La canya ha estat un sistema constructiu molt utilitzat, sobretot per a les estructures de les classes
populars. De fet, el canyissat ha estat un sistema de construcció que s’ha donat al llarg de tota la
història de l’ésser humà, per la resistència i longevitat com també per ser un material econòmic
(Fornieles & López, 2017). Ara bé, no tot és el mateix tipus de canya de fet a la península Ibèrica el
tipus que s’ha fet servir més és l’Arundo donax, la qual és molt més freqüent en àmbits de la costa
mediterrània (Voltes cooperativa d’Arquitectura, 2021). L’Arundo donax o canya comuna és un
tipus de canya que creix en entorns humits amb sòls silicis o argilosos, són de fulla perenne i
arriben a mesurar entre 5 o 6 metres d’alçada i un diàmetre d’entre 2 o 3 cm en la seva etapa
madura (Voltes cooperativa d’Arquitectura, 2021). S’ha de comentar que aquest tipus de canya és
una espècie invasora, la qual provoca que molta de la fauna i flora autòctona s’hagi de desplaçar cap
a altres indrets, a més dels problemes de riscos d’incendis o creació de taps (Voltes cooperativa
d’Arquitectura, 2021).

• 

• 

S’ha de destacar també que el fet de treballar la canya ha estat un ofici molt vinculat al gènere masculí perquè eren considerades fibres vegetals dures, definint l’ofici del canyisser i on no hi havia presència femenina. La presència femenina i masculina per parts iguals es trobava amb les fibres toves com el cànem. Actualment, però aquesta tendència ha canviat i ara qui treballa les fibres dures són les dones (Voltes cooperativa d’Arquitectura, 2021). Així i tot, moltes de les professions que tenien relació amb el tractament de les fibres vegetals com el canyisser han desaparegut o s’han derivat a processos mecànics o si no s’han convertit en plàstics.

La canya no es conrea sinó que més aviat el que es fa és una cura de la canya, ja que aquesta creix
en llocs de frontera entre camps, rieres o séquies. El procés de creixement i desenvolupament de les
canyes tenen tres fases: canyes de primer any, canyes adultes i canyes mortes. Tot i que no ha estat
una qüestió gaire estudiada se sap que les canyes poden viure més de dos anys. La collita de les
canyes es fa sobretot a l’hivern per diverses raons, la primera perquè la canya es recull de manera
més fàcil, la segona perquè la canya és més resistent contra els insectes i l’última que la canya és
més difícil que s’assequi. Les canyes que es cullen són les que no tinguin més de dos anys car que
són les més resistents. Les eines que es poden fer servir per a la collita són diverses des d’un podall,
a una falç o fins i tot amb les mans (Voltes cooperativa d’Arquitectura, 2021).

• 

• 

Tornant al que és l’ús del canyissat com a forma constructiva es documenta que hi ha sobretot les
parets i també els sostres. En tot cas, hi ha altres elements que també fan servir el canyissat com
xemeneies, escales, cortines, etc. Ben mirat, hi ha diverses tècniques constructives que es poden fer
servir per fer les parets o els sostres. Pel que respecta a les tècniques per fer les parets n’hi ha tres
panells de canyís, canyís cosit i la quincha. D’altra banda, pels sostres també es troba els panells de
canyís i el canyís cosit, però a més a més la volta encofrada, revoltó encofrat, escala encofrada de
canyís i escala amb bigues de fusta (Voltes cooperativa d’Arquitectura, 2021).

Veient una mica més en detall de cada una els panells de canyís es forma amb canyes llargues i
rectes que s’anomenen pilars, començant per les més gruixudes i després les fines per reforçar-les.
Per altra banda, les que són tortes i gruixudes es deixen per fer les cintes les quals es disposen com
si fossin un teixit. Aquests s’acaben ficant en uns muntants de fusta recoberts amb guix o terra i
calç. Respecte al canyís cosit aquests se subjecten amb canyes guies de forma vertical i es fiquen de forma sencera de manera horitzontal, les quals es van cosint. Per últim, la quincha és una forma de
construir més típica d’Amèrica del sud, es disposen amb fustes verticals i les canyes de forma
horitzontal recobertes de terra i un acabat amb calç (Voltes cooperativa d’Arquitectura, 2021).

Pel que respecta a la Fàbrica de Cloratita a Flix n’hi ha edificacions que han fet servir el canyís per
a la construcció de les estructures, com són els pavellons que actualment són destruïts. Això
s’interpreta així gràcies a la documentació fotogràfica i les restes del formigó, on es pot veure el
negatiu del canyís imprès a la part posterior. L’única estructura que encara es conserva dempeus
amb la seva tècnica del canyissat és el magatzem/garatge de l’entrada (vegeu figura 3). Aquesta
estructura concretament fa servir la tècnica del panell de canyís, tal com s’observen dins de
l’esquelet de l’edifici. A més, les parets estan revestides amb formigó o morter amb un color
ataronjat. Un altre aspecte és el sostre que és d’uralita, i que, per tant, no és l’original. Això fa
pensar que possiblement el sostre també hagués estat fet de canyissat.

• 

• 

Com s’ha vist tot i que el canyissat és un sistema constructiu pràcticament en desús avui en dia,
encara hi ha gent i associacions que reivindiquen la seva utilització, ja sigui perquè és més ecològic
i econòmic o per altres qüestions com la de controlar la població de la canya. De fet, també és un
material molt resistent, que com s’ha vist a la figura 3 encara conserva gran part de les canyes fetes
servir per a la construcció del magatzem. Fins i tot, amb moltes tècniques i possibilitats de
construcció de parets fins a sostres. Per tant, des d’aquí es vol fer la reflexió de què és un material
vàlid i molt a tenir en compte per a futures construccions, pels grans avantatges que suposa aquest
tipus de materialitat.

Unai Vilches Vázquez

Bibliografia

Fornieles, J. & López, M. C. (2017) «El cañizo como material de construcción en la arquitectura
rural. Su manipulación y puesta en obra». Arché (11-12) pp. 296-276.
Voltes cooperativa d’Arquitectura SCCL (2021) L’ús de la canya a l’arquitectura tradicional.
Recuperació i divulgació de la cultura popular al voltant de la canya Arundo Donax a la Península
Ibèrica.