Vélez, 1904 – Madrid, 1991
"Ja que el fet d’obrir-se l’horitzó no és qüestió solament de grandesa sinó de diversitat: de diferents dimensiones, de diferents formes de mirada, de diferent llum que l’enteniment ha de captar i àdhuc projectar. Doncs la mirada, per portar a veure, o albirar segons els casos, ha de ser usada de diversa manera."
Nascuda a Vélez, a Màlaga, el 22 d’abril de 1904, republicana, militant a la Guerra Civil i exiliada al llarg de més de 45 anys, María Zambrano actualment és reconeguda com una de les veus més rellevants en el panorama filosòfic del segle XX. Formada a l’escola d’Ortega y Gasset, no tarda a traçar un camí filosòfic original, interpretant la raó vital orteguiana en el sentit del “saber de l’ànima”, és a dir, d’una filosofia que, seguint les indicacions d’Empèdocles, sigui capaç de difondre el logos a les zones obscures del sentir (“les entranyes”).
El material sobre el qual treballa pertany a àmbits diversos predominantment ignorats per la recerca filosòfica, com ara el somni, el saber femení o la poesia. La seva concepció de la “raó poètica” no indica, per tant, només la contaminació entre filosofia i poesia, sinó la idea d’una filosofia “alquímica”, capaç d’extreure la llum del pensament de materials “vils”, quotidians i humils. La crítica al racionalisme dualista es converteix en Zambrano en la radicalitat d’una reflexió que interroga la raó a partir del que aquesta exclou i del que considera impur. En aquest sentit, la seva filosofia s’aproxima a la de Nietzsche, pensador a qui l’uneix també el rebuig de l’historicisme, la denúncia de la ideologia del progrés com a “sarcasme dels vencedors” i la recuperació de les potencialitats revolucionàries del passat com a font d’il·luminació per al present: una visió, aquesta darrera, que comparteix també amb Ernst Bloch i Walter Benjamin. Rellevant, en fi, la metàfora de l’aurora, recurrent a la seva obra, que indica l’atenció al renovat i quotidià renaixement de l’ésser humà.
El pensament de Zambrano s’interessa per la transformació, sense negar, sinó pressuposant la pertinença i que, per tant, concep la llibertat com una pràctica, un exercici de transcendència a realitzar en la vida de cada dia, i en la convivència amb altres éssers amb els que ens uneix la pertinença a l’Univers.
1992, El hombre y lo divino (1955), Madrid: Siruela.
1998, Delirio y destino (1989), Madrid: Centro de Estudios Ramón Areces.
1998, El sueño creador (1965), Madrid: Club Internacional del Libro.
2001, Filosofía y poesía (1939), Madrid: Fondo de Cultura Económica.
2004, De la aurora (1986), Madrid: Tabla Rasa, Madrid.