà Tradicionàrius), un centre molt dinàmic que programa regularment concerts, balls i sessions d’improvisació i intercanvi entre solistes i grups. Cada trimestre s’hi duen a terme també tallers d’aprenentatge d’instruments (acordió diatònic, percussió, gralla, violí, flabiol, etc.) i de dansa. Tot i que el seu àmbit preferent d’actuació és la música tradicional catalana, els concerts del CAT incorporen, com el festival de la plaça de Rei, grups i solistes d’altres tradicions musicals. Aquí hi podreu venir a ballar tot l’any. Però això sí: pagant!

Només se n’aprèn d’una manera: ballant. Així que posa’t unes sabates còmodes i atreveix-te a sortir a la pista. Pensa que el proper ball serà diferent i que la teva oportunitat d’aprendre’l ja haurà passat. Les danses són prou llargues per poder-te iniciar; així que tria bé qui imites i... que comenci la música!

Per si vols anar assajant, explicarem el ball que s’ha fet més popular entre els dansaires catalans: el cercle circassià, de procedència anglesa. Es pot ballar amb qualsevol polca que tingui dues tirades de vuit compassos.

La posició d’inici és la rotllana. S’agafen de les mans de manera intercalada nois i noies. La parella de la noia serà el noi de la seva dreta (i viceversa, el noi tindrà per parella la noia de la seva esquerra). La dansa consta de quatre temps que es van repetint sense parar fins que la música s’acaba. I són:

La sardana és una dansa tradicional catalana que ha esdevingut un veritable símbol per a Catalunya. Escriptors com Maragall, Eugeni d’Ors o Josep Pla han vist en aquesta dansa l’expressió d’un sentiment de democràcia, de germanor (es balla en rotllana, donant-se les mans) i una estranya combinació de seny i rauxa, de moviment i ordre (malgrat els salts i els bots, mai no es pot deixar de calcular els compassos). De fet, no és fins al segle XX que la sardana s’estén realment per Catalunya i es balla a totes les festes majors. Llegim el testimoni de Josep Pla, que ens ho explica:

«A l’estiu els crepuscles són llargs. Les sardanes començaven, a plaça, quan la tarda iniciava la seva declinació. La llum era encara molt viva, però era ja tocada d’un punt de frescor suau, d’una inflexió de densitat daurada —aquella llum de tarda que fa un borrissol de resplendor en els cabells de les noies rosses i posa un toc de rovell d’ou en les panotxes de blat de moro penjades en els terrats.

»Jo tinc una vella debilitat per les sardanes i en el curs de la meva vida en dec haver vist tota l’evolució, perquè han passat fins a escampar-se per tot l’àmbit de la Catalunya històrica —el Rosselló inclòs. Primer només es ballaven a l’Empordà. Les velles orquestres de Ceret i del Voló tenien una irradiació merament local. Després, pel pas de Sant Feliu de Guíxols, penetraren a la comarca de la Selva —sobretot pel seu litoral. Si Pep Ventura, empordanès, creà la sardana llarga, fou un selvatà, Juli Garreta, el qui li donà el màxim contingut musical [...]. Després, els músics de Barcelona s’interessaren per les sardanes i ja la tinguérem armada. Avui les sardanes s’han comercialitzat com gairebé totes les coses d’aquesta època, i això fa que el seu avenir sigui assegurat. [...]

»De jove vaig ballar sardanes. Ara m’agrada veure-les ballar. He observat sovint la cara immensa de satisfacció que tenen els homes i les dones amb els braços enlaire, tot el cos pendent dels moviments que el joc musical fa fer a les cames, el pensament lligat a una forma d’excitació musical que pel fet d’haver-se de comptar no pot arribar mai al frenesí ni al desordre de la interpretació enfebrada i personal. Les sardanes tenen un ordre bàsic i en aquest sentit són un plaer. El plaer ordenat és la voluptuositat. Una sardana són quinze minuts justos de voluptuositat. No dic de sensualitat. Dic exactament el contrari: de voluptuositat.

»En el meu temps les sardanes s’arrossegaven utilitzant un ritme en l’oscil·lació de les espatlles ple de sonsònia, picant els temps amb una certa sorna. Ara les sardanes se salten, sobre un espai de terra molt petit, limitat. El cos oscil·la poc. Es manté dret, vertical. Llavors, els braços s’alçaven només fins a mig aire i hom donava un sacsejament a les espatlles una mica esfotrassat. Ara els braços s’alcen més drets, més alts, amb més vigor, i les espatlles es mantenen més rígides. Aquestes dues maneres tan distintes de ballar, quan són presentades amb exageració, cauen en la caricatura i són horripilants; conservades en el seu punt just, tenen les seves excel·lències. Les sardanes s’han de ballar amb naturalitat. Aquest és el principi —l’immortal principi— vàlid en la manera moderna i en l’antiga. En la manera antiga, la ritmació es produïa sobre un fris horitzontal; en la moderna, la ritmació és més vertical, sobre un espai reduït. El resultat és el mateix: el ritme penetra fins al moll dels ossos, hom va perdent pes i es torna lleuger i la sardana és un impuls cap a una comptabilitat inconscient i entusiasta, cap a un neguit, ordenat, de moviment.»

Vilarrúbia Estrany, Josep M. Ciutat Vella. Itinerari per una Barcelona desconeguda. Barcelona: Columna, 1996.

El Sac de Danses. El Risto: danses catalanes que encara es ballen. Barcelona: Altafulla, 1987.

El Sac de Danses. El Galop: danses catalanes i jocs dansats. Barcelona: Altafulla, 1994.