Pensadora política, profundament compromesa i protagonista dels esdeveniments més dramàtics que van determinar la història de la primera meitat del segle XX, i alhora també possiblement una de les grans místiques d’aquest segle, Simone Weil és autora d’una obra considerablement complexa i d’una densitat excepcional.

Entre els trets més característics, encara que també problemàtics, de l’obra weiliana destaquen el seu compromís amb la veritat, entesa com a “esclat d’allò real”, un compromís que s’expressa en un amor incondicional a la realitat i en la implacable lucidesa amb què és capaç de descriure-la. L’afany d’autenticitat, que la defineix com a intel·lectual, concedeix a la seva escriptura un abast universal, compatible, tanmateix, amb el caràcter biogràfic dels seus textos, nascut en la radicació del seu pensament en l’experiència, aspecte en què, per altra banda, s’enllaça la dimensió política de la seva aportació amb l’experiència d’allò sobrenatural. Res en la seva biografia no és aliè a la decisió teòrica d’adherir-se a allò real i al compromís ètic i polític de transformar-lo; el contacte amb la realitat va forjant en ella una idea de la mateixa que li fa percebre les exigències que aquesta realitat li imposa.

Les experiències weilianes –de les seves lectures i estudi, de les condicions del treball a les fàbriques i al camp, de la vida política i sindical, de la guerra a Espanya, i també de Déu- són sempre experiència del límit, d’una realitat que se’ns imposa amb la seva necessitat i marca el desenvolupament del seu pensament al voltant de dos grans eixos biogràfics i teòrics –la vida política i la religió- que s’encreuen. Es tracta de dos tipus i àmbits d’experiència clarament diferenciats: la qüestió política constitueix una presència contínua en la seva trajectòria; la seva activitat en aquest camp respon a la decisió d’estar al centre dels esdeveniments, encara que obtingui així conseqüències imprevisibles que van forjant la seva concepció de la realitat, de l’ésser humà i de la vida social; aquestes experiències constitueixen el medi del qual extreu la base de la seva reflexió i al qual dirigeix permanentment el seu treball teòric. L’experiència religiosa en Weil, tanmateix, és prioritàriament i originària una experiència mística, puntual i inefable, de caràcter excepcional i que roman com a element irreductible que projecta sobre el seu pensament i la seva obra una llum peculiar.