Dels dies 27 de juny a 6 de juliol, la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona va dur a terme a la Fàbrica de Cloratita de Flix (Reserva Natural de Sebes, Ribera d’Ebre) una campanya de pràctiques obligatòries de treball de camp amb vuit alumnes de tercer i quart del grau d’Arqueologia, amb Jordi Ramos com a director d’excavació i la Dra. Queralt Solé com a tutora. L’any 2019 es va produir la primera intervenció arqueològica, també per part de la UB, amb els mateixos director i tutora.
Context històric
La fàbrica de Cloratita de Flix és una filial de l’Electroquímica de Flix, Chemische Fabrik Griesheim Elektron, que va obrir l’any 1923. El material aconseguit a l’electroquímica es barrejava amb el clorat en aquesta filial, a l’altra banda del riu. L’explosiu resultant era utilitzat principalment en mineria, però en començar la Guerra Civil passà a utilitzar-se amb finalitats bèl·liques. El febrer de 1937, tant el poble com la fàbrica van ser bombardejats, essent el primer municipi català bombardejat a la guerra (Nadal, A. Pàg. 34). Els franquistes sabien de la importància d’aquesta fàbrica, gràcies a informació subministrada pels propis tècnics, de manera que la van tenir com a objectiu de bombardeig en diverses ocasions (Nadal, A. Pàg. 16). La fàbrica va acabar tancant l’any 1938 per falta de matèria primera i pels bombardejos.
Descripció de la fàbrica
El recinte de la fàbrica és d’accés fàcil i cal ressaltar que és d’accés obert. Un camí de terra va des de la carretera que passa per davant fins la porta d’entrada a la zona on es treballava. En el recorregut que compren aquest camí hi trobem les cases del tècnic, amb restes de metralla d’un bombardeig, i del guarda, un garatge i el peu d’un cartell, acabant amb dues columnes que servirien per sostenir les portes d’entrada. Al voltant d’aquestes s’hi troben les restes d’un mur que es troba en molt mal estat, destruït per la presència de camps de conreu a l’oest del camí. Darrere aquest mur comença el recinte de treball, on es manipulava el clorat i es barrejava amb el material de l’electroquímica. Dels edificis on es fabricava el material no en queda res més que el paviment, amb incisions al sòl en forma de canalitzacions per decantar els líquids, i els terraplens que l’envolten per nord i est, per tal d’evitar la propagació d’ones expansives en cas d’explosió. En aquests terraplens trobem un refugi antiaeri, construït aprofitant l’aplegament de terra. També trobem una gran estructura a l’oest on hi aniria la maquinària, sense cap resta de màquines més enllà de les marques al terra on anirien encaixades. Al nord, més allunyat que la resta d’estructures, trobem un polvorí quasi sepultat, en el que es centrarà gran part de la intervenció d’aquest any i que és descrit al següent apartat.
Troballes de la intervenció de 2022
L’excavació d’aquest estiu s’ha centrat en el polvorí de la fàbrica, un magatzem on s’hi guardaven els explosius fabricats. Es tracta d’un túnel amb dues entrades, nord i sud, que convergeixen en un passadís direcció oest, que porta a la cambra d’emmagatzematge. Trobem objectes com plàstics, ja siguin bosses o no identificats, llaunes, essent una de sardines, però les dues troballes més remarcables són una llauna de Coca Cola permet datar el sediment de l’any 2002 i un fragment de ceràmica ibèrica trobada a l’entrada del passadís interior, que va ser transportada per la pluja des d’un jaciment proper. Aquesta estructura té gran part del seu interior omplerta per sediments fluvials. A la porta de la sala d’emmagatzematge podem trobar les frontisses de metall de la porta i, a sobre, dos conductes de ventilació. La cambra fa 5 metres de llargada i 4 d’amplada. En una de les parets hi ha una inscripció on hi diu “Rosa”. A l’interior, a la part nord-est, hi ha una ampolla de ginebra de la marca Larios. A diferència de les altres troballes, l’ampolla es va deixar in situ, ja que es trobava tant coberta de sediment que semblava incrustada al terra. No hi ha cap resta d’explosius, tot i que era on es guardaven. El personal es deuria encarregar de deixar-ho tot buit en abandonar la fàbrica. Sorprèn la bona conservació de l’estructura en si, tenint en compte que molts polvorins esclataven accidentalment o per culpa de bombardejos o batalles, com explica Joan Villarroya a La rereguarda. Vida local i front de guerra.
El penúltim dia, part del grup va excavar el refugi fet al terraplè. La galeria feia 5 metres de profunditat i l’entrada era estreta i baixa. A les parets es conservava un encofrat de fusta. L’estructura i la construcció en si són precàries, recordem que a la població li venia de nou el fet d’haver de preparar-se per suportar bombardejos.
Divulgació
Durant la nostra estada vam preocupar-nos de fer divulgació a nivell municipal i local de la pròpia fàbrica i de la nostra feina.
El 29 de juny vam estar redactant respostes per tal de poder publicar una nota de premsa des de les notícies de la UB. Es van anar penjant piulades a Twitter explicant breument els avenços en l’excavació i les activitats que fèiem els alumnes. El 5 de juliol vam rebre la visita de tv3 i l’Agència Catalana de Notícies, que van entrevistar dues alumnes i a Jordi Ramos. Aquell mateix vespre, tres alumnes es van encarregar de fer una xerrada al poble, on presentaven el jaciment i la feina feta en els darrers nou dies. Després de la xerrada, la ràdio de Flix va entrevistar també a tres alumnes.
En aquesta xerrada es va poder veure la perspectiva del poble, sobretot persones d’edat avançada, sobre la fàbrica, i és que alguns parlaven de com ells mateixos, essent joves, havien entrat al polvorí o tenien algun familiar que hi havia treballat. Probablement, si el complex hagués quedat destruït o ferit pels bombardejos, es tindria més consciència general sobre el jaciment com a tal, com a jaciment arqueològic. En haver estat abandonada, la gent ho pot percebre com un simple complex abandonat, un lloc on abans s’hi treballava i ara ja no. Aquest és un problema de l’arqueologia contemporània, si no hi ha un final èpic o tràgic, la memòria sembla importar menys.
Això em porta al següent punt que volia tractar en aquest apartat. Hem vist la divulgació que hem fet fins ara, però també voldria tractar la divulgació que es podria fer d’ara en endavant. Per començar, s’haurien de fer més intervencions, acabar de buidar de terra el polvorí i seguir obrint el refugi, a més de poder localitzar-ne d’altres. Documentar totes les estructures i museïtzar la fàbrica, reformar tot el que es pugui, com restaurar les cases del tècnic i el guarda i el garatge. També inclouria reconstruccions de les màquines perdudes. S’haurien de posar cartells explicatius a totes les estructures i a l’entrada del jaciment per poder contextualitzar històricament i també concretar el procés de fabricació de la cloratita. També té importància el fet que ara estigui obert al públic. Mentre durin les intervencions i la museïtzació seria preferible tancar el recinte per tal de protegir-lo, ja que hi ha grafitis i gravats a totes les estructures que queden en peu, inclòs el polvorí. Un cop estigui obert al públic, es podria deixar una vigilància durant el dia i alarmes contra robatoris de nit.
La Fàbrica de Cloratita de Flix és un complex tristament desconegut per la població malgrat ser una localització tant important a la Guerra Civil i tant extraordinària a nivell industrial. De les dues estructures que s’han treballat en aquesta campanya, és molt remarcable el polvorí, per la seva bona conservació.
Júlia Fibla Urquizu
Bibliografia
Joan Villarroya. “La rereguarda. Vida local i front de guerra.” Rúbrica contemporània. Vol.III, n.16 (2019): 57-66
Nadal, A. et al. Catalunya bombardejada. 75è aniversari dels bombardejos a la població civil i a les infraestructures catalanes. Dossier educatiu.
Pérez i Suñé, Josep Maria, and Pere Rams Folch. Flix en guerra (1936-1939) : de la construcció dels refugis antiaeris a la batalla de l’Ebre. Primera edició. Flix: Associació Cultural La Cana, 2019.