Venècia, 1364 – Poissy, 1430
"Donant voltes atentament a aquestes coses en el meu esperit, vaig començar a reflexionar sobre la meva conducta; jo que he nascut dona, pensava també en les altres nombroses dones que he pogut tractar, tant princeses i grans dames com dones de mitjana i baixa condició […]. Per més que rumiava i donava voltes a aquestes coses […], no podia ni comprendre ni admetre la fonamentació del seu judici sobre la naturalesa i la conducta de les dones."
Christine de Pizan, escriptora francesa d’origen italià, viu a la cort de França entre els regnats de Carles V i el seu fill, Carles VI. La seva activitat literària comença als 25 anys, quan, essent mare, vídua i orfe de pare, decideix dedicar-se professionalment a escriure per fer front a una situació econòmica delicada i per tirar endavant la seva família juntament amb la seva mare.
La formació que rep des de ben menuda és la d’una princesa i inclou l’estudi de les arts liberals. Christine assenyala en diverses ocasions la intensitat amb què es dedica a aprendre; en particular, afirma que l’estudi és el seu tresor més preuat. El seu pare, “gran savi i filòsof”, potencia la inclinació de Christine envers el món del coneixement, mentre que la seva mare serva el futur de la filla per mitjà de les “arts de l’agulla”. Un i altra motiven que deixi emergir el que hi ha dins seu, i que brolli per mitjà de l’escriptura.
L’obra de Christine comprèn gèneres i temes molt diversos, però és, sobretot, un referent ineludible en la història de les dones i en la del pensament polític occidental. La seva veta política i proto-feminista pren forma en la seva obra magna, La ciutat de les dames (1405), en la qual se serveix d’un recurs oníric per plantejar la construcció d’una ciutat, tant física com simbòlica, construïda per i per a les dones del passat, del present i del futur. Aquesta ciutat les protegeix i s’alça amb arguments que totes elles es donen i que els permeten combatre la misogínia dominant, amb la raó i la paraula. Aquesta misogínia, afirma, s’expressa en un judici generalitzat que, tanmateix, és fals en tant que no es fonamenta en la realitat, composta pel conjunt de les subjectivitats femenines, en les quals trobem nombroses mostres de tota classe de virtuts.
Amb La ciutat de les dames, Christine inaugura el debat intel·lectual conegut com la querelle des femmes. Aquesta controvèrsia sobre la condició femenina perdura fins al segle XVIII i en ella s’alcen poderoses veus d’escriptores que combaten diferents onades de misogínia.
1986, Le livre de la cité des dames, intr. i trad. Eric Hicks i Thérèse Moreau, París: Stock (trad. cat. de Mercè Otero-Vidal, 1990, La ciutat de les dames, Barcelona: Edicions de l’Eixample; trad. cast. Marie-José Lemarchand, 2000, La Ciudad de las Damas, Madrid: Siruela).
2000, Le Chemin de Longue Étude, ed. Andrea Tarnowski, París: Le Libre de Poche.
2012, Cien baladas de Amante y Dama, intr. i trad. Evelio Miñano Martínez, Palma de Mallorca: La Lucerna.
PERNOUD, Régine, 2000, Cristina de Pizán, trad. María Tabuyo i Agustín López, Palma de Mallorca: José J. de Olañeta.
OTERO VIDAL, Mercè, 1997, «Christine de Pizan y Marie de Gournay», en: Rosa Mª Rodríguez Magda (ed.), Mujeres en la historia del pensamiento, Barcelona: Anthropos, p. 77-93.
OTERO VIDAL, Mercè, 2004, «La ciutat de les dames sense llibertat?», en: La passió per la llibertat. Acció, passió i política. Controvèrsies feministes /A assion for freedom. Action, Passion and Politics. Feminists controversies, eds. Fina Birulés i M. Isabel Peña Aguado, Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, p. 196-200.
RIUS GATELL, Rosa (ed.), 1997, D’unes veus no previstes. Pensadores del XIII al XVII, Barcelona: Columna.
SEGURA GRAÍÑO, Cristina (coord.), 2010-2011, La Querella de las mujeres, 3 vol., Madrid: Al-Mudayna.
SEGURA GRAÍÑO, Cristina (coord.), 2007, Mujeres y espacios urbanos. Homenaje a Christine de Pizan en el VI Centenario de la edición de «La Ciudad de las damas» (1405-2005), Madrid: Al-Mudayna.