El sòl permanentment congelat (permafrost) subjau al 24% de la superfície terrestre de l’hemisferi nord. Aquestes àrees constitueixen grans reserves de carboni (C) i de nutrients en sòls orgànics o histosols, actualment estabilitzats per l’estat de congelació o de saturació d’aigua a les torberes de permafrost.
Ens centrem en els perills de l’erosió del sòl i la pèrdua de nutrients en regions polars dominades per sòls orgànics. Cal comprendre millor com afecta la descongelació del permafrost a la biogeoquímica microbiana, vegetal i del sòl sota un control geomorfològic i hidrològic. La nostra recerca, per tant, proporciona coneixement necessari per a l’elaboració de plans de gestió orientats a protegir aquests hàbitats vulnerables, com a part de les polítiques de mitigació i adaptació al canvi climàtic. La protecció de les torberes és promoguda en acords internacionals, com la Convenció de Ramsar, i és una estratègia fonamental per a la consecució de les Convencions marc de l’ONU sobre el Canvi Climàtic -Acord de París- per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. Informes de l’IPCC destaquen que s’ha menystingut el paper de les torberes (i especialment les torberes del permafrost) com a reguladors estratègics del del cicle del carboni terrestre.
Els nostres objectius de recerca són
- 1) determinar els factors ambientals que controlen la termoerosió induïda pel clima i la degradació del permafrost causant pèrdua i subsidència del terreny, amb llocs d’estudi a la Lapònia sueca (Suècia) i Marambio (illa Seymour, Península Antàrtica).
- 2) explorar la variabilitat de la biogeoquímica del sòl a través de diferents característiques geomòfiques del permafrost intactes o degradats i al llarg dels gradients de descongelació del permafrost (llocs d’estudi a Abisko (Suècia) i la regió de Toolik (Alaska, EEUU); i
- 3) a partir de mesures locals, quantificar els reservoris i fluxos de C, N i P del sòl i l’aigua en un paisatge canviant a escala regional.
Col·laboracions
