La jerarquització i el control socials són trets característics del sistema econòmic capitalista i, com a tal, es manifesten en el paisatge arquitectònic de les fàbriques. Ja a la Reial Fàbrica de Tabacs de Sevilla, construïda al segle XVIII i anomenada per alguns historiadors com “el palau de la Indústria”, l’arquitectura es feia servir per garantir la producció, el control i l’ordre social establerts. Ho feien a través de finestres amb reixes, d’un sistema de passadissos que conduïa sempre cap a l’interior, d’accessos i sortides concentrats en punts molt circumscrits i controlats, etc.

La distribució espacial del complex tampoc era una minúcia. A un voral del camí d’entrada s’aixeca la torre elèctrica que proporcionava llum a tot el recinte. D’allà, el corrent viatjava a través d’un cable que connectava, primerament, amb la casa del tècnic a escassos metres i després amb la resta del clos. De fet, encara avui es pot observar el dispositiu d’arribada de l’electricitat a la llar. No obstant això, el control que els habitants de les dues cases exercien sobre els recursos bàsics que feien funcionar la fàbrica anava més enllà del simbolisme de l’electricitat. El domini sobre l’únic camí per on es movien els materials i la mà d’obra o l’accés a l’Ebre també eren signes d’estatus. El Mas del Director, on el directiu es podia desplaçar des de l’Electroquímica si necessitava visitar la filial, també participava de la dominació social. Situat a certa distància de la fàbrica, però a prop de l’embarcador i del camí, controlava els accessos i alhora quedava prou aïllat per no ser afectat en cas d’explosions o revoltes.

El control absolut es fa més evident quan s’avança una mica en el camí d’entrada. Una gran porta monumentalitzada per dues pilones de formigó prefabricat de 3,15 metres cadascuna (Figura 2) donaven la benvinguda al recinte fabril pròpiament dit. De fet, la doble porta metàl·lica de 5 metres d’ample desapareguda era l’única entrada a la fàbrica. La resta de l’espai estava encerclat per una tanca amb una base de conglomerat que, segons les alçades a què estan disposades les anelles per on s’aguantava el filferro, podien arribar a fer 2 metres d’alçada. De nou, la imatge que se’n desprèn és la d’un control social ferri. A això cal sumar la diferència en les mides de les estructures. La casa del tècnic comptava amb unes golfes i una teulada d’inclinació prominent, d’influència nord-europea, que li donaven una alçada d’almenys 5,85 metres en el punt més elevat. En canvi, l’alçària màxima del barracó-garatge era de 3,70 m, dos metres per sota. Talment com els pilons dels temples egipcis o els torii japonesos, l’espai que comprenen els cinquanta metres aproximats de camí d’entrada, eren la carta de presentació de la fàbrica i les seves formes
i materials estaven plens d’ideologia.

• 

• 

Pel que fa als materials, a les cases del tècnic i del guarda es van fer servir formigó prefabricat i maó. Alguns blocs del prefabricat, tant a les dues cases com als pilons de l’entrada, disposaven de marques aiguades, un tret de refinament. En canvi, els magatzems, garatges i casetes de fabricació estaven confeccionades seguint el mètode tradicional d’encanyissat amb morter (Figura 3), que podia mitigar els efectes d’una explosió. Aquesta diferència és remarcable, ja que la poca estabilitat dels materials, peribles i delicats, han fet més ràpida la seva desfeta. Vinculat amb això, una altra de les principals idees de l’arquitectura del poder és l’eternalització. La construcció amb materials duradors, i la reocupació dels edificis, ha fet que les estructures de poder a l’aire lliure siguin les que han aguantat més el pas del temps. Un exemple d’això és la zona de producció on hi havia la maquinària pesant responsable de barrejar els materials, el melic de la fàbrica, un element clau en el procés de fabricació dels explosius. L’ús de conglomerats, molt més durs que el ciment amb escòria de ferro utilitzat als barracons, la va fer molt resistent.

I com eren els teulats de les altres estructures? En arqueologia ens trobem, en moltes ocasions, davant la manca de fonts per resoldre un debat. És llavors quan apareixen les hipòtesis, les conjectures i les inferències d’acord amb paral·lels. L’abundància de les teules a les dues cases i la seva absència a la resta d’edificis podria indicar que no s’hi van emprar mai, que van ser reutilitzades o que han quedat del tot destruïdes. Per tal de resoldre-ho, cal acudir a altres fonts de la Història Contemporània. Una fotografia aèria del clos ens pot ajudar (Figura 4). En ella s’observen els teulats de les estructures, que en alguns casos són de doble vessant. En tots els casos, les teulades refulgeixen la llum de manera molt diferent de les teules de la casa del tècnic i del guàrdia. Alhora, s’hi pot afegir un argument físic: el pes de la teulada de teules fa necessària a la casa del tècnic i del guarda l’ús de bigues de ferro, inexistents a la resta d’estructures. En tot cas, la prospecció arqueològica només deixa rastre del fibrociment, un material que va arribar a l’Estat espanyol a inicis del segle XX i que podria haver permès els teulats a doble vessant que es veuen a la fotografia.

Per imaginar per dintre aquestes altres estructures, recorrem al barracó que s’havia destinat a fer vida quotidiana dels vint-i-un treballadors i treballadores, del qual només en queda la base. Igual que a les cases de l’entrada, s’hi documenten restes de rajoles vidriades, cosa que feia més higièniques les latrines acabades en un pou sec. A diferència dels dos habitatges, no hi ha cap rastre d’una llar de foc, que hauria pogut incendiar el conjunt, malgrat que era el lloc on menjaven.

En conclusió, les diferències en l’escala jeràrquica que existeixen en pràcticament totes les experiències industrials des de la implementació del sistema fabril al segle XVIII, també es manifestaven a la Cloratita S.A. de Flix. Les vagues documentades tant a la filial com a la central Electroquímica de Flix, com les de 1927 i de 1933, il·lustren la conflictivitat laboral i les disparitats socials i polítiques del moment. Aquesta estratificació social complexa també es reflectia en l’arquitectura, la distribució espacial i els materials de les instal·lacions; un llegat que es pot llegir a través de l’arqueologia.

Arnau Serra Rovira

Fonts primàries

Fábrica de alfarería al vapor. J. Romeu y Escofet (1880). Barcelona. Recuperat a: http://galeriadimatges-galderich-leblansky.blogspot.com/2014/01/fabrica-de-alfareria-al-vapor-j-romeu-y.html

Bibliografia

Casado Galván, I. (2009). La fábrica: arquitectura y control de la mano de obra. Contribuciones a las Ciencias Sociales, 12-2009.

Pérez Suñé, J. M. i Rams Folch, P. (2019). Flix en Guerra (1936-1939). De la construcció dels refugis antiaeris a la batalla de l’Ebre. Flix: Associació Cultural la Cana.

Sánchez Cervelló, J. i Visa Ribera, F. R. (1994). La navegació fluvial i la industrialització a Flix (1840-1940). Flix: La Veu de Flix.

Webgrafia

Muñoz, P. (2011). Sebes: “la Cloratita”. Bloc de Pere Muñoz. http://blogdepere.blogspot.com/2011/02/sebes-la-cloratita.html