SLUB. Borsa. Itineraris culturals d’acollida

Mai no podríem considerar el Parc Güell allunyat de la realitat cultural que el va fer possible: el modernisme. Aquest moviment es va iniciar durant les últimes dècades del segle XIX i es va acabar el 1914, amb la Primera Guerra Mundial, que va comportar canvis molt importants en la mentalitat dels intel·lectuals i dels artistes. L’art modernista és un art ple de símbols que recupera el gust pels objectes de disseny refinat, i per això no el podem deslligar mai de les preferències de la nova classe social dominant: la burgesia. L’arquitectura, que es va preocupar d’integrar elements decoratius als espais, es va nodrir de nous materials importats d’Amèrica i de models medievals (Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch). Les principals fonts d’inspiració de Gaudí són els desitjos d’Eusebi Güell (enamorat del Parc de Nimes), els elements botànics i geològics de la natura i les diverses manifestacions de la cultura catalana. La seva obra parteix d’una concepció wagneriana segons la qual una expressió ha de reunir diverses arts en una de sola de caràcter unitari, que és la genial. Gaudí és capaç de reunir en un mateix espai arquitectura, escultura, música i fins i tot pintura.

Gairebé tots els historiadors coincideixen que les obres de construcció del Parc Güell es van iniciar l’any 1900 i es van donar per acabades el 1914. Tot i així, va quedar inacabat.

Si us situeu davant del conjunt que serveix de façana, si pot ser a la vorera oposada, us semblarà un gran vaixell. A l’esquerra us quedarà una escala (1902) que s’enfilaria, aprofitant extraordinàriament l’espai, pel costat del castell de popa. Davant vostre hi ha dues casetes que imitarien les que apareixen al conte de Hansel i Gretel. Gaudí es podria haver inspirat en els decorats d’una òpera que es va representar al Liceu l’any 1901, amb música de Humperdinck i text adaptat de Joan Maragall, que va ser amic seu. De fet, la disposició d’aquest conjunt pot recordar ben bé la d’un escenari teatral. La porta principal en si, procedent del jardí de la casa Vicens, imita les fulles del margalló, palmera mediterrània molt freqüent a les comarques seques de Catalunya.

Fixeu-vos-hi bé...

Abans que entreu al recinte, cal que observeu els medallons que anuncien el nom del parc. Hi veureu una estrella de cinc puntes invertida: sens dubte es tracta d’un símbol satànic o iniciàtic. Gaudí s’inspira en una antiga tradició que podem observar a qualsevol església gòtica. Les representacions del dimoni es col·locaven fora del recinte sagrat, per allunyar-ne la mala influència. Retingueu a la memòria aquest nombre, el cinc. Es tracta d’una xifra amb una gran tradició màgica: serà la clau per entendre tot el Parc Güell. El nom G-A-U-D-Í té cinc lletres, igual que G-Ü-E-L-L.

Situada a la dreta de l’escala, recrea la cripta del monestir romànic de Sant Pere de Rodes (Girona), recentment restaurat. Hi destaquen la imponent columna en forma de copa i l’original distribució de l’espai. El forat que hi podeu observar està situat al mateix lloc que a l’original.

Sens dubte, una de les obres mestres de l’arquitecte. Tota la part superior, des de l’escultura que la corona fins al cap de serp, incloent-hi el famós drac, s’ha de llegir com un conjunt al·legòric de significat unitari. El cap de serp que trobareu a mitja escala reprodueix el perfil que sobre un mapa dibuixaria la punta d’Alacant (fig. 1). Una senyera hexagonal l’envolta. Al tram d’escales següent, trobem l’escultura del drac. Observeu que hi ha dues palmeres, una a cada costat: aquest conjunt reprodueix l’escut de Nimes, ciutat que va ser feudatària de la Corona d’Aragó (fig. 2). De sud a nord, tenim representada tot Catalunya: la part francesa hi apareix indissolublement unida. És un dels molts homenatges que Gaudí dedica als Països Catalans.

Fixeu-vos-hi bé...

Torneu a baix i observeu amb atenció la font que encapçala l’escala. Hi sabeu veure un compàs i un ? Són símbols iniciàtics del tipus d’espiritualitat que impregna tota la simbologia de Gaudí. Encara avui són l’emblema de la maçoneria.

Abans d’arribar-hi, podeu seure al banc de ceràmica situat rere l’estàtua que un dia fou la cua d’una serp. Qualsevol so que es produeixi entre les columnes, es podrà sentir perfectament des d’aquí. El temple, d’inspiració evidentment clàssica, té 86 columnes (fig. 3). Si sumem aquestes dues xifres, el nombre que en resulta és el 14. Si repetim l’operació, obtenim el 5. Heus aquí un exemple de numerologia cabalística. S’havia previst que el recinte fos un mercat (per això les bases de les columnes són de ceràmica, per poder-les rentar si es tacaven) i una sala de festes (de la qual la sonoritat és excepcional). Encara avui s’hi fan concerts.

Fixeu-vos-hi bé...

Observeu els mosaics o relleus que hi ha al sostre. Hi sabeu veure tasses, plats i tota mena de vidres? Després torneu a mirar, des d’aquí, el bolet que hi ha sobre una de les casetes de l’entrada. Les taques blanques del barret del bolet estan fetes de tasses col·locades al revés.

Pugeu l’escala que hi ha a l’esquerra del temple: trobareu la famosa galeria inclinada. La volta de canó que la cobreix recorda una construcció romànica. Seguiu-la tota fins que s’acabi. El camí que tindreu davant s’enfila per la muntanya i us conduirà al monument de les Tres Creus. Observeu com l’estructura esbiaixada suporta molt millor la pressió de la muntanya. Cap al final de la llarga galeria, les columnes s’han convertit en espirals que semblen corrents de vent ascendents. Emmarquen una fantàstica balconada.

Fixeu-vos-hi bé...

Cada columna és doble, i no n’hi ha cap que sigui igual a una altra. Tot fa pensar que la galeria és una recreació lliure del claustre de la ciutat d’Elna, situada a la Catalunya Nord. Gaudí va arribar a ser vocal, l’any 1879, de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, gràcies a la qual molts catalans van poder conèixer el seu propi país. És molt probable que conegués Elna.

El camí és relativament llarg i serpentejant. El primer tram ofereix una vista singular de tot el parc en conjunt. A mesura que us aneu acostant al monument, que sens dubte reprodueix un calvari, us adonareu que sempre presideix la vostra perspectiva. Mentre pugeu, el podeu anar mirant des de diferents angles (tal com passa amb la cascada del Parc de la Ciutadella, projectada per Fontserè, amb qui Gaudí treballà com a col·laborador).

Fixeu-vos-hi bé...

Mentre gaudiu de la vista general del parc, intenteu col·locar-vos de manera que les dues casetes de l’entrada se sobreposin. Veieu que formen la figura d’una criatura alada (fig. 4)? Podria tractar-se d’un pelicà, animal totèmic de Gaudí, i que trobem en nombroses mostres d’iconografia cristiana. Segons el mite, el pelicà es fereix el pit amb el bec perquè els seus fills en beguin la sang, com va fer Jesús.

Construït amb tècniques de pedra seca, és a dir, sense ciment, el monument reprodueix un dels prehistòrics de les Illes Balears. Com podeu comprovar, Gaudí basa constantment el seu art en les formes més arcaiques i ancestrals de la civilització. La panoràmica que ofereix sobre la ciutat és imponent. Fa pocs anys que hi van posar baranes!.

Fixeu-vos-hi bé...

Si us col·loqueu al costat de la creu de Crist, comprovareu que sou a la meitat d’una línia recta que aniria des del temple del Tibidabo fins al de la Sagrada Família. Baixeu del talaiot i situeu-vos a la dreta d’aquest fins que observeu el que mostra la figura 5. Les tres creus (la del bon lladre, la de Jesucrist i la del mal lladre) s’han fusionat en una de sola: una manera com una altra d’expressar la unió dels oposats, del Bé i del Mal, fonamental per a l’espiritualitat iniciada.

Si torneu a baixar per on heu vingut, arribareu al banc ondulat de ceràmica, que sens dubte és una de les obres mestres del modernisme mundial. Es tracta d’una ona de mar solidificada? S’hi troben 72 flors, la majoria de les quals tenen cinc pètals. Fins i tot alguna reprodueix la dièresi del cognom Güell. L’aigua de la pluja s’escola entre la sorra i va a parar a una cisterna de 1.200 m³ que hi ha sota el temple. Les 86 columnes que el sostenen són buides per dins perquè l’aigua hi passi.

Fixeu-vos-hi bé...

Hi ha molts missatges gravats a la ceràmica abans del moment d’introduir-la al forn. Semblen assaigs de símbols que Gaudí i Jujol van traslladar a altres monuments com ara la Casa Milà. Les restauracions recents n’han esborrat aproximadament un terç, juntament amb flors i decoració abstracta que també han desaparegut. Si observeu el banc, encara podreu identificar-ne uns quants, sempre a la part no restaurada. Un d’aquests missatges és una ema coronada que es descompon en quatre números: 0, 1, 2 i 9 (fig. 6). Aquestes xifres fan referència, a la vegada, als anys 1902 i 1209. Durant el 1902 es va produir una vaga general. La repressió provocà nombrosos morts entre la classe treballadora i la moderació del sentiment catalanista entre la burgesia (Ramon Casas pinta La càrrega amb aquest motiu). El 1209 es va iniciar la croada dels francesos contra els càtars o albigesos. Sota l’aparença de lluita contra l’heretgia, la batalla de Muret (1213) va significar la desfeta definitiva dels senyors del sud, la mort del rei Pere III el Catòlic i la impossibilitat que es consolidés un estat sobirà a banda i banda dels Pirineus.

Situat a la dreta de l’esplanada del banc, l’edifici va ser projectat i dut a terme per Francesc Berenguer, deixeble de l’arquitecte. Gaudí el va adquirir per cinquanta mil pessetes (uns 300 euros actuals) l’any 1906, per anar-hi a viure amb el seu pare, la neboda Rosa Egea i la minyona Vicenta. Segons Alexandre Cirici:

Situat a l’altra banda del museu, és el més classicitzant dels quatre viaductes que hi ha al parc. Els arcs són rebaixats o escarsers. Es tracta d’un element especialment freqüent als edificis d’estil gòtic civil català. Sembla que Gaudí vulgui reproduir diversos models d’arc a cadascuna de les construccions. Ja heu vist que a la galeria inclinada trobàveu arcs de mig punt (amb el centre de curvatura sobre la línia d’impostes). Més tard veureu on col·loca arcs apuntats i rectilinis.

Fixeu-vos-hi bé...

Hi ha un misteriós garrofer que va ser plantat on avui el contempleu. Què pretenia expressar Gaudí? Sabem que durant els anys cinquanta es van aixecar els murs interiors d’aquest edifici per tapar l’entrada a uns passadissos subterranis que ens conduirien a les Tres Creus, avui inaccessibles. Disposem d’algunes fotografies d’aquests passadissos (fig. 7), que, segons algunes tradicions orals, amagarien hipogeus de cultes oblidats.

Situat ben a prop del Museu Gaudí, l’anomenem gòtic perquè els arcs ens recorden els ogivals o apuntats propis d’aquest estil. El viaducte torna a estar inclinat però, tot i així, conserva l’estabilitat. Aquest és un dels racons més intimistes del parc. L’intimisme és una característica bàsica de tots els modernismes

Fixeu-vos-hi bé...

Si torneu a l’ample camí que serveix d’eix a tot el parc, podreu observar una sèrie de boles de diversos volums. Sembla que reprodueixen les del sant rosari amb què Gaudí resava cada nit abans d’anar a dormir.

Situat a l’extrem nord del parc, és un dels conjunts més impressionants que hi podeu admirar. Sobta com el seu autor va ser capaç d’adaptar-lo al medi que l’envolta: sembla ben bé una formació natural, un cataclisme geològic. Com en el cas del temple i de la galeria inclinada, les columnes que el sostenen aguanten molt millor les pressions perquè presenten una desviació respecte a l’eix vertical. S’ha assenyalat l’església de Saint Jacques de Tolouse, admirada per Gaudí, com a probable font d’inspiració.

Fixeu-vos-hi bé...

Com ja heu observat al talaiot de les Tres Creus, no hi ha ciment que uneixi les pedres. En aquestes condicions, el fet és encara més sorprenent, tenint en compte que per damunt hi han passat molts vehicles pesants. També és ben digna d’atenció la barana de l’escala que hi dóna accés: no hi ha ni una sola soldadura. És una característica pròpia de les baranes gaudinianes: gairebé mai presenten soldadures, però sí nusos, claus i formes que s’adapten les unes a les altres.

Cirici, Alexandre. Museus d’art catalans. Barcelona: Destino, 1986, pàg.199.

Rojo Albarrán, Eduardo. El Park Güell: historia y simbología / El Park Güell: history and symbolism. Barcelona: Los Libros de la Frontera, 1997.

Rojo Albarrán, Eduardo. Antoni Gaudí, aquest desconegut: el Park Güell. Barcelona: La Llar del Llibre, 1986, 198 pàg. (Coneguem Catalunya; 15).

Rojo Albarrán, Eduardo. El otro Gaudí / La otra Casa Milà. Barcelona: L’Avenç, 1998.